El Llibre de memòries de diversos successos e fets memorables e de coses senyalades la ciutat i regne de València és una obra de la qual es coneixen diferents manuscrits més o menys coincidents i que, de sempre, ha estat vinculada al poder municipal de la ciutat de València, que segurament és qui va encarregar la seua confecció i on, amb daltabaixos, algun buròcrata es va dedicar a col·leccionar, amb major o menor assiduïtat, les notícies que s’hi contenen. Amb l’objectiu de deixar memòria per a l’esdevenidor de fets i qüestions que els seus autors consideraven importants per a constituir-se en models, de cara a actuacions futures, aquells homes encarregats de mantenir viu el llibre a través dels segles, varen reunir dades entre el 1308 i el 1644, que és l’última data que figura al volum i a partir del qual moment sembla que va caure en l’oblit, tot convertint-se en un paper erudit que feren copiar -reduint-lo o ampliant-lo, també- els estudiosos de la història valenciana. Segurament per això, va córrer i va ser conegut en biblioteques d’institucions religioses i en biblioteques privades, com donen fe les diferents còpies que ens han pervingut.

Notícies d’índole molt diversa conformen aquell recull que va ser publicat en dos volums per primera vegada, el 1930-1935, per Salvador Carreres Zacarés, i sota els auspicis de la benemèrita societat Acció Bibliogràfica Valenciana, on l’erudit editor va completar aquelles anotacions amb notes documentals abundoses. Quasi un segle després, en una edició totalment diferent, jo mateix i el malaguanyat amic Josep Ribera Ribera, el 2019 el vàrem tornar a publicar, a l’empara de l’Ajuntament de València, en un volum que conté el text del manuscrit més important i que compta amb una introducció al context de l’obra i que estudia també aspectes com l’autoria i la llengua, entre d’altres.

Si recorde ara aquella obra que, manuscrita, ja va transitar per les biblioteques dels historiadors valencians antics, del pare Teixidor o de l’erudit Borrull, és per fixar-me en uns episodis ben particulars on els seus autors -recordem que és una obra plurisecular, fruit de distintes mans-, ressalten el valor de la llengua com a element de prestigi i d’identitat pròpia dels valencians.

De fet, la primera al·lusió que es fa a l’ús de la llegua pròpia dels valencians en un acte públic es troba en el moment que les autoritats locals han de donar la benvinguda oficial al comte de Benavente, pel juny del 1598, com a virrei de la ciutat i del regne de València. Aquella anotació és de la mà de Francesc March i crida l’atenció veure com emfasitza el tema de la llegua. Del cavaller valencià Francesc March no sabem massa. Només que va ocupar alguns càrrecs ciutadans i regnícoles destacats i que, segons Pere M. Orts i Bosch, era descendent de l’insigne poeta Ausiàs, encara que no ho sabem amb certesa. En qualsevol cas, Francesc March va ser algú amb molt de poder a la ciutat i, segons l’historiador James Casey, va ser un gran polític. Durant el període en què va ser el regent del Llibre de memòries, trobem un major interés en els afers de la monarquia i, també, en la defensa de la conservació de diferents privilegis del protocol de la corporació municipal valenciana. I és cert, encara, que els relats que va fer són més rics en detalls i sovint més extensos. En el que ens ocupa, March, indica com, en anar a rebre al nou virrei, 

Francisco March -és a dir, ell mateix- li donà la benvenguda, de part de la ciutat, y dient-li lo content gran que tenia la ciutat de la sua venguda y que axí li offeria de part de la dita ciutat una voluntat gran de servir-lo a ell y a tota sa cassa, ab molts grans veres y voluntat. Tot lo qual rahonament li feu en llengua valenciana, com és costum y pràtica.

Mai, fins aquell moment, al Llibre… s’havia indicat en quina llengua s’havia fet cap parlament. La qual cosa voldria dir, segurament, que algú va plantejar, en aquell cas concret, fer el discurs de benvinguda en castellà, atés que el comte de Benavente, Juan Alonso Pimentel de Herrera y Quiñones, teòricament no entendria la llengua pròpia del país. March, però, no va tenir cap dubte i li va fer el discurs en “llengua valenciana” i ho remarcà, en deixar-ne memòria i afirmant que l’ús de la llengua pròpia es feia “com és costum i pràtica”. És a dir, apel·lant a la tradició.

Pel setembre d’aquell mateix any 1598, arribà a València la notícia de la mort del rei Felip I de la Corona d’Aragó i II de Castella. March, novament, sembla que va jugar un paper rellevant en l’organització dels actes luctuosos per a honrar la memòria del monarca difunt. I no s’està de descriure’ls, amb més detall si cap: el dol públic s’escenificava amb vestimentes i cerimònies religioses que comptaven amb participació dels poders civils, i tota la ciutat de Valencia es convertia en un gran escenari per a ls mostres de dolor. Des de les campanes dels edificis religiosos a les crides, tot recordava la mort del monarca i se’n planyia. I aquell dolor públic es concentrava en un “capell ardent”, on la figura règia es veia representada. 

També, i com a acte destacadíssim on la corporació municipal renovava la seua adhesió a la casa regnant, una delegació valenciana anà a manifestar el condol al nou rei i a donar, alhora, l’enhorabona a qui, des d’aquell moment, començava a regnar. La comissió, per tal de fer-ho, es va desplaçar a la cort, a Madrid.  I March ens explica amb molts detalls, novament, com la ciutat -és a dir, els representants del poder local- anà a visitar al nou rei i li va transmetre, per boca de l’ambaixador municipal designat -i que era el mateix March-, una “embaxada en esta forma y en llengua valenciana”:

Sacra cesàrea real magestat: La ciutat de València ha tengut y té tan gran dol y sentiment de la mort del rey nostre senyor, pare de vostra real magestat, que, per a mostrar el sentiment y pena, ha manat y donat orde als dos jurats en cap, racional y síndich vinguessen a besar les reals mans a vostra magestat y a dar-li lo péssame de aquesta pèrdua y, axí mateix, a notificar y fer saber a vostra magestat la gran consolació que ens ha restat y resta ab la mercé que nostre Senyor és estat servit de fer-nos, donant-nos a vostra mercé per nostre rey y senyor. Y axí, suplicam a sa divina magestat done tans llarchs anys de vida ab triümfo y victòria dels enemichs de la santa fee cathòlica, quant aquestos humils fels vassalls de vostra magestat desijam y havem menester, per a què de la real mà de vostra magestat rebam moltes y molt llargues mercés com confiam y esperam haver-les de rebre.

Gran defensor dels Furs, com sabem per altres vies, Francesc March no va consentir en fer aquell parlament en castellà; i així, en haver de deixar-ne constància al Llibre de memòries… no va dubtar a indicar orgullosament que tot el seu discurs al nou monarca va ser en valencià, que és com manava la tradició. March, així, mostrava com s’havia mantingut fidel a la llengua del seu país i dels seues avantpassats.

Per una altra banda, anys a venir, el 1621, morí aquell Felip II de la Corona d’Aragó i III de Castella de qui acabem de veure la seua entronització. Un Àustria més passava a millor vida i el succeiria, de seguida, un altre, com era natural. I els virreis, que eren l’alter ego del monarca en els diferents regnes de la monarquia, estaven obligats a assumir la representació de la corona en tots els actes. També, en el de rebre el condol. La ciutat de València -és a dir, la seua corporació municipal, encapçalada pel racional Jeroni Bayarri, a qui “tocava” aquell honor-, després de nombrosos entrebancs de caire protocol·lari, tan freqüents en aquell món del barroc, anà al Real a transmetre el seu sentiment de tristesa al virrei, marqués de Tàvara. De fet, feia dies que havia arribat una carta del nou monarca, Felip III de la Corona d’Aragó, on, en castellà, el rei que iniciava el seu regnat comunicava el luctuós succés: el seu pare havia mort el 31 de març, i indicava que “su fin ha sido tan cathólico y exemplar como su vida”. I més coses que tocava dir. La carta, arribada a mans del virrei, va ser lliurada a l’esmentat Bayarri i aquest la va portar als jurats, que varen estar convocats per escoltar-la. 

No ens consta si es va debatre en quina llengua s’hauria de retornar la resposta al rei ni, tampoc, en quina llengua s’havia de fer l’ambaixada -el parlament oficial davant el virrei-, per mostrar la representació del dolor ciutadà per una nova tan trista. Però el ben cert és que Joan Lluc Ivars -de qui suposem unes certes vel·leïtats literàries en castellà i sabem que va ser el darrer continuador del Llibre de memòries de la ciutat de València-, no deixà d’anotar que Bayarri va fer aquella actuació protocol·lària “ab alta e inteligible veu, en la nostra llengua valenciana”. 

Per l’episodi anterior ja sabíem que la qüestió lingüística tenia un valor afegit de respecte a la tradició que alguns prohoms de la ciutat s’estimaven en molt. Aquella tradició suara invocada feia que la llengua adquirís un simbolisme important que no es podia negligir. I en aquell cas tampoc s’anava a permetre cap innovació lingüística.

De Joan Lluc Ivars sabem ben poca cosa. Però el que podem deduir d’aquella seua actuació -com de la de March i de la de Jeroni Bayarri-, és que aquells anys finals del XVI i de començament del XVII, alguna cosa estava canviant a València: resulta evident que el castellà avançava -com ja sabem- en determinats àmbits del poder. De fet, l’Acadèmia dels Nocturns que va fundar Guillem Bernat Català de Valleriola el 1591, en convocar unes justes poètiques en honor de sant Bernat, poc després, demanava expressament als participants que havien de participar «en lenguaje castellano / que es agora el que más corre» i publicava el volum de versos en aquella llengua el 1602. Unes dècades després, el secretari de la corporació municipal, funcionari de nissaga, Marc Antoni Ortí i Ballester, en publicar, el 1640, el seu Siglo quarto de la conquista de Valencia, en castellà, encara s’havia d’excusar per fer-ho en aquella llengua, alhora que construïa un discurs apologètic de l’idioma que deixava d’emprar i criticava els que usaven el castellà en les instàncies del poder local: “algunes persones”, en saber que ell redactava els relats d’aquelles festes jaumines i centenàries del 1638, li assenyalaren “per defecte, lo haver-los escrit en llengua castellana, pareixent-los que, tractant-se de festes de València, fora més acertat escriure-les en llengua valenciana”. A la qual objecció, el mateix Ortí contestava: “y no puch deixar de confessar que en alguna part tenen rahó y mostren lo bon zel ab què estimen la conservació de son natural idioma”. Però l’autor passava, després de cantar les lloances de la llegua, a excusar-se’n: “succés de València, és més acertat escriure’l en la llengua més proporcionada ab la inteligència de totes les demés nacions ab qui se ha fet tan comuna la castellana”. I tot seguit feia un excursus  sobre l’ús del castellà a València: “hauré de dir tot lo que sent en orde a est particular; y és que no he pogut deixar de estranyar lo haver vist que en aquest temps haja pogut trobar-se valencià que repare en açò: perquè si en algun temps -y no tan antich que yo no l’haja alcançat- solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que quant en les juntes de la ciutat, estaments y altres comunitats algú dels valencians que·s trobaven en ells se posava a parlar en castellà, tots los demés se enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; ara és tan al revés que casi totes les juntes se parla en castellà”. 

El procés de la pèrdua del prestigi del valencià en els àmbits del poder públic anava avançat: March, Ivars i Ortí -en part-, representaven la resistència de la tradició, del conservadorisme lingüístic. Català de Valleriola -que escriu, però, en la seua llengua nacional, majoritàriament, unes memòries- s’apuntava a la moda castellanista. Ortí la detectava: “ha arribat est costum a introduhir-se tan estremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que y ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consistix en parlar en castellà”. Cosa que portava a Ortí a concloure que de tot allò venia “a resultar un grandíssim absurdo”.

Entre 1598 i 1640 van quatre dècades que degueren ser fonamentals per a la pèrdua del prestigi social de la llegua pròpia a València. La següent passa ja sabem quina seria: l’ús del castellà, en els àmbits del poder, va ser imposat pel Decret de Nova Planta de Felip d’Anjou i el prestigi del valencià passà a ser sols un record difús del passat. Afortunadament, el poble no tenia poder i va continuar usant la llengua que li era natural. I encara continuem i continuarem!