Aprofitant aquesta estrofa de la cançó d’Ovidi Montllor “Dos anònims” de 1978, volem reflexionar al voltant de la situació en què ens trobem a hores d’ara, amb una successió de guerres, una molt mediàtica i altres soterrades informativament, però, totes amb un denominador comú: la lluita dels oligopolis per a dominar els recursos mundials. A través de la Història hem anat veient com les relacions socials entre les persones s’han desenvolupat al voltant dels conflictes entre pobles per l’hegemonia i el control dels mitjans de subsistència i les matèries primes, que sempre s’ha dirimit a través de guerres de conquesta a favor de les elits dominants dels centres de poder més poderosos en cada moment i esclavitzant als vençuts. Cada civilització dominant ha tingut el seu cos teòric o doctrina que justificava el domini sobre els altres, a hores d’ara el cos teòric és el model econòmic neoliberal, imperant des dels anys 80 del segle passat, que és un model fortament extractiu i depredador de recursos i de persones a favor d’una minoria de l’un per cent de la població mundial que detenta la mateixa riquesa que la resta de la població. Aquesta casta anònima es sustenta sobre un sistema piramidal que els permet tindre titelles i/o aliats (en forma de governants, d’empreses filials, de grans empresaris locals, de mitjans de comunicació captius, etc.) en cadascuna de les nacions formalment existents. Les guerres actuals, en plural ja què en tenim unes quantes, estan comandades pels dos blocs imperialistes en mans de les elits oligopolístes de cada bloc, la Rússia post soviètica i els EEUU, en oberta lluita pel control dels recursos energètics i alimentaris mundials.
Amb aquest model en cada part del món actuen d’acord amb la situació política i social existent i les possibilitats reals d’esmunyir a la població, així en països del Sud-est Asiàtic les legislacions de les seues titelles permeten una explotació quasi feudal. A l’Africa apliquen l’espoli total dels recursos naturals i l’esclavitud de la població amb la compra directa de militars per a instaurar règims de terror i permetre’s saquejar-los sols amb el preu de pagar als repressors. En els països del nostre entorn econòmic les actuacions són més subtils, però, igualment efectives, es sotmet a la població a una forta crisi econòmica que empobreix a la major part d’ella, al temps que es sembra la por a la fam. Prèviament ja s’han encarregat d’esventar fantasmes i d’adoctrinar a la població per a fer-los dòcils, controlant els mitjans d’informació, degradant els serveis públics, sobretot l’educació, la sanitat i els serveis socials, controlant els aparells judicials i reforçant els mitjans policials.
La seua depredació sense límits ens ha avocat a una crisi climàtica en el planeta que porta directament a la desaparició de l’espècie humana i la resta d’essers vius i no tenen cap intenció de parar-ho. Els canvis econòmics i socials que poden revertir aquesta situació han de passar per una conscienciació global cap a un model a favor de les persones i el medi ambient com un projecte únic, cosa que, a hores d’ara, no es veu en l’horitzó, ja què s´han encarregat prèviament de anular la possible resposta de la població, sumint-la en l’analfabetisme social, fomentant un individualisme egoista que no contempla la col·laboració i el treball a favor dels temes col·lectius, creant una massa acrítica amb les actuacions dels representants públics a favor dels oligopolis.
Per posar exemples concrets i propers de com es podria fer i com està fent-se, replegarem algunes propostes econòmiques fetes en articles anteriors referides al País Valencià i la realitat del que s’està fent. Malgrat la reforma laboral, la situació econòmica de la població valenciana continua amb un creixement de la població en risc de pobresa i precarietat, més ara amb una inflació desbocada per la dependència del comerç i dels recursos energètics globalitzats i monopolitzats pels grans oligopolis. L’agricultura valenciana no té cap projecte institucional per a la seua viabilitat econòmica a través de la modernització i orientació cap a la sobirania alimentaria i ecològica, més bé al contrari pareix que volen que desapareixca per a utilitzar el territori com a grans horts solars en propietat dels grans oligopolis elèctrics i fons butres que volen controlar la generació elèctrica, deixant de banda projectes de suficiència energètica a través de comunitats energètiques locals en habitatges i sòl industrial. En lloc de projectar la diversitat industrial amb la recuperació del teixit d’indústries autòctones i el comerç local, s’aposta per les grans empreses multinacionals i les grans obres faraòniques lesives per al medi ambient i lucratives per a les multinacionals del transport i del producte barat llunyà, així com per als grans constructors d’obra pública que han de fer caixa amb projectes públics, el tema de l’ampliació del port de València és un exemple palmari d’aquest model. La reconversió necessària del sector turístic cap a la sostenibilitat ecològica i social al País Valencià ha estat dinamitat directament pel cap del Govern Valencià i el seu Secretari de Turisme, que semblen més representants de la patronal hostalera que representants de la població valenciana.
En conclusió, totes les guerres, la por que generen i la seua esbiaixada informació, faciliten el desviament de la percepció de la població sobre la seua pròpia situació econòmica i social, al temps que s’amaga, baix la propaganda bel·licista de caire nacional de pertinença a una societat o col·lectivitat atacada, el què en realitat és una lluita pel poder i el domini dels recursos per part de les elits extractores, sense cap escrúpol. Morir sempre moren els soldats rasos i sobre tot la població indefensa, mai cap dels promotors cauen morts en cap guerra. Per tant cal cridar junt a Ovidi: Maleïdes la guerres i aquell qui les va fer.