La CUP Barcelona-L’Alternativa va presentar fa poc el seu programa electoral que, més enllà de propostes concretes, basteix una proposta política per trencar amb la marca Barcelona. Trencar amb la marca també és trencar amb els organismes opacs, poc transparents i que tendeixen a la centralització i espoli de la llibertat dels municipis. Trencar amb la marca també és proposar una planificació econòmica que fugi de l’especulació i es responsabilitzi de les diferències econòmiques entre municipis de la regió, que analitzi i treballi les propostes en clau de Països Catalans. Això, a la pràctica, significa reformular i redefinir administracions com l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), administració òpaca, clien- telar, poc democràtica i gens participativa, que històricament ha estat una repartidora de diners per a serveis externalitzats a mans dels barons socialistes del Baix Llobregat i els seus interessos. Una admin- istració de caire metropolità hauria de redistribuir recursos entre municipis i per contra s’ha convertit en una administració centralista, en poques mans, que inverteix en funció d’interessos partidistes i no interessos col·lectius.

És evident que les realitats socioeconòmiques entre municipis metropolitans són similars i que hi ha polítiques públiques que s’han de decidir tenint en compte l’entorn territorial però el que no pot passar és que es decideixi sobre la planificació de serveis de manera no democràtica i des de despatxos. És per això que la CUP proposa mancomunar els serveis en funció de les necessitats reals dels municipis i dels interessos comuns en serveis concrets. S’ha de poder fer lliurement i sobretot, de manera democràtica. Com a candidatura essencialment municipalista, entenem que òrgans supramunicipals no han de tenir la potestat de coartar la sobirania dels municipis, com passa amb el planejament urbanístic, o de manera sistemàtica, des del 2017, amb la municipalització de l’aigua a Ripollet o altres realitats locals de muni- cipis del Vallès, per exemple.

El Principat de Catalunya, com la resta de regions dels Països Catalans, és víctima del model territorial de l’estat espanyol centralista. Així, Barcelona exerceix un centralisme sistèmic sobre la resta del Princi- pat: inversions, polítiques, moviments poblacionals, planificació, etc. Fent de la capital del país el princi- pal motor econòmic - en l’especulació de capitals, turística, immobiliària, etc. amb un gran assentament terciari - i, a la vegada, una absorbidora de recursos materials i humans de la resta del territori, mentre se’l subordina a les necessitats: abocadors, extracció de recursos, segones residències, etc. Aquest fet també es dona, amb característiques pròpies, en els municipis de l’entorn de Barcelona. El Principat, el Barcelonès i les comarques veïnes, en concret, pivoten en l’activitat que té la ciutat: planificació urbana, mobilitat, ciutats dormitori, gentrificació, aigua i energia, etc. Mentre és aquesta qui rep les principals inversions públiques i té la capacitat de recaptar més recursos en detriment de la resta, provocant un desequilibri intermunicipal.

A més, l’alcaldia de Barcelona porta implícita, mostrant les mancances democràtiques d’aquesta, la presidència de l’AMB i del Consorci de la Zona Franca. Dos dels centres econòmics del Principat. L’AMB com a aglutinadora de 36 municipis pel que fa a la gestió de l’urbanisme, la mobilitat i molts serveis mancomunats. I el Consorci com a controlador del port, el teixit productiu del seu entorn i de la mobilitat que impliquen aquestes dues infraestructures. Així, el govern de la ciutat va més enllà dels seus límits.

Un altre factor a tenir en compte és l’entorn natural i els espais agraris que sobreviuen al continu urbà al voltant de la ciutat de Barcelona i que mandat rere mandat s’ha anat reduint i maltractant pels interes- sos immobiliaris o empresarials.

És en el marc d’intentar capgirar aquesta lògica, de donar sobirania als municipis de les comarques pro- peres i de crear relacions fraternals entre territoris, i alhora respondre al model territorial històric català, en consonància amb la perspectiva de país que té aquesta candidatura a l’hora de dur a terme la seva acció política, que volem caminar cap a un canvi de model territorial que posi al centre les necessitats de les persones i no de l’estat.

És per això que cal combatre institucions supramunicipals opaques, amb càrrecs que no són d’elecció directa i amb sous molt elevats, i que fomenten el centralisme com és l’Àrea Metropolitana de Barce- lona. Ara mateix, l’AMB reuneix un dels pressupostos més grans del país i està zero fiscalitzat. Alhora entenem que cal apostar de manera clara per l’impuls de la Vegueria de Barcelona.

Davant això, repetim, cal una planificació econòmica que millori la coordinació, ressalti els serveis nec- essaris compartits i que elimini càrrecs innecessaris. Sí, hi ha competències compartides entre muni- cipis, però és que és evident que les empreses que operen poden funcionar sense una direcció sobre elles, ja que ja compten amb direccions pròpies tant en l’àmbit polític com el tècnic. Transports i mobili- tat amb TMB, les diverses empreses de gestió de l’aigua, gestió de residus i reciclatge, habitatge amb l’IMPSOL... Són serveis que podrien funcionar sense òrgans superiors que no aporten i, de fet, anant ja més enllà, són serveis que entenent-se com essencials, cal treballar perquè s’acabin municipalitzant.