Però el mal del sindicalisme no és un només això. Penso que els Pactes de la Moncloa de 1977, van ser un punt d’inflexió, amb allò de la “Pau social”i la desmobilització dels treballadors. Tot i que han hagut lluites en defensa de lloc de treball i o per les millores de condicions a la feina, que s’han guanyat. Lluites que no han estat precisament liderades pels grans sindicats espanyols.
Als Països Catalans hauríem de començar a reformular la lluita sindical en la construcció d’un autèntic Sindicat Nacional i de Classe. Tenim molts referents per fer-ho, però hem de començar a posar fi a l’agulla el més aviat possible.
No cal posar-se nostàlgic en relació al passat, però que quan ens hi posem, hem fet coses que semblaven impossibles, com la d’estar al costat de la lluita exemplar dels treballadors de la Roca Radiadors a Gavà-Viladecans o la dels treballadors de banca als anys 70. El COLL, podia ser un bon referent, això si adaptat al context actual.
Tenint el referents clars, així com les lluites realitzades com exemple. Ha de ser fàcil, trencar el sistema actual, plegat de subvencions i llocs de treball que burocratitzen i esvaeixen la filosofia sindical amb la qual cregut sempre.
El sindicat nacional i de classe que anhelem com a nació oprimida ha de tenir clar que s’ha de preparar per a la ruptura i treballar lluites a la nostra manera de concebre la lluita contra desigualtats-
En definitiva, hauria de ser un sindicat arrelat al territori, assembleari, combatiu, sense subvenció institucionalitzat, que tingui en compte el col·lectius precarietzats, i solidari amb altres pobles oprimits i lluites obreres globals.
En un dia com avui hauríem de pensar, prioritàriament, en construir aquest Sindicat Nacional i de Classe.