Aquell any el carrer va deixar de ser només un espai de control per convertir-se en un espai polític. Concerts que esdevenien actes de desobediència, manifestacions prohibides que desbordaven la policia, vagues que s’allargaven durant setmanes i assemblees que prenien decisions col·lectives. Res no estava garantit. Però tot semblava possible.

No avançàvem amb certeses. Anàvem molt perduts. Ningú sabia com respondrien els sectors de l’Estat que no volien cap ruptura amb el passat i que mantenien intactes els aparells repressius, la impunitat policial, l’actuació de forces parapolicials i la violència de l’extrema dreta. Les prohibicions d’actes continuaven sent habituals, la repressió al carrer era constant i la por no havia desaparegut del tot.

Els fets de Vitòria, el 3 de març de 1976, ho van deixar clar de la manera més crua. Cinc treballadors assassinats per la policia espanyola dins una església, en el context d’una vaga. Aquells morts van evidenciar que la repressió no era un residu del franquisme, sinó una estructura plenament vigent. La llibertat s’estava conquerint, sí, però es pagava cara.

Malgrat tot, el poble no es va aturar. El moviment obrer va protagonitzar vagues exemplars, amb assemblees sobiranes, delegats revocables i formes de democràcia real que desbordaven el sindicalisme vertical. Als barris, les associacions de veïns lluitaven per l’habitatge, l’urbanisme, els serveis públics i l’accés a la cultura. El Moviment Unitari de Dones emergia amb força arreu dels Països Catalans, qüestionant lleis discriminatòries, rols imposats i una societat que feia recaure sobre les dones les seves contradiccions.

En aquest context, la Marxa de la Llibertat va tenir un paper central. Reprimida arreu dels Països Catalans, perseguida, multada i assetjada per tots els aparells de l’estat espanyol, va visualitzar com mai abans la dimensió nacional del conflicte. Aquella repressió compartida va fer que els Països Catalans deixessin de ser només un marc cultural o sentimental per esdevenir, de fet, un actor polític real, unit per la lluita i per la resposta repressiva de l’Estat.

Paral·lelament, el Congrés de Cultura Catalana va prendre un protagonisme decisiu arreu de la nació. No es tractava només de cultura en un sentit restringit, sinó d’un procés col·lectiu de presa de consciència. En tots els àmbits del coneixement —llengua, educació, economia, territori, comunicació, dret— es pensava el país en clau de Països Catalans. Les resolucions del Congrés configuraven un veritable projecte polític nacional, nascut de baix, transversal i transformador. Un projecte que, tanmateix, més endavant quedaria arxivat en un calaix, mai implementat, sacrificat en nom del nou ordre institucional.

Tot això no era només Principat. El 1976 també va ser País Valencià i Illes, amb manifestacions multitudinàries per l’amnistia i l’autonomia, coordinacions sindicals i polítiques i una consciència nacional compartida que prenia forma al carrer. Els Països Catalans es vivien, no es proclamaven.

Mentre el poble s’organitzava i perdia la por, el règim es reorganitzava. Ja abans de la mort de Franco, els sectors més “aperturistes” de l’Estat pactaven amb les direccions del PCE i del PSOE una sortida controlada. L’objectiu era clar: encarrilar l’efervescència popular cap a una reforma política que salvés l’essencial del sistema. Reformar per no trencar.

El referèndum de la Reforma Política va ser l’eina central d’aquesta operació. Amb una maquinària de propaganda omnipresent —una TVE en blanc i negre al servei del poder— es va presentar la reforma com l’únic horitzó possible. No es va preguntar al poble si volia una ruptura democràtica, sinó si acceptava el marc dissenyat des de dalt. Delegar la llibertat a canvi d’ordre.

Tot plegat va ser revestit posteriorment amb el relat d’una Transició “modèlica” i “exemplar”, construït pel règim del 78. Però aquest relat amaga una realitat molt més fosca. La Transició es va cobrar morts. Morts per la repressió policial, per la impunitat de les forces de seguretat, per l’actuació de grups parapolicials i per la violència de l’extrema dreta. Aquesta violència va ser especialment intensa al País Valencià, on l’anticatalanisme violent va ser utilitzat com a eina política per frenar qualsevol projecte nacional i popular.

En aquest context, la monarquia no va ser cap garantia democràtica, sinó l’herència directa del dictador. Restaurada per Franco i blindada durant la Transició, va esdevenir un pilar fonamental del règim del 78 i un límit explícit a qualsevol ruptura real.

El pacte va tenir conseqüències profundes. Va generar desmobilització i va comportar el desmantellament progressiu dels espais d’autoorganització popular que havien fet possible el 1976. L’Assemblea de Catalunya va perdre centralitat fins a desaparèixer. Al País Valencià, la Taula de Forces Sindicals i Polítiques va ser neutralitzada. A les Illes, processos similars van desactivar estructures unitàries nascudes de la lluita. No va ser un accident ni una conseqüència inevitable: va ser una decisió política conscient.

Fa cinquanta anys, el poble va perdre la por. Com ho tornaria a fer l’1 d’Octubre de 2017. En tots dos moments, el carrer va obrir una escletxa que el poder es va afanyar a tancar amb repressió, pactes i desmobilització. Recordar el 1976 avui no és nostàlgia. És memòria crítica. I és advertència.

I com a apunt final, permeteu-nos desitjar-vos un bon any 2026. No com una fórmula buida, sinó com un compromís amb la memòria i amb el futur. En temps d’incertesa i de retorn del soroll autoritari, potser cal recuperar idees clares dites en moments encara més foscos. Daniel Cardona i Civit ho va sintetitzar amb una lucidesa que encara avui incomoda el poder: Biblioteca, propaganda i acció. Coneixement per no ser enganyats. Paraula per disputar el relat. Acció col·lectiva per transformar la realitat.

Perquè la llibertat no és un estat permanent: és una experiència que s’ha de defensar cada dia.
I qui ha sentit la llibertat, té més força per viure.