La catalanofòbia no és un residu del franquisme ni una simple hostilitat cultural: és un mecanisme de cohesió nacional que travessa tota la història d’Espanya. L’odi a Catalunya actua com a reflex i motor d’un Estat que no pot admetre la seva pròpia diversitat.

L’ultranacionalisme espanyol és un cas únic a Europa. A diferència d’altres nacionalismes d’Estat, la seva fòbia no s’adreça a enemics exteriors, sinó a un poble intern: els catalans. Aquesta anomalia, que podríem qualificar de “cas clínic”, mostra fins a quin punt la catalanofòbia és l’eix estructural de l’espanyolisme. No és un accident, sinó un mecanisme de cohesió nacional basat en la negació de la diferència.

Des del rebateig de Castella com a 'Espanya', amb voluntat imperialista, al segle XVI, fins avui, la construcció de l’Estat s’ha fonamentat en la voluntat d’imposar una identitat única. La història n’és plena de cites reveladores: Quevedo descrivia els catalans com un “avortament monstruós de la política”; els Borbons, com a “idòlatres de privilegis” que calia purgar; i els liberals del XIX, com a “egoistes provincials”. Darrere d’aquests insults hi ha una mateixa pulsió uniformitzadora: l’aversió a qualsevol expressió d’autogovern o de singularitat nacional.

Aquesta hostilitat s’ha anat transmetent de les elits a les classes populars, fins al punt que encara avui, quan un espanyol coneix un català que qualifica d'amable, sol dir-li: “no pareces catalán”. Una frase aparentment banal que delata una demonització cultural interioritzada. La catalanofòbia, com tota xenofòbia, opera com un reflex automàtic de desconfiança i menyspreu.

El catalanisme, en canvi, ha mantingut —amb totes les seves contradiccions— una tradició de civisme i europeïtat que descol·loca l’imaginari autoritari de l’Estat. D’aquí que l’espanyolisme projecti sobre Catalunya el seu enemic interior per excel·lència, responsable de tots els mals i obstacles a la “unitat sagrada”. El catalanès és, per definició, sospitós: massa lliure, massa crític, massa viu.

La Transició no va revertir aquest esquema; només el va revestir de formes democràtiques. L’Estat de les autonomies no fou mai un projecte plurinacional, sinó una eina de dissolució identitària. I quan el procés independentista del Principat va posar en qüestió el relat unitari, la reacció fou el paroxisme de l’odi: lawfare, repressió, presó i exili; campanyes de desinformació, insults massius i un discurs mediàtic monolític que ha convertit l’anticatalanisme en ciment polític d’Estat.

Mentre democràcies consolidades com el Canadà o el Regne Unit afronten els reptes nacionals amb estratègies de seducció i reconeixement, l’estat espanyol  només sap respondre amb la imposició i el menyspreu. A Escòcia o al Quebec, l’independentisme es debat, es refuta, però no es criminalitza. A Catalunya, en canvi, la demanda d’autodeterminació s’ha tractat com una ofensa, un crim o fins i tot una malaltia social.

Tot això revela el caràcter precari i postfranquista de la democràcia espanyola. Un règim que es proclama plural però que només sobreviu mitjançant la uniformitat. En aquest context, la catalanofòbia és molt més que una expressió d’odi: és un dispositiu d’Estat, una eina de control simbòlic i de legitimació del poder central.

Com ha reconegut fins i tot un espanyolista moderat com Miguel Herrero de Miñón, “Espanya mai no ha admès que els nacionalismes siguin singularitats legítimes i permanents”. Aquesta negació constant genera un cercle viciós: com més s’intenta negar la pluralitat, més visible es fa; com més es reprimeix el catalanisme, més creix el seu significat històric.

El resultat és un país que viu atrapat entre la fantasia i la realitat. Una fantasia d’uniformitat que xoca contra una realitat tossuda: la pluralitat de nacions, llengües i cultures que conformen la península. I, com advertia Herrero de Miñón, “la realitat sol venjar-se de qui la ignora”.

Si l’estat espanyol volgués curar-se d’aquesta malaltia crònica que és la catalanofòbia, hauria de començar per reconèixer el que sempre ha negat: que Catalunya no és un problema, sinó un poble.

Vegeu: Ferran Lupescu, Diccionari del fet i de la qüestió nacionals. Edicions 62, 1979.

Carles Benítez i Baudés