El passat dimarts 14 de març, ÒMNIUM Cultural Gironès va organitzar un debat obert que sota el títol genèric "Un nou cicle per a un país lliure, converses per a reactivar la lluita independentista" comptava amb la participació de l'ex-diputat i membre d'Omnium David Fernàndez, de Gisela Torrents, tècnica a l'Observatori DESC, de Carol Coll, activista climàtica i treballadora de Som Energia, i de David Martí, President de l'AENTEG. L'acte era moderat per la  periodista Emma Granyer.

Una quarentena de participants eren presents a la sala, i entre els assistents una nodrida representació de persones vinculades a partits polítics, sindicats i entitats diverses. En el meu cas hi anava a títol personal, principalment  atret pel títol de l'acte. Sospito que d'altres assistents van assistir-hi motivats per les mateixes raons que jo, és a dir, les ganes de trobar respostes a la situació general de desencís, desorientació i renúncies que viu des de fa anys el moviment independentista.

La meva sorpresa va ser copsar com els i les ponents a l'acte parlaven sense esma i sense tenir les coses clares, divagant i fugint d'estudi pel que fa a la reactivació de la lluita independentista. Tant la moderadora com la majoria de les i els ponents van desviar-se completament del tema i van centrar-se en fer intervencions que res o poc tenien a veure amb el títol de l'acte. Poc entusiasme, monotonia i un cert pessimisme avorrit, això és el que traspuaven les intervencions de les persones convidades per ÒMNIUM.  Val a dir que en algun cas fins i tot es copsava una certa prepotència i menyspreu cap a la lluita per la República i les intervencions van centrar-se en temes que volgudament no entroncaven amb l'eix nacional.

En termes de valoració política, i parlo estrictament en termes personals, penso que l'acte fou molt revelador  si moltes persones independentistes ara mateix busquen respostes i proven de saber en quin punt som, o què ha passat d'ençà de l'U d'Octubre de 2017, el millor que poden fer és anar a un acte organitzat per ÒMNIUM ( amb els mateixos ponents o d'altres) similar al  que es va organitzar a Girona, i veuran que la desorientació és total, tant que fins i tot els convidats a parlar del tema ni tant sols saben què dir.

Segons qui podria desanimar-se davant d'aquesta situació, però jo personalment no em desanimo ni un bri. Al contrari, agraeixo a OMNIUM que organitzi un acte així i agraeixo profundament als i les ponents la seva sinceritat ( encara que fos improvisada i potser totalment inconscient) i es mostressin tant i com son. D'aquella escenografia, d'aquell (des)ordre en brollava la realitat, la veritat. És a dir, la desorientació i la reculada son importants i ara mateix no hi ha fulls de ruta ni organització, simplement hi ha fugides endavant, amb sortides personals incloses ( no és casual que fins i tot gent de l'entorn de l'esquerra independentista es passin a ERC) i ara per ara no hi ha perspectives de millora o canvi.

Fa uns dies, el ministre de Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, Felix Bolaños responia a una diputada d'ERC que els fets de 2017  son coses del passat i que a març de 2023 existeix la Catalunya espanyola real, insinuant que els i les independentistes vivim en el passat i en l'engany, fora de la realitat. És ben curiós i revelador veure'ls amb tantes ganes de girar full, certament, el moment rupturista de l'1 d'octubre els espanta, perquè ho va fer trontollar tot.   Res de nou per part del PSOE, també els franquistes deien als resistents del 1939 que vivien en el passat i que el futur era Espanya, l'Espanya de sempre.  No ha de sorprendre gens que un ministre "progre" reivindiqui la sagrada unitat d'Espanya; el que si ens hauria de sorprendre és la capacitat d'oblit i la mentalitat servil de part de l'independentisme, instal·lat de ple en el relat autonomista i vivint de les seves rendes i molles.

Mai deixarà de sorprendre'm com companys i companyes que van viure l'U d'octubre i es dedicaven a donar lliçons morals a tort i a dret, han anar girant de banda i perdent les conviccions, fins al punt d'acceptar càrrecs autonomistes, amb la vella, suada, previsible i tòpica excusa possibilista i pragmàtica de sempre, com si aquesta maniobra no fos més vella que l'anar a peu. En tot cas cadascú ha de carregar amb el pes de la seva consciència; això si, que ningú s'atreveixi a donar lliçons morals mai més, serà la història la que ens jutjarà a tots plegats.

Companyes i companys, som on som, però això no és pas negatiu, la nostra lluita és de llarg recorregut, i la realitat sempre és revolucionària i real, és el nostre escenari. Després de 5 anys i mig de decepcions i misèries potser ha arribat l'hora d'enfortir-nos més, de ser més resistents, de fer una passa endavant i assumir la realitat, Espanya ens va guanyar i el moviment independentista va quedar desfet ( l'apropament a ERC o els Comuns per part d'alguns militants de l'EI, així com la institucionalització o el sectarisme, son derivades de la derrota) però encara no hem dit la darrera paraula. És temps de reflexió, formació, paciència, temps d'enfortir les relacions internacionals, de formar quadres i preparar un bon pla a mig i llarg termini.