Epidèmies,  malalties “d’etiologia desconeguda”, que  són la immensa majoria, mortalitats per insuficiència coronària i respiratòria, càncers de tot tipus, al costat dels suïcidis i els accidents de cotxe, dibuixen el mapa de la malaltia en els països fortament industrialitzats. No és així en el anomenat tercer Món en el qual les diarrees, la malària, la manca d’aigua potable, la desnutrició porten a la mort a milions de persones. És la frontera entre el blanc i el negre. És la frontera entre la dominació i els dominats, entre els opressors i els oprimits, entre la riquesa i la pobresa, entre els que mengen més del compte i els que no disposen de suficients aliments.

La ecologia, s’ha de concebre com un tot ja que correspon al conjunt del planeta, i com a tal la seva interpretació ha de ser des de la òptica del internacionalisme proletari. I és des d’aquesta perspectiva que l’hem de mesurar, al mateix temps que segurament podrem començar a trobar respostes sobre multitud de fenòmens que ens emmalalteixen. No podem deixar de banda les exigències del consum, com a necessitat de la producció, com un dels elements cabdals a analitzar des de la perspectiva ecològica.

Podem interpretar algunes afirmacions de Marx com la consideració de que la conservació del medi ambient és una tasca fonamental del comunisme. Per exemple en el volum III del El Capital oposa a la lògica  capitalista de la gran producció agrària, basada en la explotació i esgotament de la terra, altra lògica, de naturalesa comunista. “...el tractament conscientment racional de la terra com a propietat comunal eterna, i com condició inalienable (unveräusserlichen) de la existència  i de la reproducció de la cadena de generacions humanes succesives”. I més endavant fa un raonament similar. “... Inclòs una societat sencera, una nació, en fi, totes les societats contemporànies juntes, no son mestresses de la terra. Sols la ocupen, són usufructuaris (Nutzniesser), i tenen el deure, com “bonis patres familias”, de deixar-la en bon estat a les generacions futures” (1)

“I, tot progrés de l’agricultura capitalista no es tan sols un progrés en l’art d’esprémer l’obrer sinó també en l’art d’esprémer la terra, i cada pas que es dona en el increment de la seva fertilitat dins un període de temps determinat, suposa al mateix temps un avenç en la ruïna de les fonts permanents d’aquesta fertilitat. (...) la producció capitalista tan sols desenvolupa, per tant, la tècnica i la combinació del procés social de producció al temps que afebleix les fonts originàries de tota riquesa: la terra i el treballador” (2)

“El desenvolupament de la civilització i de la industria en general (...) sempre és mostra tan actiu en la devastació dels boscos que tot el que pot portar-se a terme per la seva conservació i producció, es completament petit en comparació amb la destrossa” (3)

No és solament el malbaratament de la terra. La proliferació d’agrotòxics, les contaminacions de NO2, els xenoestrògens, l’estrès degut als ritmes de producció per aconseguir increments de productivitat, el menjar que es llença, les produccions agràries que es destrueixen per tal de mantenir els preus, uns exemples: “L’activitat agrària més potent d’aquesta Comunitat Autònoma  (Canàries), el plàtan, rep 141 milions d’euros anualment en ajuts directes de la Unió Europea. Organitzacions de productors, gestionen de manera irregular part dels residus agraris de l’anomenada “pica”, la retirada de fruita per les baixes cotitzacions  en el mercat, amb 2,3 milions de quilos “llençats a les deixalles”  (més d’un 10% del collit) aquestes setmanes. El total de la “pica” de l’any 2017 està al voltant dels 14 milions de quilos”. (4)

“La Asociación de Productores de Frutas y Hortalizas de Andalucía (APROA) ha emès un comunicat en el que s’indica  que durant l’any 2015 i les dues primeres setmanes de 2016 han retirat (destruït) més de 11 milions de quilos de fruites i hortalises” (5)

“la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat va pactar amb el sector de la fruita sol·licitar la declaració de pertorbació de mercat a la UE i exigir que es retiri (destrueixi) aquest estoc de 40.000 tones”.(6)

 Les modificacions genètiques en cereals, la injecció d’hormones i antibiòtics als animals de consum, els residus industrials, els residus radioactius, les grans densitats de població en les ciutats, els aliments el.laborats industrialment, els conservants, la superlativa medicalització,  les vacunes sintètiques, els ansiolítics, antidepressius, calmants, antibiòtics, i la insatisfacció a l’hora de rebre algunes de les falses promeses que el capitalisme fa, formen un conjunt condicions que sense cap mena de dubte emmalalteixen i han de ser la base de la consideració ecològica.

Veus contra aquestes epidèmies quotidianes derivades del procés d’acumulació del capital fa anys que s’han alçat, tot i que el conjunt del moviment obrer, entès aquest com la suma de organitzacions sindicals i partits politics  representants de les diverses tendències al sí de la classe obrera, no han prestat atenció suficient al deteriorament del planeta i de la pròpia classe obrera, doncs la prioritat reivindicativa ha estat exigir MÉS, més “treball” sense importar de quina mena, més “consum” sense importar de què, més “sanitat” sense importar perquè, però amb independència dels efectes d’aquestes exigències sobre la humanitat. Tenim recents exemples tan de les protestes en les drassanes per reivindicar construir més vaixells de guerra, en les fàbriques de cotxes per tal que és subvencioni la seva producció i la compra de vehicles, i en les fàbriques de armament preocupats per la possible pèrdua de llocs de treball si es compleixen alguns requisits aprovats en alguns organismes internacionals.

La perspectiva ecològica ha de començar per saber que produïm i com ho produïm, que mengem i com es elaborat, perquè emmalaltim i la causa. La perspectiva ecològica està allunyada de les “receptes” dels científics a sou de les multinacionals causants del desastre, doncs tota la seva recomanació és continuar consumint, però en majors proporcions, doncs el seu objectiu és que no s’aturi la roda de la producció i el consum derivat d’ella. “La modernització ecològica del capitalisme, té tan perill com la pròpia destrucció de les bases naturals de la vida. En efecte, les bases naturals “naturals” de la vida poden ser produïdes o reproduïdes  industrialment per mitjà del desenvolupament  d’una eco – industria  o d’un eco – negoci que obeeixi als mateixos imperatius de màxima rendibilitat  que tenen les demès industries de consum.... La reproducció de les bases de la vida pot estar organitzada dins del marc d’un eco – tecno - feixisme que ocupi artificialment el lloc dels cicles naturals per nius sintètics: que economitzi d’alguna manera els mitjans de vida; que industrialitzi la producció de la vida mateixa incloent la vida humana; que comercialitzi fetus i òrgans i que millori les capacitats dels organismes vius, incloent les capacitats humanes, per mitjà de la enginyeria  genètica”. (7)

El planteig del capitalisme «sostenible» és de canviar mètodes de producció, però no disminuir la producció supèrflua i molt menys la productivitat per generar-la. Nous mètodes que se’ns presenten com més «sostenibles» i previsiblement en uns anys ens diran que també cal substituir-lo per altre que no ens generi altres problemes «medi-ambientals», sense entrar en el fons del model de producció i consum.

I, com ens movem?, doncs el cotxe individual s’ha convertit en quelcom més que una eina, és un “status” competencial en alguns cassos i una necessitat imposada pel sistema de producció aïllant els centres de treball dels llocs de residència que te com conseqüència, com senyala Ivan Illich: “L’americà típic consagra més de mil cinc-centes hores l’any (és a dir trenta hores a la setmana, o quatre hores al dia, incloent el diumenge) al seu cotxe; aquest càlcul inclou les hores que passa al volant, en marxa o aturat”. Quantes hores de treball necessàries per pagar la gasolina, les rodes, els peatges, l’assegurança, les multes i els impostos?. Tot això per recórrer a l’any 10.000 km. a 6 km per hora. La gent acaba per treballar una bona part de la jornada laboral per pagar els desplaçaments necessaris per anar a treballar

Però, les reivindicacions del transport col.lectiu, tan preuades per algunes formacions d’esquerres sense qüestionar el perquè de les “necessitats” dels desplaçaments, ens ha de portar a plantejar altres qüestions:  “... Però la alternativa al cotxe haurà de ser global. Per tal que la gent pugui renunciar als seus cotxes, no és suficient oferir mitjans de transport col.lectiu més còmode. És necessari que la gent pugui prescindir del transport al sentir-se com a casa en els seus barris, dins la seva comunitat, dins la seva ciutat a escala humana i gaudir d’anar caminant de la casa a la feina. Cap mitjà de transport ràpid i de evasió compensarà mai  el malestar de viure en una ciutat inhabitable, de no estar a casa a cap lloc, tan sols de passar per allí per anar a treballar o, per aïllar-se i dormir”. (8)

Arrel d’aquestes consideracions, una pregunta obligada: Com és que tan sols s’atribueix al innocent CO2 la principal causa de tots els mals? Per poc que hi pensem, podem entreveure una malèvola intencionalitat d’amagar la xacra del capitalisme.

Josep Cónsola

Maig 2021

REFERÈNCIES

(1) K. Marx. El Capital, III, p. 784, 820. Ciencias Sociales. Habana. 1980

(2) El Capital, llibre I, tom II, pàg. 251. Ciencias Sociales. Habana. 1980

(3) El Capital. Tom II. Pág 247. Ciencias Sociales. Habana. 1980

(4) El Diario.es 05/12/2017

(5) HortoInfo, 14/01/2016

(6) El País, 07/08/2017

(7) André Gorz. Capitalismo, socialismo, ecología. Pág. 75

(8) André Gorz, La ideología social del automóvil. Le Sauvage, 1973