A darrera hora d'ahir, Mireia Boya feina una piulada on manifestava que s'havia donat de baixa de la CUP. Ho explicava en un comunicat:
Han passat dos anys i una pandèmia des de la meva denúncia a la comissió d'agressions masclistes de la CUP de l'assetjament patit per part d'un company membre del Secretariat Nacional quan jo era diputada al Parlament de Catalunya. Des del primer moment, la meva voluntat ha estar seguir el protocol intern per la gestió del cas, posant en valor l'eina col·lectiva amb què totes les dones militants de l'organització ens vam dotar. Ara, el meu cas es tanca i em veig amb la necessitat d'explicar públicament el meu procés i el final no desitjat que ha tingut. Ha estat una decisió meditada per avançar en la pròpia reparació del mal causat, per caminar mirant el futur.
La gestió inicial de la denúncia que es va fer des de l'organització no em va posar al centre, malgrat que era un compromís de la CUP i un principi bàsic del feminisme fer ho. Es va dubtar de mi i es va voler amagar allò que havia passat. Vaig sentir que passava per mentidera, per exagerada, per interessada. Aquest va ser el discurs que es va difondre i que part de la militància va creure. Es va arribar a parlar amb la premsa d'esquenes a mi, amb una versió de tot plegat que potser permetia rentar la roba bruta a casa, però que no només estava allunyada de les cures a la dona víctima, sinó que tergiversava els fets, m'apartava i em revictimitzava enormement.
Soc conscient de l'impacte mediàtic que va tenir el cas i de la posició de privilegi que tenia per explicar-ho, en comparació a d'altres dones que han patit violències masclistes similars, dins i fora l'organització, i que em va permetre ser escoltada. Ho vaig aprofitar per intentar reparar-me, jo mateixa, jo sola, atès que la comissió d'agressions masclistes de l'organització en aquell moment inicial es va caracteritzar primer per la seva parcialitat, després per la seva absència. Els silencis de molts companys i companyes em van fer tant o més mal que les paraules d'altres.
Durant aquests dos anys també he tingut el privilegi de poder-me pagar una teràpia psicològica que l'organització no oferia i sense la qual segurament avui no estaria fent aquest balanç ni prenent aquesta dolorosa decisió. De les seqüeles psicològiques i emocionals del mal causat encara no m'he desempallegat del tot de l'ansietat, de la por a parlar en actes públics o de la inseguretat de militar en algun espai de l'esquerra independentista i anticapitalista. M'he apartat de tot perquè he triat cuidar-me reparar-me. Durant tot aquest temps, he abandonat tota trinxera, excepte la meva.
El passat mes de gener, l'organització, després d'any i mig de silenci, em va comunicar que el meu cas es tancava. Ell havia seguit les mesures pactades en el marc del protocol. L'informe final de la comissió de gestió d'agressions masclistes explica el seu procés, que l'ha portat a treballar-se i reconèixer la violència masclista exercida i el dolor que em va causar a mi i a altres companyes. Ho lamenta en una carta privada que m'ha enviat i que he promès no compartir. Llegir-la m'ha permès saber que el protocol de la CUP funciona i és una eina imprescindible per la reparació de tot tipus de violència masclista. Llegir-la ha fet evident i incontestable que els fets van passar tal i com ho vaig explicar. No mentia. no exagerava. no era per interès polític. L'assetjament va existir i el seu reconeixement per part d'ell me'l prenc com una victòria, com un pas de gegant en la reparació personal, malgrat que el patiment i les seves conseqüències en la meva salut no els pugui esborrar ningú.
La reparació però, també ha de ser col·lectiva, perquè les agressions masclistes ho són. Ens travessen a totes. Davant el reconeixement dels fets per part d'ell i l'evidència de la mala gestió per part de l'organització, he expressat a la direcció actual la meva necessitat d'autocrítica. de reparació col·lectiva i d'acompanyament. L'impacte mediàtic del cas també necessita un gest, una explicació, una reparació i un missatge a les dones que han patit, pateixen o, malauradament, patiran algun tipus de violència masclista.
Si bé la comissió de gestió de les agressions masclistes actual ha estat receptiva a la meva demanda i ha volgut posar per davant el meu benestar i acompanyament, en traslladar-ho a la direcció de l'organització no s'ha volgut anar més enllà en la reparació, s'ha volgut tancar el cas sense més.
Necessitava una disculpa, una autocrítica, un apropament per part de l'organització. Necessitava que la reparació no fos només un concepte teòric, sinó un precedent imprescindible per seguir avançant col·lectivament, com a societat, contra la xacra de les violències masclistes. M'hauria reconfortat un missatge, una reflexió. La reparació no serà completa sense aquest gest que malauradament no ha arribat, que l'organització no ha volgut fer. És una oportunitat perduda, per a mi i per a totes les dones víctimes de violències masclistes. El camí, per a mi, ara serà més llarg i solitari.
Tot plegat ho estic vivint com un divorci, polític, però divorci. És per això que he pres la decisió de donar-me de baixa com a militant de la CUP. És el meu espai ideològic, però l'organització no ha estat prou valenta per fer un pas endavant en la reparació de les violències masclistes posant les dones, a mi en aquest cas, al centre de tot. És una decisió trista, però ferma. Si no l'hagués pres ni us l'hagués explicat no podria seguir intentant tornar a ser la que era, si és que això és possible. Vull tancar aquesta etapa de la meva vida i seguir endavant, sense mirar enrere.
No vull acabar aquesta carta sense un sincer i profund agraïment al meravellós entorn de dones, moltes d'elles militants de la CUP, que en tot moment han estat allà per sostenir-me, aixecar-me i fer-me avançar. És quan una deixa de sentir-se sola que pot empoderar-se per trencar el silenci i, simplement, sobreviure en aquest món patriarcal."
Poble Lliure fa públic el seu suport a Mirea Boya
Amb una piulada, Poble Lliure ha manifestat "Des de Poble Lliure volem mostrar públicament el nostre suport a la nostra companya i el compromís de continuar treballant per espais segurs i feministes"
<blockquote class="twitter-tweet"><p lang="ca" dir="ltr">Avui és un dia trist, m’he donat de baixa de la CUP per com ha acabat el meu cas. Les violències masclistes són personals i col·lectives alhora, la reparació també ho ha de ser. Les dones, sempre al centre. Aquí us ho explico. <a href="https://t.co/H48tEEgH8z">pic.twitter.com/H48tEEgH8z</a></p>— Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) <a href="https://twitter.com/yeyaboya/status/1537149619397967874?ref_src=twsrc%5Etfw">June 15, 2022</a></blockquote> <script async src="https://platform.twitter.com/widgets.js" charset="utf-8"></script>
<blockquote class="twitter-tweet"><p lang="ca" dir="ltr">Des de Poble Lliure volem mostrar públicament el nostre suport a la nostra companya i el compromís de continuar treballant per espais segurs i feministes<br><br>Al teu costat <a href="https://twitter.com/yeyaboya?ref_src=twsrc%5Etfw">@yeyaboya</a> 💜 <a href="https://t.co/wUTK2fytQ5">https://t.co/wUTK2fytQ5</a></p>— Poble Lliure (@Poble_Lliure) <a href="https://twitter.com/Poble_Lliure/status/1537158055653253121?ref_src=twsrc%5Etfw">June 15, 2022</a></blockquote> <script async src="https://platform.twitter.com/widgets.js" charset="utf-8"></script>