El català és molt més que un sistema lingüístic. És la manera com hem conformat el nostre món, com hem transmès valors, com hem educat, com hem estimat i com ens hem reconegut com a poble. És un eix estructurador de la nostra identitat col·lectiva i de la nostra cultura. Com veieu la llengua no és només una eina de comunicació.

Som una nació, i com tota nació viva, tenim una llengua pròpia. Una llengua que no és subordinada ni secundària, sinó plena de dignitat, capacitat i força expressiva. Quan la parlem, la transmetem i la defensem, no només preservem un patrimoni: afirmem que volem continuar essent qui som…

Només a Andorra, on el català és l’única llengua oficial, es reconeix i s’exerceix com a llengua nacional i d’estat. I això no és casualitat: on hi ha sobirania, la llengua viu. On no n’hi ha, retrocedeix.

Escriure això el 2025, com als anys 70

I sí, és desesperant. Escriure aquest article avui, el 2025, sembla un retorn als anys 70. Com si haguéssim de tornar a justificar que existim, que tenim llengua, que tenim cultura, que tenim nació. Com si la història no hagués avançat. Però això només confirma una cosa: la batalla per la llengua no està guanyada i l’assimilació continua… Com als anys 70, cal tornar a dir que volem viure plenament en català, i que sense llengua pròpia no hi ha llibertat possible.

Reivindicar que el català no és una llengua espanyola ni francesa no és una qüestió de terminologia, sinó de sobirania. És afirmar que som un poble amb llengua pròpia, amb dret a viure plenament en català i a decidir el seu futur.

Per això cal trencar amb els marcs polítics i també, els marcs mentals, que ens subordinen. No és possible la normalització del català sense desbordar els límits del règim del 78 i sense confrontar la lògica assimiladora de l’Estat francès. La llengua catalana necessita un estat que la defensi, però sobretot necessita una societat que l’estimi, la practiqui i la consideri eix de la llibertat.