Un dels motors de la transformació social que va sacsejar el món durant el primer terç del segle XX fou l'orgull obrer. Un orgull forjat durant segles, amb un pòsit històric innegable. Les revoltes que van esdevenir-se a Europa al llarg dels seglex XVIII i XIX van ser el brou que va alimentar l'esclat revolucionari de 1917 i que ho va capgirar tot. 

Certament, l'esmena a la totalitat que els revolucionaris de 1917 van fer al  sistema econòmic, social i cultural hereu de la burgesia i l'aristocràcia, va dibuixar un nou ordre mundial on l'orgull obrer era l'espina dorsal. I aquest nou moviment social, assentat sobre unes sòlides bases filosòfiques, va desplegar el seu programa de transformació social arreu del món, des d'Europa fins a Asia, passant per Amèrica llatina, Àfrica i fins i tot al cor de l'imperialisme, els Estats Units. 

Les reflexions filosòfiques hegelianes i marxistes van cristal·litzar en un moviment revolucionari que va recórrer el món i hi va plantar una llavor d’esperança i futur. Tanmateix, els errors propis i les contradiccions del moviment van generar moltes decepcions i vessament de sang. L’ofensiva ideològica i lesagressions de l’imperi, no van trigar a donar resultats catastròfics.

Posteriorment, la caiguda del mur l’any 1989 va donar el tret de sortida a l’enfonsament de l’esquerra mundial i a l’hegemonia del liberalisme. Un moviment, el liberalisme, que basant-se en les premisses filosòfiques de la llibertat individual i la sacralització del mercat sense regulacions, va conquerir el món sencer. Hobbes, Locke, Hume, Smith, Stwart, Ricardo..van sentar les bases del liberalime als segles XVIII i XIX, unes bases reforçades al segle XX amb Hayek y Friedman i plenament aplicades per Tatcher i Reegan durant les dècades de 1970 i 1980. Comença l’hegemonia del neoliberalisme i els seus valors aplicats a l’economia, la cultura, el model social....

I amb aquestes arribem al segle XXI, i avui, transcorregudes tres dècades des de la caiguda del mur , el neoliberalisme ha guanyat la batalla cultural, ideològica, econòmica i política. Mica en mica, l’esquerra en tota la seva expressió s’ha anat descomposant, esmicolant-se en mil bocins, assumint el discurs del capitalisme I en aquest context de reculada ideològica, reivindicar l’orgull obrer és una anomalia, un exercici de nostàlgia. I és la pròpia esquerra política qui renega de l’orgull obrer. És com si l’ esquerra, que durant més d’un segle era el braç polític del moviment obrer, s’avergonyís dels seus orígens i hagués decidit passar pàgina.

Malauradament, els fets demostren que a hores d’ara les esquerres de tot Europa i de moltes parts del món s’han entregat a la lògica parlamentaria burgesa i han quedat completament desactivades, incapaces de plantar cara al poder omnipresent d’un mercat capitalista que sembla imbatible i que surt reforçat de cada crisi. És un fet que l’esquerra parlamentaria i acadèmica ha abraçat plenament el capitalisme, per convicció o per impotència, i es conforma a reclamar una versió de coloraines del sistema capitalista. La nova esquerra liberal i sistèmica ja té el beneplàcit de l’IBEX 35 i de la banca.

Allunyada de la confrontació ideològica, avergonyida del llegat humanista, a recés de la repressió ( presó, mort, exili...) encallada en batalles identitàries sense fi, col·locada en una baula infinita de càrrecs en ong’s, partits i sindicats patronals, desactivada a nivell de mobilització.....no té altra alternativa que retreure coses als governs. I quan governa fa exactament el mateix que la dreta ( no oblidem el cas de Syriza, o les capitulacions de Podemos quan imposa l’allargament de l’edat de jubilació i accepta les demandes de la patronal de l’IBEX.)

En aquest context hostil, de marginalitat de la coherència d’esquerres, és un acte revolucionari reivindicar l’orgull obrer i el llegat de Marx, Proudhon, la Comuna de París o la revolució cubana. A risc de ser titllats de nostàlgics, vells irrellevants o reaccionaris, és del tot necessari reivindicar l’orgull obrer, reivindicar l’humanisme dels orígens de l’esquerra, la fortalesa d’aquells valors de solidaritat humana i combativitat social que van enfrontar-se al sistema capitalista.

Sense un rearmament ideològic i un retorn a la base dels valors de l’esquerra, dificilment podrem plantar cara a un capitalisme cada cop més enfortit i que s’expressa sense rivals en el món polític, mediàtic, cultural, econòmic, social.... Sense aquest rearmament no podrem lliurar cap batalla de les idees i les condicions materials de la població seguiran empitjorant. Les crisis econòmiques se salden amb un afebliment de la classe treballadora i una major hegemonia de les classes dominants. Es constata un evident empitjorament del nivell de vida de les classes populars i un creixement de les desigualtats mentre augmenten les rendes dels rics.

I és que a Catalunya patim una dura crisi econòmica i social. L’habitatge és cada cop més car i inassequible, els barris populars en procés de degradació, el preu de l’energia sembla apujar-se sense fi, els preus dels aliments s’enfilen i arribar a finals de mes és una operació cada cop més arriscada. Els salaris enfonsats, l’edat de jubilació s’allarga, les patronals cada cop més fortes i la classe obrera dividida, precaritzada, enfrontada entre si i sense capacitat de reaccionar i plantar cara. En aquesta conjuntura d’agressió neoliberal, l’esquerra és incapaç d’organitzar cap revolta, incapaç d’empoderar les classes populars, incapaç de plantejar una alternativa i incapaç de fer por a les classes dominants.

Per tot això cal reivindicar l’orgull obrer, reivindicar el dret a enfortir-nos ideològicament i moralment, dotar-nos d’esperança i autoestima. És la nostra feina enfrontar-nos al poder del neoliberalisme i no recular davant d’aquestes agressions.