Els partidaris de mantenir l’actual redactat del delicte de sedició al codi penal espanyol -o com a màxim rebaixar-ne una mica les penes previstes- argumenten que tots els països del nostre entorn (aka Europa) compten també amb alguna mena de delicte equiparable, amb aquest nom o amb un altre. I sí, però no.

És cert que pràcticament tots els països castiguen severament les accions violentes amb voluntat de coaccionar l’estat, limitar-ne la seva sobirania i autoritat o modificar-ne els límits territorials. Només n’hi ha set, però, que penalitzin aquesta mena de mobilitzacions fins i tot si no hi ha violència. Són Malta, Espanya, San Marino, Itàlia, Portugal, Polònia i Estònia. D’aquests, a Malta només en els casos d’amotinament dins l’exèrcit, a Estònia únicament si els aixecats són de nacionalitat estrangera (aka russa) i a Polònia quan es produeixin “amenaces il·legals”. A Itàlia i a Portugal existeixen delictes comparables a la sedició espanyola (sense violència) però preveuen penes molt inferiors, de fins a 1 any i 3 anys respectivament. I encara a Portugal es preveu un delicte de “traïció a la pàtria”, que no requereix necessàriament l’ús de la violència però que es reserva pels qui pretenen “lliurar el país a una potència estrangera, intentar separar-se de la mare pàtria o posar en perill la independència del país”. Tot molt modern.

Per últim, Sant Marino sí que contempla un delicte força semblant a l’espanyol, que inclou accions no violentes i pot rebre una pena d’entre 4 i 10 anys (Déu n’hi do però menys que l’espanyola). Així doncs, només el regne d’Espanya i aquesta minúscula república trans-alpina preveuen un delicte d’aquesta mena amb condemnes tan severes, un redactat ampli i indeterminat i que afecti a actuacions multitudinàries sense violència.  Perquè el més normal és que si no hi ha violència no es penalitzi una mobilització política, encara que allò que es reivindiqui siguin reformes normatives estructurals (constitucionals) més o menys controvertides. I, en tot cas, si hi ha discurs d’odi o alteracions de l’ordre públic ja hi ha altres tipus penals (amb penes i transcendència molt inferiors) que ho castiguen.

Aleshores, si condicionemm el delicte de sedició a l’ús de la violència (efectiva, organitzada i instrumental, no val qualsevol incident esporàdic), quina diferència hi hauria amb el de rebel·lió? potser us preguntareu. Doncs que aquest darrer requereix la presència d’armament de guerra. Dit d’una altra manera, la sedició correspondria a la revolta armada civil i la rebel·lió a un aixecament militar.

Modificar en profunditat el delicte de sedició no solucionarà el conflicte Catalunya-Regne d’Espanya, per descomptat, però aproparia el marc jurídic espanyol al de la resta d’Europa i seria un pas endavant molt important en la garantia del dret de reunió pacífica (manifestació) reconegut al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i a la mateixa Constitució Espanyola que tan diuen voler protegir.