Us exposo unes reflexions entorn de la conversa que he mantingut amb Arnaldo Otegi després que en nom de Bildu i Sortu demanés perdó a les víctimes d’ETA. A mi em va xocar que, sense cap contrapartida, realitzés aquest gest.

Potser em posava on no em tocava. Li faig fer arribar un missatge demanant-li per què deixaven els lluitadors bascos amb el cul en l’aire. I la seva reacció amb mi va ser bastant desagradable.

No vull posar-me en els seus temes, la distància no em permet ser prou objectiu. Després de la discussió li vaig demanar disculpes i sembla que el tema havia quedat aquí.             

Quan em va arribar la primera informació de las declaracions d’Otegi en què demanava perdó a les víctimes i en un moment d"ira", és quan li vaig  fer arribar un primer missatge en què deia: “Otegui, cállate!” Després de fotre’m la bronca em va ampliar la informació i em va venir a dir que el govern espanyol milloraria la situació dels presos polítics bascos. Entenc que hi ha un acord amb ells.

Això em va fer canviar la meva primera percepció, no del tot favorable, que feia l’efecte d’una "rendició sense condicions." Em disculpo, però que ningú pensi que pel fet de no ser basc no tinc dret a opinar-ne. Vaig conviure molts anys amb ells, a la presó de Segòvia, estranyat a l’illa de Yeu, refugiat a la Catalunya Nord, a Cuba i a la Catalunya interior. Tinc amics morts, catalans i bascos, això no em dona dret a tot, però em sembla que sí a opinar.

El fet de conviure amb ells durant anys em va permetre que, després dels atemptats d’Hipercor i Vic i de la mort d’Ernest Lluch, entre altres, vaig plantejar a en Carod-Rovira i dues persones més, al marge d’ERC, on militàvem, la proposta d’iniciar unes trobades amb gent que jo coneixia d’Euskadi. Allò va durar molts mesos. Primer van ser els contactes amb representants d’Herri Batasuna i més endavant amb la direcció d’ETA. I coses de la història: els actors bascos són els mateixos que ara exposen el perdó per a les víctimes de la confrontació amb l’Estat: Otegui, Joseba Álvarez, Pernando Barrena, Ziluaga, Orbeta, etc.

Perpinyà va ser el principi del replantejament  de l’organització per buscar l’alto el foc. En aquelles reunions ells ja deien que necessitaven en una pista on aterrar. La pista vam ser nosaltres. I aquella voluntat que tenien en relació a Catalunya la volien ampliar a tot l’Estat espanyol.

José Luis Zapatero, president espanyol aleshores, ho va aprofitar després de parlar amb en Carod-Rovira. Però ara no es té en compte el paper de Perpinyà com a base que va propiciar el canvi d’estratègia d’ETA. I segurament part de la culpa va ser nostra, per no explicar-ho tal com va ser. ERC no ens va fer costat, en Carod-Rovira estava col·lapsat, i els altres tres no teníem rellevància política. Però a Perpinyà va començat tot!

Convé tenir en compte que, un cop ETA va declarar l’alto el foc a Catalunya després de les nostres gestions, l’organització basca perdia Catalunya com a territori amb infraestructura, com a lloc de pas d’un costat i l’altre de l’Albera, i ja no podien comptar amb gent catalana a la pedrera. Sempre havien comptat amb col·laboradors catalans, des dels anys foscos del franquisme, però després de aquells atemptats impopulars, un País Basc plenament militaritzat i controlat, què els restava? Poca cosa a Madrid, molt limitats per la pressió de les operacions “gàbia”, i, d’altra banda, a la resta de l’Estat ja no passaven desapercebuts.

És curiós que ningú ho tinguí present i ho reconegui, però tot va començar aquí Catalunya. Després de la mort d’Ernest Lluch a Barcelona en una acció d’ETA, un petit equip de persones militants d’ERC, entre els quals en Josep Lluís Carod-Rovira, en Jaume Renyer i jo mateix,  vam iniciar una diabòlica i perillosa cursa per arribar a la direcció de l’organització armada basca perquè deixessin de fer accions armades a Catalunya.

Vam defensar amb coherència aquesta via amb moltes trobades, molts viatges i temps, molts entrebancs i moments de perills, i no precisament perills que poguessin provenir del bascos, sinó dels serveis de intel·ligència de l’Estat espanyol.   

Primer ens vam trobar amb Txomin, Orbeta, la gent d’Eiba i els d’Eusko Alkartasuna, i finalment vam contactar l’organització armada basca. Des de l’organització clandestina van delegar, primerament, en persones de l’Esquerra Abertzale: Otegui, Joseba Álvarez, Pernando Barrera i altres. Aquelles llargues converses clandestines finalment ens van dur a les trobades amb ETA a Perpinyà.  D’aquelles trobades va sortir l’alto el foc d’ETA a Catalunya, preludi del que més endavant suposaria la  treva d’ETA a tot l’Estat i que aquests dies s’ha recordat com els 10 anys des de la treva definitiva de l’organització armada basca.

No puc deixar de mostrar un gran agraïment per Otegi i els seus companys per l’esforç i la feina feta a favor de la pau i la convivència, al País Basc, als Països Catalans i arreu de l’Estat espanyol. Però convé recordar que tot va començar a Perpinyà. Ells van seguir aquest camí iniciat a Perpinyà i per iniciativa d’independentistes catalans. Després d’això cal tenir en compte, és clar, tot el treball i el respecte per les decisions preses pels lluitadors independentistes bascos, tot i que hi ha gent que no ho comparteixi.