El darrer dia de gener d’enguany el Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictaminava que un estat membre no ha de rebutjar una odre de detenció provinent d’un altre estat membre (les anomenades eurordres), tret que hi hagi sospites fonamentades que la persona reclamada pertanyi a un “grup objectivament identificable” víctima de persecució o de tracte abusiu per part de la justícia de l’estat reclamant.
És evident que el TJUE s’ha volgut curar en salut davant la deriva il·liberal i les tendències discriminatòries de determinats estats de la Unió, sobretot Polònia i Hongria però no només. Però també està clar que aquests jutges i jutgesses eren perfectament conscients que una afirmació d’aquesta mena referida a un cas vinculat al referèndum de 2017 seria llegida també en clau catalana i espanyola.
La pregunta és, per tant, si en el conflicte que enfronta l’independentisme català i l’estat espanyol es pot parlar d’un grup objectivament identificable (GOI) com el que planteja la sentència. I si és que sí, caldria aclarir de qui estem parlant, si del poble català (o la minoria nacional...), com alguns afirmen, o del moviment independentisme, com defenso en aquest article.
El GOI és l’independentisme per dues raons. La primera perquè la societat catalana, el poble, la formem tots i totes els que aquí vivim, inclosos també els espanyolistes i els que ni saben ni contesten. La segona perquè si hi ha un fet demostrable, amb informes i recomanacions de Nacions Unides i del Consell d’Europa i amb nombroses sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, és que les persones vinculades a l’independentisme (no només el català, també el gallec o el basc) pateixen, des de fa dècades, un plus de persecució, arbitrarietat i severitat per part de la justícia espanyola. I que no es tracta d’un simple sumatori de casos aïllats sinó d’un patró de comportament, d’un biaix discriminatori estructural.
Afirmar, en canvi, que som els catalanes i catalanes, pel sol fet de ser-ho, qui patim un tracte desfavorable per part de la justícia espanyola és molt més agosarat. De fet, la vulneració de drets lingüístics dels catalanoparlants en l’àmbit de la justícia, que efectivament es produeix i que cal continuar denunciant, no es tradueix directament en sentències més desfavorables o més contundents. Si fos així, el català seria la llengua habitual a les presons catalanes, i no és el cas (per raons de tipus socioeconòmic també de sobre conegudes).
Quan es va començar a parlar de minoria nacional per descriure la realitat catalana semblava que la ocurrència tindria poc recorregut i que, per tant, era millor no fer-ne cabal. Però com que hi ha qui hi insisteix, estaria bé afrontar el debat de cara, per oposar-hi, com sempre hem fet, el concepte de país sencer, inclusiu i divers com a subjecte polític irrenunciable.