Després dels actes institucionals, els assistents han pogut gaudir d’un taller de lectura en veu alta titulat Geografies Literàries del Baix Camp i Montserrat, una proposta que ha ofert una aproximació als paisatges d’aquests dos territoris a través de textos de diversos autors. L’activitat ha comptat amb l’acompanyament musical de l’Escola de Música del Centre de Lectura, que ha aportat una dimensió sonora i emotiva a la paraula recitada.

En paral·lel, i com ja és habitual, les colles castelleres Pallagos del Conflent i els Castellers del Riberal han actuat a la plaça de Santa Maria, davant del monestir, per commemorar la diada. L’alçament dels castells ha simbolitzat, un any més, la força col·lectiva i la cohesió del poble en defensa de la llengua.

De Prada a Montserrat, passant pel Tossal del Rei

Com cada any, la Flama de la Llengua Catalana es va encendre el 8 de febrer a la tomba de Pompeu Fabra, a Prada, prop de l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà. Abans d’arribar a Montserrat, la Flama va fer parada el 15 de febrer al Tossal del Rei, cim fronterer entre Catalunya, el País Valencià i l’Aragó, que s’ha convertit en símbol de la unitat de la llengua catalana més enllà de les fronteres administratives.

Una tradició que neix el 1968

L’origen de la Flama es remunta a l’any 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra. Davant la seva tomba, la seva filla Carola Fabra va encendre per primera vegada la Flama, que fou portada durant una setmana per camins de muntanya fins al monestir de Montserrat. Allà s’encengué la llàntia votiva que encara avui crema a l’atri de la basílica, amb la inscripció: «Flama de la llengua catalana. Encesa per la fe, portada per l’esforç i mantinguda per la voluntat d’un poble».

L’any següent es va acordar que cada any una entitat excursionista organitzaria la Renovació de la Flama el diumenge més pròxim al 20 de febrer, data de naixement de Fabra. La primera renovació oficial va tenir lloc el 1970 i, des d’aleshores, la Flama s’ha anat renovant ininterrompudament fins avui.

Una tradició viva que, any rere any, reafirma la voluntat col·lectiva de mantenir ben viva la llengua catalana.