1* - Cal recordar l’1-O perquè aquell dia vam guanyar. Sense armes, sense jutges, sense en Trapero (ara ja  està bastant clar), sense gairebé mitjans i amb un poder autonòmic de fireta.

I vam guanyar!

Va guanyar un poble organitzat, decidit, que va desobeir col·lectivament.

- I també vam guanyar el 3 d’octubre, amb la vaga general més multitudinària que es recorda. Allà va haver-hi, si més no, una oportunitat de guanyar alguna cosa més que una batalla.

-Cal recordar l’1-O per si algú se n’oblida de la veritable cara de l’Estat Espanyol, enviant les forces d’ocupació a agredir a homes i dones de pobles, viles i ciutats del nostre país. Per si algú se n’oblida de l’”a por ellos” contra la gent per voler votar, per voler exercir el seu dret a l’autodeterminació.

Cal recordar per no oblidar.

1 D’OCTUBRE, NI OBLIT NI PERDÓ!

2* D’aquelles victòries del poble en va continuar una ferotge repressió i una etapa de desorientació i confusió que continua encara avui.

L’Estat es va maquillar. Va marxar un tal “M punto Rajoy”, cap d’una organització criminal anomenada PP i van posar un president guapo, cínic, que parla anglès i que fa veure que dialoga (però només del que li pot interessar).

-Mentrestant la repressió no s’atura. Tota aquesta setmana han anat desfilat cap als jutjats les persones encausades pel 23-S, han maniobrat per detenir el president Puigdemont a l’Alguer, recordem els recents atacs del Tribunal de Cuentas, les manipulacions de la guàrdia civil i que ja se superen de llarg les 3000 persones represaliades.

-Mentrestant el poble treballador d’aquest país continua patint aquest Estat que col·loca els expresidents i polítics del règim als consells d’administració de les empreses que xuclen la sang a cada factura de la llum.

-Mentrestant hem de continuar suplicant i aguantant xantatges per uns diners que ja són nostres, i a sobre per unes infraestructures, com l’ampliació de l’aeroport, que responen a un model obsolet, que trinxa el territori i només omple la butxaca a especuladors i amiguets de l’IBEX 35.

-Mentrestant continuen els atacs a la nostra llengua (la última amb la llei de l’audiovisual però dia a dia a l’ensenyament, a la justícia, als serveis públics amb presència de les forces d’ocupació i també a les empreses que treballen a casa nostra).

És hora de defensar la nostra llengua, en l’ús social i quan consumim.

És hora de fer que la repressió no els funcioni i se’ls giri en contra.

És hora de plantar cara al model d’amiguets, negocis i preses de pèl.

ÉS HORA DE DEIXAR DE BAIXAR EL CAP!

3* Però no tot ha estat negatiu. L’1 d’octubre va existir, el 3 d’octubre va existir la tardor de 2019 va existir, i totes les manifestacions han existit, inclosa la d’aquest 11 de setembre de la qual vaticinaven una gran  punxada però que aquest poble va demostrar que es manté dempeus. I és que la lluita esdevé consciència i aquest poble va prendre consciència de si mateix i de l’opressió de l’Estat. Vam aprendre que no hi ha encaixos possibles i que l’únic camí és avançar.

Que les opcions són: INDEPENDÈNCIA O MORT, com a poble català!

4* Ara cal continuar la lluita.

-Sabent analitzar la realitat, quines són les nostres forces i les de l’Estat.

-Sabent que no hi ha fórmules màgiques.

-Sabent que no hi ha un “de la llei a la llei”.

-Sabent que Europa no ens mira, si no li creem un problema.

-Cal continuar a lluita sense condicionar-la a les pugnes electoralistes entre partits, sense buscar ni herois ni traïdors.

-Amb una estratègia clara, compartida, de desgast a l’Estat, internacionalitzant el conflicte; que l’ocupació, la imposició, els sigui més costosa (a nivell polític, social i econòmic) que permetre el dret a l’autodeterminació.

Una estratègia on tots hi puguem participar des de les nostres possibilitats: amb la mobilització, amb el consum estratègic, participant en estructures alternatives no vetables per l’Estat, a les entitats, creant xarxa social, cultural, política, sindical... fent d’aquest un país ingovernable mentre continuï la repressió, mentre no puguem exercir els nostres drets!

5* I finalment cal, aquí, dia rere dia, denunciar un règim hereu directe del franquisme, demofòbic i corrupte, un règim de privilegis i discriminacions, depredador del territori, que ens nega l’oportunitat de prosperar com a persones treballadores i que el seu projecte nacional passa per la nostra desaparició com a poble. Cal contraposar el règim monàrquic espanyol a un projecte col·lectiu de drets i de llibertats, de respecte al nostre entorn i radicalment democràtic, anomenat República Catalana.

No hi ha més camí que continuar avançant.

SI EL PRESENT ÉS LLUITA, EL FUTUR ÉS NOSTRE.

Visca la Terra!

Salt,1 d’octubre de 2021.