Mentre aquests partits pactaven la Reforma i liquidaven l’Assemblea de Catalunya —i, paral·lelament, es desmuntaven també les instàncies unitàries arreu dels Països Catalans— ell, com el PSAN-P i altres corrents de ruptura, advertia del perill de desactivar el carrer i entregar el país a la lògica autonòmica. La traïció dels líders no era només un llibre: era el diagnòstic d’un país a punt de renunciar al seu poder constituent.

L’1 d’Octubre de 2017 va demostrar que Xirinacs tenia raó: només quan el poble pren el protagonisme i es planta col·lectivament —com ell ho va fer durant un any i nou mesos davant la Model. No només amb aquest fet, sinó també durant la seva vida, fins que ens va deixar— és possible desafiar l’Estat i obrir una escletxa de sobirania real. Però també va evidenciar que, sense cohesió, estratègia i voluntat de ruptura, la força popular pot ser neutralitzada de nou. Per això Xirinacs continua interpel·lant-nos: la seva veu incòmoda recorda que sense mobilització popular, sense desobediència i sense coherència, no hi ha llibertat possible.