Hi ha oblits que no són casuals. Són decisions. I quan es repeteixen en àmbits diferents —l’escola, la ciència, les humanitats, la memòria històrica— deixen de ser errors puntuals per convertir-se en símptomes d’una deriva més profunda.

L’article L’escola catalana s’ha oblidat de Darwin, de Joan Segarra, biolèg  i col·laborador del Departament de didàctica de les ciències de la Universitat de Vic, publicat a les pàgines de Ciència de l'Ara el passat 6 de desembre,   ho exposa amb dades clares: el 61% de l’alumnat acaba l’educació obligatòria sense haver treballat l’evolució biològica. Sense entendre els fonaments de la vida. Sense una de les columnes vertebrals del pensament científic modern. Que l’evolució no aparegui a primària i només s’ofereixi com a optativa a 4t d’ESO no és una anècdota curricular: és una jerarquia de valors.

Quan allò que dona sentit a la biologia esdevé prescindible, el missatge institucional és inequívoc: el coneixement científic fonamental no és central en la formació de la ciutadania.

Però el problema no s’acaba en la ciència. L’evolució no és una simple teoria biològica; és una manera d’entendre el temps, el canvi, la contingència, la relació entre l’ésser humà i la natura. És també una qüestió profundament humanística. Darwin no només transforma la biologia, transforma la manera com ens pensem com a espècie i com a societat.

Quan la ciència es buida de fonaments, les humanitats també es desdibuixen. La història es fragmenta, la filosofia s’arracona, la llengua es redueix a competència funcional. El resultat no és una escola més lliure ni més crítica, sinó una formació superficial, orientada a l’adaptació més que no pas a la comprensió.

En aquest context, la publicació del Decret 209/2025, que posa en risc el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC), no és un fet aïllat. És la continuació lògica del mateix procés. El CHCC no és només un centre acadèmic: és una eina pública al servei de la recerca rigorosa, de la memòria democràtica i de la capacitat del país de pensar críticament el seu passat recent. Afeblir-lo és afeblir la consciència històrica col·lectiva.

Ciència sense fonaments, humanitats sense profunditat, memòria sense institucions sòlides. Tres àmbits diferents, una mateixa orientació: fer prescindible allò que permet entendre el món, el poder i la pròpia societat.

En el seu lloc, s’imposa una educació de competències sense cos, una gestió del present sense pensament, una memòria administrada que evita el conflicte i la complexitat. Però una societat que renuncia a comprendre com funciona la vida, com s’ha construït el poder i com s’ha configurat la seva història no esdevé més neutral. Esdevé més vulnerable.

No és que l’escola catalana s’hagi oblidat de Darwin. És que una part de l’Administració ha oblidat que el coneixement —científic i humanístic— no serveix només per funcionar, sinó per comprendre, qüestionar i, si cal, transformar la realitat.

Educar sense comprendre el món pot ser eficient a curt termini. Però és una renúncia greu si el que es pretén és formar persones lliures, amb criteri i amb consciència.