Cap de les mobilitzacions convocades no va ser multitudinària. Ja se sabia. La convocada per l’ANC va tenir més assistència que la impulsada per les plataformes d’usuaris, però cap no va desbordar els carrers. Aquest fet no indica absència de malestar, sinó una combinació de desafecció política, cansament acumulat i desconfiança envers l’eficàcia de la protesta. Molta gent es pregunta per a què serveix manifestar-se, mentre d’altres temen que qualsevol mobilització que vagi més enllà del guió acabi amb multes o repressió. Tot plegat, en un context marcat per les urgències quotidianes: l’habitatge, arribar a finals de mes, la precarització laboral o la cura de la família.

Però cal dir-ho clar: sense protesta no hi ha solucions. No n’hi ha hagut mai. El col·lapse de Rodalies no es resoldrà amb informes tècnics ni amb promeses d’inversió si no hi ha pressió social sostinguda. La història recent ho demostra.

Els usuaris de Rodalies no constitueixen un col·lectiu ideològic homogeni. Hi viatgen persones independentistes i no independentistes, votin qui votin. Hi viatja, sobretot, la majoria de les classes populars catalanes, les que no poden triar alternatives privades i depenen del tren per anar a treballar, estudiar o tenir cura dels seus. Precisament per això, la lluita per Rodalies no pot quedar reduïda a una reivindicació sectorial ni tampoc a una disputa partidista. És una lluita de drets bàsics i de dignitat quotidiana.

Tanmateix, el problema no és només Rodalies. El col·lapse del transport públic forma part d’un malestar estructural molt més ampli. A la crisi ferroviària s’hi suma la manca d’habitatge assequible, la precarització del professorat i el deteriorament de l’ensenyament públic, així com l’amenaça judicial del 25% que posa en qüestió el català a l’escola i la seva funció de cohesió social. El malestar també és present al camp i a la mar, amb camperols, pescadors i ramaders ofegats per una burocràcia imposada i per acords comercials com el Mercosur, que afavoreixen grans interessos en detriment de la producció local.

A tot això s’hi afegeix l’erosió de la sanitat pública i de la llei de la dependència, sotmeses a processos de privatització encoberta, com ja ha passat en altres àmbits. Mentrestant, es potencien macroprojectes, grans fires i recitals massius, mentre s’abandona la cultura de base i el teixit associatiu que ha sostingut el país. Es ven modernitat, però es desmunta comunitat.

Tot això té un fil conductor: la desnacionalització del país. Una política que no s’imposa només amb lleis o tribunals, sinó també amb la gestió quotidiana, amb prioritats pressupostàries i amb renúncies constants. A Catalunya governa avui una sucursal del PSOE que, amb el suport de forces que es presenten com a sobiranistes, ha assumit com a propi un projecte que dilueix la llengua, afebleix els serveis públics i neutralitza el conflicte polític.

La defensa de la llengua, de l’habitatge, del camp, de la sanitat, de l’educació i d’un transport digne no pot acabar en lluites sectorials desconnectades. Si no es canalitzen en una estratègia comuna, el sistema les assimila, les dilata o les esgota. Només si convergeixen en un camí de ruptura democràtica poden deixar de ser resistències fragmentades.

Aquest camí té un nom clar: independència. No com a consigna buida, sinó com a condició material per deixar de funcionar com una colònia interna, recuperar capacitat de decisió i posar els recursos del país al servei de la majoria. Sense ruptura amb l’Estat, no hi haurà solucions estructurals. I sense mobilització sostinguda, la ruptura no arribarà.

Hi som.
Ara cal organitzar-nos i alçar-nos.