El davantal
La dignitat no entén de competències

Badalona, desenes —potser centenars— de persones passen les nits sota un pont. No és una metàfora, no és una exageració, no és una imatge importada d’altres realitats: és aquí i és ara. I davant d’això, les institucions es passen la responsabilitat com si la dignitat humana entengués de competències administratives.

L’Ajuntament diu que no pot.
El Govern autonòmic diu que no és competència seva.
I mentrestant, la gent dorm al carrer.

20/12/2025 El Davantal

Els fets són clars. L’antic institut B9, propietat de l’Ajuntament de Badalona, havia estat ocupat per prop de 400 persones que hi vivien. El mateix Ajuntament va interposar la denúncia en considerar l’ocupació irregular. La sentència judicial va ordenar el desallotjament, però també establia que el consistori havia de facilitar una alternativa habitacional per a aquestes persones.

És aquí on es produeix el trencament. El desallotjament s’executa, però la solució no arriba. El resultat és que desenes de persones acaben vivint a la intempèrie, sota un pont. No per una decisió judicial que així ho determini, sinó per manca de voluntat política i d’assumpció de responsabilitats després d’haver activat la via judicial.

Quan una administració impulsa un procediment legal però no garanteix una sortida digna, el problema deixa de ser tècnic o competencial i esdevé polític i moral. La llei no pot convertir-se en una coartada per desentendre’s de les conseqüències humanes de les pròpies decisions.

Aquest joc de mans burocràtic potser serveix per protegir càrrecs i pressupostos, però no protegeix persones. I això hauria de ser una línia vermella infranquejable per a qualsevol govern que es vulgui dir democràtic, social i —encara més— que aspiri a construir país.

Perquè si alguna cosa defineix un país no és la bandera, ni el PIB, ni tan sols les institucions: és la capacitat de garantir les necessitats bàsiques de tothom qui hi viu, tingui o no papers, hagi nascut aquí o no, parli la llengua que parli.

Cal dir-ho també amb honestedat: no som encara un país independent, i això limita greument la capacitat d’actuació estructural en matèria d’habitatge, migracions i drets socials. Ningú no pot exigir a una autonomia allò que només pot garantir un estat amb plena sobirania.

Però aquesta realitat no pot servir d’excusa per a la inacció ni per desentendre’s de les conseqüències de les pròpies decisions. Dins el marc existent —insuficient però real— hi ha marge per actuar amb més determinació, més coordinació i més voluntat política. I, sobretot, hi ha l’obligació de no deixar ningú a la intempèrie com a resultat d’un procediment impulsat per la mateixa administració.

L’ajuda humanitària que reben aquestes persones és necessària i valuosa, però no pot substituir una solució digna i estable. L’assistència no pot convertir-se en coartada per normalitzar la precarietat extrema.

Ja ho va advertir Joan Salvat-Papasseit amb una lucidesa que encara incomoda avui:

Demà posats a taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com són—
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

No és un poema sobre el passat.
És una acusació vigent.
No parla de caritat, sinó de responsabilitat.
No assenyala els altres: ens assenyala a nosaltres.

Quan siguem un país independent en el sentit ple de la paraula, no serà només per tenir més competències, sinó per fer-les servir amb criteris de dignitat, responsabilitat i justícia social. 

Un govern autonòmic com el català que permet que decisions institucionals acabin amb persones sota els ponts potser pot gestionar, potser pot legislar, però no pot mirar-se al mirall sense vergonya.

I això, ara mateix, és el que ens toca afrontar.