“Res del que dic te gaire importància. Els fets succeeixen i es separen en un quasi fatal oblit o en una transitòria memòria” (Ángel Bonomini)
Hi havia una vegada un trosset de terra nomenat Catalunetsk que, va demanar, en plebiscit als seus habitants si volien viure en un país independent del que havien estat annexats fins aquest moment: Espacraïna.
Van preparar unes urnes, i paperetes amb un sí o un no. Llargues cues d’homes i dones, joves i vells, lleugers i coixos anaven posant una papereta dins una capsa desprès de ensenyar el document d’identitat.
El resultat va ser aclaparador un 90% va dir sí a la proposta. I aquest país va declarar-se República de Catalunetsk.
D’immediat, els governants del país al qual havien estat annexats van enviar avions, tancs, soldats armats fins les dents. Van començar a bombardejar a tort i a dret, i milers de persones van haver de fugir de casa seva.
Al nord , hi havia un país veí, tot i que no havia acceptat diplomàticament la nova República, va acollir les persones refugiades, va curar els seus ferits, va enviar aliments, medicaments i armes per tal que es poguessin defensar dels atacs d’Espacraïna.
La resistència va ser heroica, fins tal punt que els exèrcits d’Espacraïna no van poder travessar un riu que establia els límits de la nova frontera. Després d’uns mesos, malgrat els intensos bombardejos, no van poder avançar ni un pam. Llavors van dir que volien establir converses.
Un país veí es va oferir a deixar un lloc neutral on poder iniciar aquestes converses, i en el transcurs de les mateixes es va arribar a uns acords: Els acords de Perpinmisk en els quals s’establia un alto el foc immediat, una allunyament d’armament al llarg d’una línia que feia de frontera i, el compromís per part d’Espacraïna de modificar la seva Constitució per tal que hi tingués cabuda un Estatut Especial sobre l’autodeterminació de Catalunetsk. Com a garants d’aquests acords hi havia una organització multinacional nomenada Organització per a la Cooperació i Seguretat EurOTÀNica. (OCSE)
Però Espacraïna, des del primer moment va vulnerar el que havia signat. Va continuar els bombardejos, i el seu Parlament va rebutjar qualsevol modificació constitucional relacionada amb l’autogovern de Catalunetsk. I la OCSE, mentre tant, mirant cap un altre cantó.
Així les coses, al cap de tres mesos va tornar-se a reunir a Perpinmisk (II) les parts en conflicte per tal de fer un seguiment dels acords i concretar alguns aspectes que no havien quedat resolts a les reunions anteriors.
De nou, Espacraïna va deixar el que havia signat en paper mullat, i va continuar els bombardejos. De nou la OCSE va mirar cap un altre cantó i fins i tot donava les culpes als bombardejats.
Van passar uns anys en un estira i afluixa, i mentre tant Espacraïna va anar acumulat armes cada cop més letals a l’altra banda del riu amb les que no amenaçava tan sols a Catalunetsk, sinó al país veí del nord que acollia els seus refugiats i els hi enviava aliments, medicaments i material defensiu.
Llavors, aquest país que tenia forces vincles històrics i culturals amb Catalunetsk va advertir a Espacraïna que no continués amb aquest desplegament militar doncs posava en perill la feble treva. Que respectés els acords de Perpinmisk i els posés en pràctica.
Espacraïna no va fer cas de res i va continuar amb la seva dèria fins que un dia el país veí del nord va dir prou i va reconèixer la nova República emanada d’un plebiscit popular majoritari. I des d’aquell moment es va signar un acord econòmic i militar entre Catalunetsk i el país veí, el qual va enviar un exèrcit que, a més de defensar les fronteres establertes pels acords de Perpinmisk, va travessar-les per tal de destruir tot l’armament acumulat que amenaçava la seguretat dels seus habitants, i per aconseguir fer tornat a seure a una taula de negociació a Espacraïna.
I així, mentre els exèrcits del país veí anaven avançant i eliminant els artefactes i institucions militars espacraïneses, per fi van voler tornar a seure per conversar de com posar punt i final a una guerra que no hagués tingut mai que començar si Espacraïna hagués complert els acords que havia signat.
I ves ací un gat, i ves ací un gos, que el conte ja s’ha clos.