Una  anàlisi de les carències organitzatives estratègiques a l’època del 1-O ens porta a reconèixer que no s’havien fet directament i que no se havien plantejat per part de cap de les parts, cap relació política interessada en contraprestacions bilaterals com a reforçament d’un hipotètic triomf popular que ens hagi pogut portar al control territorial i la consolidacióº del poder popular a tot Catalunya que hagués pogut reeixir.

La idea de comptar amb la simpatia de l’ÉU sense tenir en compte els interessos d’aquests com a entitat de control i dominació d’interessos comercials i geopolítics estratègics que si hauria de prendre’s amb decisió però que mai seria efectiva sense una participació efectiva de tots els sector populars compromesos amb el dret a la voluntat d’exercir l’autèntic Dret a Decidir, no només dels independentistes sinó de tots els demòcrates convençuts que res es farà només per impuls i imposició dels càrrecs electes.

La gent de base es va quedar esperant unes directrius que ni s’havien pensat, ni decidit ni hi eren disposats  a portar endavant.

Tant si les “autoritats” hagin complert amb la Declaració d’Independència com si no, sobrepassant la instància formal del poder.

Sense aliats internacionals forts que reconeguin un govern provisional que podria estar integrat per càrrecs electes i dirigents populars amb l’impuls popular, no s’hauria pogut mantenir un puls efectiu amb l’imperi espanyol i sí una gran onada repressiva.

Les carències d’influències i organització a nivell de front d’avantguarda i no de subordinació a les estructures donades per la Constitució del 78, eren elements presents, sumats a la manca d’alternativa independent d’aquesta subordinació a l’administració condicionada i subjecta als diferents nivells de coerció i repressió dels aparells polític, judicial i repressiu estatal, són les claus que van determinar el desenllaç anunciat.

Cada concessió a acceptar les imposicions de l’imperi espanyol, el passar la jornada del 27-O només concentrant-nos per a veure com queien presoners els aliats institucionals, només va anar assenyalant les nostres febleses i un major grau de repressió jurídica escapçant un moviment amb un lideratge difús i feblesa orgànica des de les forces populars.

Sense un nucli direccional clar al front, de vegades actuant anticipadament com per a mostrar el camí i segon amb la receptivitat i compromís general portant a noves sortides i embats per a que el poder monàrquic no hagués tingut prou amb segrestar dirigents de la política autonòmica establerta, s’hauria haver pogut plantejat un altre escenari.

Això no obstant no hagués estat prou solament.

Rebre un recolzament objectiu, un reconeixement d’una potència reconeguda al govern provisional republicà, hagués estat quelcom que hagués permès de sol·licitar l’ajuda imminent pel control fronterer, de comunicacions i de precisió per a bloquejar el flux financer.

Després i puntualment vindrien les execucions formals amb decrets o lleis pròpies d’un procés triomfant. Però aquestes mesures ja s’haurien pres a la pràctica de la millor manera possible i sobre la marxa per a evitar que es buidés el país.

Com pretenen fer fora els assassins de les bales de foam i el foc real sense obligar-los a no poder sortir de les seves casernes i si ja han sortit, detenir-los per a que no puguin disputar el poder popular als carrers?

Cal tenir present que és voluntat general portar-ho tot endavant amb un procés pacífic i sense violència primària, però que caldrà tenir la capacitat o la gosadia per a poder frenar-los en sec abans que puguin trencar la unitat generalitzada.

Aquest govern provisional també haurà d’estar impregnat dels representants populars que puguin evitar qualsevol feblesa conduent a trair al poble que està posant el cos i l’ànima als carrers.

La força que condueixi els avanços populars contra les forces repressives, el sostre de col·laboració dels aliats internacionals que frenarà qualsevol vel·leïtat militar per part de les forces armades monàrquiques més enllà dels discursos, la única capaç de dirimir els límits de l’argument.

Qui tingui les relacions internacionals i els acords tindrà més capacitat de negociació interna, qui tingui la direcció al carrer podrà veure com sorgeixen molts grups i millor avituallats i disciplinats a partir dels que precisament negaven i s’oposaven frontalment a que el poble actués sobrepassant les seves autoritats.

Part serà que hi ha més present una classe que ja no serà la dels que són hereus, socis o seguidors disfressats del poder instaurat amb la certificació del ’78 i l’algarada per a reafirmar-ho i tancar-ho sense més alegries del 23-F.

L’altra part serà una incorporació de nous quadres de base sindicals, obrers; de pobres de les ciutats, pobles i viles que ho tenen tot per guanyar i res a perdre.

La construcció d’aquest nucli de direcció  no per “l’ordeno i mano”, sinó per l’encert en l’anàlisi i per l’acceptació de les seves propostes per part de les masses mobilitzades, és la tasca pendent dels revolucionaris independentistes catalans, faig un vot per amb qui tingui una visió corresponent, fem les passes necessàries per a la construcció de l’eina política dels treballadors i avancem en el terreny de la concreció d’organitzacions disseminades al llarg i ample del territori.

Que visca la terra, i per la igualtat de les dones i homes que acumulen esforços per a tancar aquesta etapa d’opressió.

La situació geopolítica mundial és on hem de començar a veure dels seus lligams arreu, com i perquè, quan i on es van donant les condicions objectives, les subjectives d’unir en una voluntat comuna, majoritària i orgànica a tot el poble, n’és el fruit esperat.

D’altres propostes de dreceres oportunistes i divisionismes, són l’avantsala d’una nova derrota dolorosa.

No hi ha garanties de triomf, però si les sentim com quan ens van fer plorar de decepció amb l’aplaçament de l’inici de la revolta i es va poder comprovar més tard, un sol combatent popular val més que 10 repressors a sou i sense consciència.