És un encert que la UCE hagi convocat entitats com l’Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua o la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Encara ho és més que el debat hagi transcendit fora de Prada, com ha fet Xavier Antich en un article a El Món, sota el títol Països Catalans o cantonalisme. Que el tema torni a l’agenda és una bona notícia. Igualment celebrem la proposta del president de la UCE, Jordi Casassas, de dedicar l’edició del 2026 a un monogràfic sobre els Països Catalans que aplegui totes les àrees del coneixement, de la política als mitjans de comunicació.
Un fil històric que no s’ha trencat mai
Aquest combat no és nou. El 1962, Joan Ballester popularitzava el concepte amb el mapa de la nació sencera per territoris i comarques. Sis anys després, la primera Universitat Catalana d’Estiu de Prada esdevenia punt de referència, i enguany ja suma 57 edicions. Paral·lelament, a partir de 1969 l’independentisme combatiu començava a formular una articulació política del conjunt de la nació, mantenint viva la idea de Països Catalans, igual que ho han fet entitats i mitjans de comunicació.
Cal recordar la força de les organitzacions culturals sorgides en aquells anys: Òmnium Cultural (1961), l’Obra Cultural Balear (1962) i Acció Cultural del País Valencià (1978). Sense la seva persistència, avui el panorama seria molt més pobre.
El II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) va ser un moment clau: unió entre classes populars i món acadèmic, i resolucions que dibuixaven els Països Catalans del futur. Però la instauració de la monarquia, la Constitució del 78 i la mal anomenada “Batalla de València” van estroncar aquella embranzida.
La flama del moviment popular
Malgrat les dificultats, la flama s’ha mantingut gràcies al moviment popular. Projectes per fer arribar el senyal de TV3 arreu de la nació, o iniciatives com el Centre de Recerca Pau Vila i l’Espai Mata de Jonc, tot i que no sempre reeixits, han estat intents valuosos d’articular una mirada nacional completa. Reprimits per l’Estat o limitats pel context socio-polític, aquests esforços són part del fil roig de la resistència.
Ens cal, però, una nova embranzida. El context actual és difícil: hostilitat oberta contra la cultura catalana a les Illes, al País Valencià i a la Catalunya Nord, i discriminació lingüística creixent al Principat. Per això és urgent donar suport a campanyes com la de Reciprocitat ARA! dels mitjans públics audiovisuals, impulsada per la plataforma Decidim. Cal també recuperar espais de coordinació com les Jornades sobre els Països Catalans de 1976 a la Facultat de Dret de Barcelona, i multiplicar-los.
El present i les urgències
La urgència és clara: aquest any ja no podrem gaudir dels Premis Octubre, i la mateixa Universitat Catalana d’Estiu necessita una embranzida per evitar que desaparegui. No ens podem permetre perdre aquests espais de referència.
Alhora, la mancança més greu continua sent l’educació. A les escoles encara no s’ensenya la història dels Països Catalans. Quan es va plantejar la pregunta al debat de Prada, la resposta espontània va ser contundent: “És un drama”. Una absència que respon a la voluntat del règim postfranquista de reduir-nos a illes separades i sense memòria compartida. I tanmateix, ja al II Congrés de Cultura Catalana es va aprovar que calia una escola catalana en català. Quaranta-vuit anys després, aquella resolució continua pendent.
La metàfora de Muntaner, avui
Ramon Muntaner ho va escriure fa set segles: la mata de jonc, unida, és invencible; deslligada, es trenca jonc a jonc. Aquesta metàfora és més actual que mai.
Per això, el debat de Prada no pot quedar-se en un acte puntual. Ha de ser l’inici d’una nova etapa: reprendre amb força el combat pels Països Catalans, sense por, sense complexos i sense dissimulacions. La flama és viva. Cal transformar-la en força compartida.