El tall simbòlic de la C-42 a l’alçada de L’Aldea (Baix Ebre) d'aquest dissabte, no ha estat un gest anecdòtic ni una protesta més. Ha estat l’expressió d’un cansament profund i compartit. Les veïnes i veïns de les Terres de l’Ebre han tornat a sortir al carrer per denunciar el deteriorament del servei ferroviari i l’abandonament sistemàtic del territori en matèria de mobilitat. Un crit que no parla només de retards i trens suprimits, sinó d’un model de país que falla cada dia a milers de persones.

El col·lapse de Rodalies ja no és una suma d’incidències puntuals. És un mal endèmic. Un problema estructural que condiciona la vida quotidiana de treballadores, estudiants i famílies, i que posa en qüestió la capacitat del país de garantir un dret tan bàsic com arribar a la feina, a classe o a casa amb normalitat.

La paradoxa és tan evident com humiliant. En ple segle XXI, pots anar de Barcelona a Madrid en poc més de dues hores gràcies a l’alta velocitat, però necessites prop de quatre hores per arribar a València, tot i estar pràcticament a mig camí. I encara més greu: dins de Catalunya, fer servir Rodalies com a mitjà de transport habitual s’ha convertit en una loteria diària. Retards constants, trens suprimits, avaries recurrents i una informació deficient formen part del paisatge quotidià. Una situació que fa anys que dura.

És cert que darrerament s’han anunciat i iniciat treballs per modernitzar les infraestructures de Rodalies. Però arriben molt tard, després de dècades de desinversió i deixadesa, i sobretot arriben sense una visió de conjunt. El problema no és només l’estat de les vies o dels combois, sinó l’absència d’una planificació global de la mobilitat que pensi el país com un sistema interconnectat i no com una perifèria que gravita exclusivament al voltant de Barcelona.

Catalunya continua sense un model coherent de transports públics que articuli Rodalies, regionals i autobusos per connectar les principals ciutats del territori entre elles sense haver de passar obligatòriament per Barcelona. Anar de les Terres de l’Ebre a Ponent, del Camp de Tarragona a les comarques gironines o de la Catalunya Central al sud del país sovint implica trajectes absurds, transbords interminables o tornar enrere per Barcelona. Aquest disseny radial no respon a les necessitats reals de la població ni a un país que es vulgui equilibrat, cohesionat i socialment just.

Aquesta situació no és fruit de la mala sort ni d’un any especialment dolent. És el resultat d’un model ferroviari imposat des de fora, que ha prioritzat les grans connexions d’estat mentre deixava degradar la xarxa que fa possible la mobilitat quotidiana. El tren que connecta capitals arriba puntual; el tren que porta la gent a treballar falla. I quan falla cada dia, deixa de ser un servei públic fiable per convertir-se en una font d’estrès, desigualtat i precarització del temps de vida.

El cas de les Terres de l’Ebre és paradigmàtic. Un territori clau en producció energètica, recursos naturals i equilibri territorial que, quan reclama serveis ferroviaris dignes, rep silenci o engrunes. No demanen luxes: demanen recuperar trens que ja existien, horaris útils i connexions fiables. El mínim per no quedar aïllats. La protesta de l’Aldea no és un fet aïllat, sinó el símptoma d’un país cansat de promeses ajornades.

I no és una descoberta recent. Ja ho vam advertir durant la transició qualificada de “modèlica” pel règim del 78: l’autonomia era un carreró sense sortida per a les aspiracions nacionals del nostre poble. Ho vam tornar a dir l’1 d’octubre de 2017, quan ens vam mobilitzar massivament per votar per la independència, conscients que només amb totes les eines d’un estat propi podríem decidir també el nostre model de mobilitat, de territori i de serveis públics.

Avui, l’experiència quotidiana de Rodalies ens ho confirma amb cruesa. Sense sobirania real, no hi ha planificació justa, ni inversió equilibrada, ni dret efectiu a la mobilitat. Per això ho tornarem a fer. El més aviat possible. No per romanticisme ni per gest simbòlic, sinó perquè és l’única via que tenim per sobreviure com a poble i construir una autèntica república catalana al servei de la gent.

Rodalies no és només un problema de transport. És una qüestió de justícia social, de cohesió territorial i de futur nacional. I mentre això no canviï, protestar no serà una opció, sinó una obligació cívica.