Arribem a aquest 11 de setembre de 2025 aclaparats per l’onada reaccionària mundial i per la carnisseria perpetrada per l’estat colonial d’Israel a Palestina, amb el suport armamentístic i polític dels Estats Units i la Unió Europea, que fidels als “valors occidentals” tradicionals del colonialisme més abjecte es neguen a sancionar un estat terrorista i criminal.

Fa gairebé un any que, tot i les diferents previsions que avisaven d’una gota freda extrema a diverses comarques del País Valencià, el govern criminal de Mazón i empresaris com Juan Roig es van negar tant a enviar un avís d’alerta a tota la població com a aturar la producció i, per tant, l’acumulació de plusvàlua. Una combinació letal de negacionisme climàtic, irresponsabilitat política i posar els interessos del capital per damunt de la vida i les persones va provocar més de 200 morts i una devastació d’una part important d’algunes comarques del País Valencià. Des d’aleshores el poble valencià s’ha mobilitzat setmana rere setmana per demanar responsabilitats als criminals i exigir la dimissió de Mazón, que s’hi nega de totes totes, sinó que, fent negoci de la destrucció i el patiment, ha adjudicat contractes milionaris a empreses de la Gürtel perquè duguin a terme la reconstrucció.

Fa un any també que la franquícia del PSOE a Catalunya governa la Generalitat de Catalunya, gràcies al vistiplau d’ERC, que va preferir salvar el partit abans que no es repetissin eleccions, a canvi d’unes promeses que el PSOE ha incomplert sistemàticament. Un any de govern en què no ha millorat cap servei públic, fins i tot han empitjorat, un any d’espanyolització simbòlica i un any en què accedir a un habitatge és encara més difícil per a les classes populars populars. L’ocupació econòmica del país, que es manifesta en l’espoliació fiscal, en la manca d’inversions, etc., fa impossible que cap govern autonòmic pugui millorar la vida de les classes populars. I encara menys en el cas del govern de la sucursal del PSOE a Catalunya, un dels agents principals d’aquesta ocupació i la política econòmica de la qual no qüestiona cap dels axiomes del capitalisme financer i rendista que ens domina i ofega.

Perquè si no n’estàvem avisats, en aquest mateix any de gestió a favor de l’ocupació espanyola hem pogut comprovar que el projecte de PSOE per a Catalunya és el mateix que el de la patronal agrupada al voltant de Foment, com ho demostra la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, mentre s’abandona el servei ferroviari de rodalies, o l’aposta per un model econòmic basat en el turisme massiu, depredador i empobridor (des del punt vista econòmic, social, ecològic i lingüístic). Un model que, no ho oblidem pas, és el mateix que proposen tant Junts com l’extrema dreta nostrada.

Tot i això, hi ha resistències, sobretot en àmbits com la lluita pel dret a l’habitatge o contra el supremacisme lingüístic espanyol. Pel que fa a l’habitatge, nombroses mobilitzacions arreu dels Països Catalans mostren la vitalitat d’aquest àmbit de lluita, que anirà en augment a mesura que més sectors socials vegin que rendistes sense escrúpols els desposseeixen d’aquest dret bàsic.

Quant a la lluita per la llengua, cal dir que està esdevenint un dels eixos principals del combat d’un poble que vol ser lliure i es nega a acceptar el supremacisme lingüístic imposat per l’ocupació espanyola i francesa. En tenim exemples en l’exitosa resistència de les mares i pares de les Illes i el País Valencià a les propostes segregacionistes en l’àmbit escolar dels seus governs de dreta extrema i d’extrema dreta, en l’augment de les denúncies per discriminació lingüística, en l’increment de les persones que mantenen el català o en les reeixides manifestacions per la llengua el passat 23 d’abril a Girona i Barcelona.

En aquesta conjuntura, sens dubte l’independentisme d’esquerres és més necessari que mai, però també és cert que aquest espai polític està en crisi, una crisi que no és pas només electoral i que no se superarà amb les propostes més o menys públiques que plantegen coalicions entre les esquerres d’obediència espanyola i les independentistes (un front ampli presumptament plurinacional).

Aquestes propostes tenen dues característiques en comú: d’una banda, les han formulades notables de determinats partits o espais polítics, alguns dels quals n’han estat desnonats; de l’altra, estan allunyades d’una veritable estratègia independentista, de manera que el resultat que se’n pot esperar és la dissolució de l’independentisme d’esquerres en un magma en què la lluita d’alliberament nacional queda relegada i ajornada sine die en favor d’un marc de lluita espanyol i espanyolitzador. En aquest marc, l’independentisme se subordina del tot al projecte de determinades forces polítiques la missió històrica del qual ha estat sempre fer de crossa del PSOE.

Perquè si de debò es vol aturar l’extrema dreta, especialment la del nostre país, cal reforçar l’estratègia independentista no pas diluir-la en una coalició amb sectors que són incapaços de defensar els drets lingüístics dels qui volen viure en català al nostre país. Cal deixar-ho ben clar i dir-ho ben alt: qui no lluiti de debò contra el supremacisme lingüístic espanyol, qui s’hi posi de perfil o, com hem vist, fins i tot justifiqui representacions de teatre de pa sucat amb oli catalanofòbiques, està a l’altra banda de la nostra barricada.

Així doncs, les tasques principals immediates de l’independentisme d’esquerres no són pas construir coalicions electorals amb dubtosos aliats sinó sobretot les següents:

-Intensificar i organitzar la lluita per garantir uns serveis públics de qualitat i el dret a l’habitatge.

-Reforçar els espais sindicals independentistes i d’esquerres.

-Reforçar les organitzacions de l’independentisme popular i pel dret a decidir en la seva lluita contra els diferents vessants de l’ocupació .

-Intensificar i organitzar la lluita contra el supremacisme lingüístic espanyol i francès.

-Obrir un espai de reflexió i debat entre diferents agents de l’independentisme d’esquerres per dissenyar l’estratègia i tàctica de la pròxima dècada que permeti fer un salt endavant en la lluita per la independència.

Països Catalans, Onze de setembre del 2025