Després d’un estiu 2020 amb uns nivells d’activitat turística realment baixos, el 2021 és l’estiu del vull i no puc per part de la indústria turística i, més greu encara, de les administracions públiques. El problema no és tant el no puc com el vull.

Coneguda la seva voracitat, no sorprèn que el sector turístic pretengui tornar al seu passat de glòria, que és el patiment de la ciutat. Resulta inacceptable, però, que el sector públic n’assumeixi els objectius de creixement quan és un fet demostrat que un grau alt de turistització d’una ciutat o territori equival a un greu problema de salut pública.

Estem parlant de contaminació ambiental i emissions de CO2 per part d’avions, creuers i trànsit rodat; de concentració del treball en un sector extremadament precari (moltes treballadores turístiques han sofert aquesta crisi sense ERTO ni ajudes...), de destrucció del comerç d’ús quotidià, de dependència d’un sector turístic absolutament volàtil (fet definitivament demostrat per la pandèmia), d’expulsió de veïnat per la pressió immobiliària afegida, i per la suma d’altres impactes (dificultats per descansar a la nit, la massificació de l’espai urbà i els problemes de mobilitat i accessibilitat, i l’efecte de retroalimentació de l’expulsió). Realitats sobradament conegudes que la pandèmia ha fet encara més evidents i greus.

La crítica al model era ja madura i consolidada, assumida per la majoria de la població. La pandèmia arriba provocada per la pèrdua de biodiversitat, en què l’activitat turística hi té un rol important. El virus s’estén pel món a gran velocitat gràcies a una hipermobilitat molt lligada al turisme, i anul·la l’activitat que monopolitza l’economia de molts territoris i els seus ajuts públics, deixant tirada una massa laboral ja maltractada prèviament.

Però quan toca rellançar l’economia, el mateix model turístic (com més millor) torna a estar als primers llocs de la cursa. Amb l’excusa dels llocs de feina, tornem a la promoció pública del turisme, a donar tot tipus de facilitats als grans grups de restauració, aerolínies i hotelers, etc. I no se’ls demana cap mena de responsabilitat de cara a millorar les condicions laborals de les seves treballadores, si de cas que siguin sostenibles. un terme cada cop més banalitzat.

Menció a part mereix la salvatge campanya d’acoso y derribo que administracions públiques i lobbies estan portant a terme per a un despropòsit com l’ampliació de l’aeroport. Sort que la reacció social està sent forta, amb més de 300 entitats aplegades al voltant del manifest de Zeroport i que l’opinió pública es manté ferma contra ella. Quan l’emergència climàtica indica que cal reduir dràsticament els vols i gran part de les capitals europees han aturat les ampliacions dels seus aeroports, els impulsors de l’eventual ampliació haurien de ser jutjats per crims ambientals i contra l’interès general.

Mentrestant han tornat els creuers, el bus turístic i els trixies, han reobert molts hotels, han tornat a ser llocs hostils la plaça Reial o la platja i el passeig del Born i voltants, que per la nit pateixen concentracions bestials de gent bevent a l’aire lliure, impossibilitant el descans del veïnat. La propaganda funciona a tota màquina, no falten ajuts públics, facilitats, exempcions fiscals, etc.

Així i tot estem lluny dels nivells de massificació d’altres anys. Hi ha menys activitat turística, però la que hi és resulta molt més visible, en part perquè és més intensa, com ho són les esmentades concentracions nocturnes, i en part per la reacció més bel·ligerant davant del sentiment veïnal.

En tot cas, si aquest estiu la maquinària turística torna a punxar, serà únicament per la impossibilitat i per les dificultats que encara generen les precaucions sanitàries, els ritmes de vacunació, les reticències i pors de la gent i la greu crisi econòmica. No serà pas per un canvi de paradigma.

La principal responsabilitat del retorn dels esmentats impactes recau en els poders públics, que haurien de defensar la qualitat i el lloc de vida, i en canvi continuen entestats en governar per a interessos econòmics cegats per la mentida del creixement infinit.

L’exemple que millor ho sintetitza és, una vegada més, l’aeroport. Les conseqüències nefastes de la seva ampliació són conegudes com en el cas de la turistització. Si en aquesta necessitem diversificació en sectors justos ambientalment i socialment, en el sector aeri no calen ampliacions infraestructurals sinó reducció radical del nombre de vols.

Mentre el sector hoteler diu sense vergonya “Volem superar el nivell de turistes previ a la pandèmia” i els lobbies i les administracions públiques estableixen aliances sense fissures i amb molts mitjans per justificar l’ampliació de l’aeroport, la població és conscient de la situació i té una postura clara al respecte. Cal una diversificació cap a sectors justos ambientalment i socialment. El bé comú només podrà imposar-se mitjançant àmplies aliances, lluita social i ambiental.