Demà farà cinquanta anys de la mort de Franco. Mig segle després, la pregunta persisteix: vam enderrocar el franquisme o només el vam revestir? La Transició no va ser una ruptura democràtica, sinó un pacte intern per preservar els pilars del règim sota una nova aparença constitucional. El rei designat pel dictador va ser l’eix d’aquesta operació. No hi va haver procés constituent popular, sinó reforma des dels despatxos per fer compatible la continuïtat amb l’homologació europea.

La desaparició legal del franquisme no va ser fruit d’una derrota política, sinó d’un acord negociat amb els mateixos procuradors de les Corts, lligat a incentius econòmics i a la garantia que el fons del poder no canviaria. El franquisme es va reciclar, no va ser superat. I els partits que haurien hagut de representar la ruptura —PCE-PSUC i PSOE— van legitimar aquesta operació a canvi de legalització, institucions i amnistia. La reconciliació no va ser entre poble i Estat, sinó entre les elits franquistes i una oposició institucionalitzada que va assumir la bandera, la monarquia i la unitat. Amb els Pactes de la Moncloa i la Constitució de 1978 ho van legitimar.

Aquesta normalització implicava desactivar el carrer. Les estructures de democràcia popular que havien portat el pes de la lluita —l’Assemblea de Catalunya, la Taula del País Valencià, l’Assemblea Democràtica de les Illes, la Marxa de la Llibertat, el Congrés de Cultura Catalana— van ser arraconades i absorbides en l’autonomisme. Allò que reclamava sobirania es va convertir en gestió administrativa.

El retorn pactat de Tarradellas va estabilitzar el model polígon: reconeixement institucional, però sense capacitat de decidir. Al País Valencià, l’estat espanyol va aplicar una estratègia combinada de violència parapolicial, intoxicació mediàtica i guerres identitàries per impedir que el moviment cultural i polític valencianista esdevingués un actor sobirà. Aquell laboratori continua sent un patró: fragmentar per governar.

Tot plegat s’explica també per la maquinària comunicativa. TVE i els mitjans estatals no es van limitar a informar, sinó a construir el relat de la Transició modèlica i de la nova Espanya democràtica. La memòria no es va escriure: es va fabricar. La legitimitat del 78 va néixer més del relat que del canvi real.

Què en queda avui? Una arquitectura política que manté intactes molts fonaments del franquisme: monarquia no electiva, judicatura hereva, cossos policials sense depuració i un model territorial radial que constreny les nacions. Per això, quan l’estat espanyol se sent qüestionat —Euskadi als vuitanta, els Països Catalans o el procés català del 2017— respon amb coerció, no amb democràcia: operacions d’Estat, infiltració, lawfare, repressió penal. No són anomalies: són fidelitats.

A aquesta continuïtat institucional s’hi afegeix una altra degeneració: el sistema de partits. De la representació hem passat a l’empresa electoral. Pasolini ho va resumir amb una fórmula exacta: l’eròtica del poder substitueix la vocació de servei. El 15-M ho va denunciar, el Procés ho va desafiar, però l’estat espanyol va acabar reconduint i domestificant ambdós moviments quan alguns dels seus dirigents van optar per la renúncia. Jordi Carbonell ja ho havia advertit: «Que la prudència no ens faci traïdors.»

Aquest és el marc on s’entén la persistència de les “dues Espanyes”. Una, conservadora, defensa l’oligarquia, el nacionalisme español a ultrança i el poder judicial. L’altra, progressista i moderna, adminstra el mateix poder amb discurs europeista i rostre amable. Es barallen per la cadira, però coincideixen en el límit: l’estat espanyol és intocable i la sobirania popular no pot superar-lo. El poble pot escollir gestors, però no pot decidir la forma d’Estat.

Tot i així, no hi ha determinisme. La història demostra que els cicles de llibertat es repeteixen. El 1936 vam plantar cara al feixisme. El 1976 vam veure néixer els anhels de sobirania col·lectiva. El 2017 vam fer trontollar l’estat espanyol amb urnes i dignitat. No ens falta força: ens falta continuïtat i estratègia.

El tronc del règim és vell i està corcat. Només aguanta perquè ningú l’ha tombat del tot. Si tornem a organitzar-nos des de baix, amb consciència i persistència, tornarà a moure's. La democràcia no és un llegat, sinó una conquesta. I encara no hem dit l’última paraula.