Fa temps que el malestar s’acumulava. Ja hi havia qui advertia que el gener passaria alguna cosa, però en aquesta direcció. No ha estat sobtat ni imprevisible. Res no funcionava des de feia anys, però l’espurna ha saltat amb la mort accidental d’un maquinista. No és l’origen del conflicte, sinó la prova tràgica d’un col·lapse estructural que ja venia de lluny.

A la base d’aquest desgavell hi ha causes que fa massa temps que s’eviten. Anys de manca d’inversions, pressupostos aprovats que no s’executen i una planificació pensada més per sostenir relats que per garantir serveis públics dignes. Promeses sobre el paper, abandó sobre el terreny. Quan això esdevé norma, el col·lapse deixa de ser una excepció i passa a formar part del dia a dia.

Però el problema no és només pressupostari, sinó també de finançament i de dependència colonial. El que falla és el model de país. S’ha imposat una lògica basada en macroprojectes, grans xifres i interessos econòmics que viuen d’esquena a les persones que hi viuen i hi treballen. Un país pensat per generar rendiment, no per garantir drets. Aquest model no construeix futur: el desgasta.

A tot plegat s’hi afegeix un buit polític evident. No hi ha una oposició capaç de liderar una resposta a l’alçada del moment, condicionada per una aritmètica parlamentària que condemna el debat a la impotència. El govern administra el col·lapse, l’oposició no discuteix el rumb i tot acaba en denúncies verbals sense conseqüències. Tampoc els grans mitjans convencionals contribueixen a obrir el debat, atrapats sovint per la dependència de subvencions i la gestió del relat. El país queda orfe de direcció. I el silenci, també, governa.

I davant d’aquest escenari, el poble no es mobilitza amb prou contundència. No per apatia ni per comoditat, sinó per desconfiança. Durant anys s’ha venut fum. I quan hi va haver una resposta massiva, quan la ruptura era a tocar, els qui lideraven aquell moment històric no van fer el pas. Aquella renúncia pesa encara avui. La confiança, un cop trencada, no es recupera amb discursos.

Tot i la desconfiança acumulada, el malestar no desapareix. Es transforma. I reapareix en formes d’autoorganització popular que apunten que el problema no és la passivitat del poble, sinó l’absència d’un horitzó polític clar.

El caos actual no és fruit de la incapacitat col·lectiva, sinó de la dependència política, del lideratge fallit i d’un model que posa els interessos per davant de la vida quotidiana. Quan no es decideix, no es planifica. I quan no es planifica, tot falla. Un país que no talla el bacallà no pot funcionar.

Malgrat tot, hi ha moviments que apunten una altra direcció. L’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República han fet un primer pas per tornar a situar el conflicte polític al centre i per dir, sense ambigüitats, que així no es pot continuar. No és encara la resposta definitiva que el moment exigeix, però és un punt d’inflexió necessari.

Ara cal que l’independentisme combatiu també assumeixi la responsabilitat d’encapçalar políticament aquest malestar creixent. No per capitalitzar-lo, sinó per ordenar-lo, dotar-lo de sentit i començar a recuperar complicitats amb el conjunt de les classes populars catalanes, que són les primeres a patir el col·lapse dels serveis públics, la precarietat i la manca de futur.

La lliçó dels darrers anys és clara: no hi ha dreceres ni solucions intermèdies. L’única via real és la ruptura. I aquesta vegada només serà possible si s’actua amb honestedat, sense vendre fum, sense ajornar decisions i sense deixar-nos seduir un altre cop pels cants de sirena ni per les engrunes que ofereix la metròpoli.

Recuperar la confiança vol dir dir la veritat. I dir la veritat vol dir assumir que sense ruptura no hi haurà país. Però també que sense poble, organitzat i conscient, no hi haurà ruptura. El repte és enorme. Però és l’únic camí que pot tornar a donar sentit, dignitat i futur a Catalunya.