Dels 350 escons del Congres dels Diputats espanyol, l’independentisme (català, basc i gallec) en té 29, 40 si hi afegim candidatures més o menys properes. Prou com per afegir complexitat a la geometria parlamentària però en cap cas suficient per bloquejar la política espanyola o encara menys per desestabilitzar l’estat.  I és que quan ha calgut, i sempre que calgui, PSOE i PP (i Vox...) sumen per salvar el règim.

En realitat, la mateixa participació de l’independentisme en aquest pilar i emblema de la monarquia constitucional atorga a aquesta institució i al règim que representa una pàtina de legitimitat democràtica que l’espanyolisme no dubta a fer servir com a argument, sobretot a l’exterior. Si, a més, les intervencions dels diputats i diputades es fan sempre en perfecte castellà, el Congreso esdevé un magnífic aparador de la idea aquesta de la lengua común i de la irrellevància de la resta de llengües que es parlen a l’estat. Per això bona part de l’independentisme català, com el republicanisme irlandès, ha vist amb recel participar al parlament de l’estat del qual es vol emancipar.

A l’altre plat de la balança, però, concórrer a les eleccions espanyoles i ocupar-ne el escons guanyats proporciona també avantatges i oportunitats impoprtants. La primera i més evident és l’efecte tribuna: els darrers anys hem escoltat i viralitzat magnífiques i punyents intervencions de diputats i diputades independentistes. El parlament espanyol és una potent caixa de ressonància i una porta d’entrada a grans mitjans de comunicació que arriben on l’independentisme li costa arribar. I això no es pot menystenir. En segon lloc –i amb el cap ben alt- els vots i escons obtinguts representen ingressos i musculació pels partits polítics independentistes i, per tant, pel moviment en el seu conjunt. Per això cada dos per tres l’espanyolisme més esverat intenta retirar assignacions i subvencions. Per últim -i aquí volia anar a parar- hi ha la possibilitat d’influir en la producció legislativa, potser no en temes estructurals, de fons, però sí en qüestions en les quals els partits espanyols no es posen d’acord i que, en alguns casos, determinen el marge de maniobra en el qual s’hauran de moure en el futur l’independentisme i altres moviments populars. Estic pensant amb la llei mordassa, el delicte de sedició, la definició de malversació, les injuries a la corona o l’enaltiment del terrorisme, per posar els exemples més evidents. Per això resulta molt decebedor que tres anys després de la moció de censura contra Rajoy i de l’aparició d’una nova majoria possible al parlament espanyol no s’hagi avançat ni una centímetre en cap d’aquestes qüestions.

En té la culpa el PSOE i el seu immobilisme, per descomptat, però també una certa visió molt nacionalista d’una part de l’independentisme, que veu el conflicte com un tot-Catalunya contra un tot-Espanya (nació contra nació...), que encara creu que votant que no a tot desestabilitza alguna cosa i que es fa seva aquella estúpida frase atribuïda a Josep Pla: el què més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Amb l’esquerra espanyola al govern per primer cop des de 1939 es va obrir (i de moment segueix oberta!) una finestra d’oportunitat històrica; no per resoldre definitivament el conflicte, però sí per aconseguir petites o mitjanes victòries que ens permetin encarar el futur (i el mític pròxim embat) en millors condicions. No s’hi val a badar, perquè la finestra es pot tancar en qualsevol moment i aleshores haurem d’explicar que només vam saber utilitzar l’edifici dels lleons de gran plató televisiu.