Atenció a un aspecte que no han recollit els acords o futurs acords de govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya: l’erradicacció de la ludopatia i desarticulació del negoci/monopoli dels jocs d’atzar.

Fa nou anys escrivia, amb motiu del projecte d'EuroVegas al Baix Llobregat, que “La Generalitat de Catalunya ha desplegat durant les darreres dècades un gran imperi dels jocs i les apostes, un monopoli lucratiu semipúblic que el Tripartit va deixar tal i com estava donats els guanys substancials que produïa i produeix. Un monopoli dels jocs d'atzar salvaguardat amb ungles i dents, és a dir, amb la policia autonòmica. Això sí, un negoci de mafiosos que destina un míser 0,0X% a combatre la ludopatia, tal com La Caixa destina les seves engrunes a l'obra social d'aparador.”

Ara, tinguem nou govern a la Ciutadella o no, els promotors de la ludopatia i de les màfies del joc sembla que nedaran sobre segur. I no fa la impressió que sigui una qüestió que preocupi els partits del Parlament. Així és, i tot i ser un assumpte que mou xifres desorbitades de diners i de desventures individuals i familiars, no està recollit ni contemplat, per exemple, a la Proposta d’acord entre ERC i la CUP batejada com “Un nou cicle per guanyar.” Un afer delicat?

En els darrers anys la CUP ha impulsat, entre altres,  mocions exitoses en l’àmbit comarcal per prevenir la ludopatia i la proliferació de les apostes en línia i cases de joc. I ERC, les seves marques blanques o les seves joventuts, també ha introduït algunes mocions a nivell local en aquest sentit. Unes i altres mocions aprovades per gran part dels partits amb representació local o comarcal en cada cas. Fins i tot el govern d’Ada Colau a Barcelona va aplicar una moratòria per a l’obertura de noves sales de joc i apostes a la ciutat, ja repleta de llums de neó, pantalles escurabutxaques i ruletes.

Com vaig insistir fa uns anys, ens han acostumat a la imposició de les màfies dels jocs d’atzar com si es tractés d’una cosa quotidiana, normal, participativa, i fins solidària. Veiem, sentim i llegim publicitat martellejant a les televisions i internet per tal que malbaratem els nostres recursos en el joc (loteries, casinos on-line, lotos, travesses, Trio, Primitives, Bonolotos, ‘Nacionals’, 6/49, bingos... ). I ho deia, el 2013, amb motiu de la Grossa i de l’aparició de les apostes online, que havia catapultat els interessos de les empreses i les administracions en el joc i les apostes, justament en uns períodes de crisi i de desconcert social.

Molts anys després, el problema sembla incrustat en l’entramat de silencis i complicitats. I tot i que als mitjans públics catalans la presència de la publicitat del joc i apostes no és abassegadora, a les versions privades de TV, ràdio o internet tenen el camp abonat. És un problema, i els partits que hauran d’administrar o pactar la parcel·la autonòmica ho saben.

No s’hi valen evasives i explicacions d’estadistes i de grans gestors econòmics, siguin social-liberals o alternatius. Els jocs i apostes són una estafa, una falsificació de les esperances. Un frau al qual les esquerres s’hi han enfrontat històricament.

Un govern que es digui social i de sanejament democràtic no pot fer la “vista Grossa” davant la màfia dels jocs i apostes. I és veritat que per a això no calen acords, però sí molta dignitat.