No cal donar-hi més voltes: ens trobem en un moment en què l’objectiu més clar és fer efectiu allò que l’expressió popular ha anomenat correntment ‘girar la truita´. El poder espanyol i els seus aliats comencen a trobar dificultats serioses per sortir del cul de sac on s’han ficat a Catalunya: si no apliquen la repressió saben que l’independentisme anirà creixent perquè expressa el sentiment de milers i milers de persones. I si endureixen la repressió ara ja comencen a saber també que els seus avanços poden ser momentanis però que el resultat al capdavall és el mateix perquè un règim que aplica l’abús de manera sistemàtica i no té res de seriós a oferir, no pot aconseguir del poble català cap mostra de reconeixement. La legitimitat del règim monàrquic espanyol va així lliscant-lliscant per un pendent ... cap al precipici.

L’experiència dels darrers anys ha estat dolorosa; però ens ha aportat lliçons importants que com a poble comencem a assumir col·lectivament. Lliçons sobretot en quatre aspectes principals que comentaré tot seguit: l’abast i els límits de l’àmbit autonòmic; la construcció d’un espai alternatiu republicà; el reconeixement de les possibilitats (i impossibilitats) de tothom i cadascú; la necessitat d’una reestructuració del moviment.

L’abast i els límits de l’àmbit autonòmic

El procés recent de formació del nou govern autonòmic de Catalunya ens ha mostrat a bastament els límits dels partits de l’àmbit autonòmic per a avançar cap a la independència. ‘D’allà on no n’hi ha no en pot rajar’. Caldrà una pressió permanent per a aconseguir, d’aquests partits i institucions, avanços perceptibles; i sobretot caldrà  evitar actuacions contràries al poble català, com són moltes de les actuacions dels Mossos, la participació de la Generalitat en actuacions repressives de l’estat espanyol, moltes de les decisions dels lletrats del Parlament de Catalunya (fetes amb mentalitat espanyola i sense una visió adequada dels drets nacionals del poble català) etc.

Caldrà, doncs, que l’actuació de les institucions autonòmiques (arreu dels Països Catalans) siguin objecte d’una vigilància i d’una crítica sistemàtiques perquè des de dins mateix de les institucions, l’actuació amb mentalitat subordinada no és percebuda com una anomalia. La mateixa cosa cal fer envers els mitjans de comunicació que cada dia que passa van caient en informacions i usos lingüístics més subordinats a l’opressor. El moviment independentista s’haurà de proveir d’organismes d’assessorament i crítica permanents d’aquests àmbits autonòmics si no volem que acabin anant en contra del nostre moviment.

Paral·lelament caldrà que els organismes autonòmics es vagin netejant d’individus que, per mentalitat o interessos egoistes, són incapaços d’actuar contradient, ni tan sols en els seus posicionaments, la pressió de l’estat espanyol. Només a partir de l’exigència d’una actuació rigorosa a favor dels justos objectius de l’autodeterminació i la independència, les instàncies autonòmiques podran tenir alguna mena d’utilitat.

La construcció d’un espai alternatiu republicà poderós i operatiu

La nostra tasca com a moviment independentista serà profitosa en la mesura que siguem capaços de desenvolupar arreu del territori espais republicans que vagin reforçant la legitimació del nostre objectiu i deslegitimant el règim opressiu i corrupte de la monarquia borbònica espanyola. Sense una tasca sistemàtica arreu del país el nostre alliberament col·lectiu no serà possible. La creació de  Consells locals per la República o altres entitats amb funcions semblants, ha de ser la pràctica habitual de qualsevol col·lectiu amb mentalitat democràtica i sentiment de rebuig del règim despòtic que patim.

 El reconeixement de les possibilitats (i impossibilitats) de tothom i cadascú

La valoració crítica no s’hauria de limitar a les instàncies autonòmiques (partits parlamentaris i institucions de les autonomies) sinó que hem de veure el conjunt dels instruments organitzatius del moviment independentista en la seva realitat: considerant les seves possibilitats però també les seves possibles limitacions. Per exemple, l’ANC té una funció mobilitzadora i conscienciadora important com és prou conegut i reconegut; però cal tenir en compte que, pel fet de ser una organització legal, es mou en un cert àmbit d’actuació dins unes possibilitats que no són infinites. Semblantment, cal ser conscients que, tot i ser fora de l’abast de les grapes de l’estat espanyol, l’aparell republicà a l’exili es mou també dins una certa amenaça (real o potencial) que en pot dificultar l’actuació necessària en algun moment de la confrontació que ha d’anar avançant. A parer meu, fins que les forces a l’exterior no posin sobre la taula la formació d’un govern provisional de la República catalana, no haurem assolit el nivell necessari per a fer el pas de ‘girar la truita’ que hem proclamat a l’inici d’aquest escrit.

Tot plegat ens ha de suggerir la necessitat de desenvolupar estructures clandestines que puguin preparar conscienciosament tots els factors i passos necessaris.

 La necessitat d’una reestructuració del moviment

La darrera consideració de caire general, que es desprèn de les valoracions precedents, és que es fa imprescindible una reestructuració del moviment a partir de criteris nous:

En primer lloc, les institucions autonòmiques (i partits parlamentaris que les integren) s’han de posar al servei del conjunt del moviment, com ja ho hem exposat. I caldrà, doncs, adequar el nostre suport electoral (i polític en general) en funció de les seves actuacions. Al moviment independentista l’interessa que les institucions (autonòmiques, municipals etc.) siguin ocupades per l’independentisme i impedir així que l’enemic “se’ns fiqui a la cuina” com se sol dir. Però això no ens obliga a donar suport a partits i institucions que autoanomenant-se independentistes portin a terme actuacions contràries al nostres moviment. El vot i el suport han d’estar condicionats per les actuacions reals, més enllà de les proclamacions de la propaganda [1*].

I, alhora, mentre el moviment treballa a fons per a situar adequadament l’àmbit autonòmic, cal construir una estructura de coordinació nova, alliberada de les constriccions de la repressió espanyola, dels règims autonòmics i de les possibles amenaces a nivell internacional. Per raons evidents no podem escriure públicament sobre uns aspectes que s’han de mantenir lliures de coaccions, però les experiències recents de coordinació per damunt dels partits de l’autonomisme, que s’han iniciat en algunes comarques al llarg dels darrers mesos, són aportacions a tenir en compte en aquesta direcció.

Carles Castellanos i Llorenç

NOTA

[1*] En aquest aspecte recomanem el nostre article recent a la revista La Veu de Poble Lliure: Cap a la fi de l’independentisme de façana: https://www.llibertat.cat/2021/07/cap-a-la-fi-de-l-independentisme-de-facana.-que-cal-fer-per-a-avancar-50763