A 1972, en el moment en què Zbigniew Brzezinski era el director de la Comissió Trilateral va encarregar un informe a tres sociòlegs: Michel Crozier, fundador i director del Centre de Sociologie donis Organisations, París; director de recerca del Centre Nationale de Recherche Scientifique. Samuel P. Huntington, director associat del Centre d'Assumptes Internacionals de la Universitat Harvard. I Joji Watanuki, professor de Sociologia de la Universitat de Sophia, Tòquio. (1)
Un europeu, un altre nord-americà i un altre japonès, per a disposar d'una anàlisi global després de les mobilitzacions i revoltes de 1968-69 a Europa, Amèrica i Àsia que van aglutinar milions de persones, i que momentàniament van crear un malestar entre les classes dominants, ja que intuïen una certa pèrdua del control social. Les elits mundials s'interrogaven com governar unes societats en les quals l'autoritat de governs, partits polítics majoritaris i sindicats es percebia amb hostilitat, i perdien legitimitat.
Estaven preocupats.
I, com a cosa lògica, quan un està preocupat, intenta indagar els motius d'aquesta preocupació, la qual cosa sap fer molt bé el capital a diferència de les organitzacions obreres que gairebé sempre han preferit amagar el cap sota l'ala, ja sigui per incapacitat, sigui per por, o sigui per dogmatisme o burocratisme.
Aquest informe tenia per títol "La crisi de la democràcia. Informe sobre la governabilitat de les democràcies per a la Comissió Trilateral" (The Crisi of Democracy. Report on the Governability of Democracies to The Trilateral Commission). (2)
Al costat d'un canvi cultural es desencadenava l'anomenada "crisi del petroli" amb un increment de la desocupació, augment de les demandes sindicals obreres i demandes socials de la classe mitjana.
Una de les consideracions que segons l'informe caldria analitzar era la possibilitat que alguns processos polítics havien de mantenir-se sota el control dels experts, ja que segons la seva opinió, en moltes ocasions, l'autoritat ha de provenir de la jerarquia, de l'experiència i del coneixement de determinats sectors, i no del debat públic. Que avui podriem identificar amb els "experts en salut".
LES ELITS MUNDIALS PREOCUPADES
En la dècada dels seixanta es van produir les independències formals de la majoria de països africans, amb especial rellevància la independència d'Algèria (1962) després d'una tenaç lluita del poble algerià i un genocidi mai reconegut per França. Arran d'aquests canvis geopolítics, les enormes riqueses del continent africà ja no quedaven a total disposició dels països colonials, encara que conservessin part important de les mateixes havien de realitzar un cert repartiment amb els nous governants. La conseqüència per a Europa va ser un minvament dels seus ingressos anteriors fruit del saqueig total, i en relació amb això una insatisfacció a les demandes dels seus ciutadans als quals se'ls havia promès un constant augment dels seus nivells de consum i la promesa d'ascens social.
Aquesta ruptura de les expectatives dels ciutadans europeus, el nivell de consum dels quals s'havia realitzat en una escala ascendent des del final de la segona part de la guerra mundial, al costat d'una certa tolerància cap a les organitzacions sindicals, la col·laboració de les quals en la reconstrucció postbèl·lica va ser imprescindible per al capital, una part important de la classe obrera europea exigia amb una certa força millores en tots els àmbits. En paral·lel, la creació d'una extensa classe mitjana que prometia als seus fills un futur amb ascens en l'escala social.
La conjunció de diversos factors: reivindicacions econòmiques de la classe obrera, multiplicitat d'organitzacions ciutadanes, veïnals i professionals, exigència d'ascens social de les classes mitjanes, una intel·lectualitat progressista emanada de la resistència durant la guerra, i uns mitjans de comunicació encara no controlats totalment per les grans corporacions mediàtiques, van crear les premisses de les explosions socials a la fi de la dècada dels seixanta que posaven en dubte a governs, sistemes productius i sistemes educatius, amb la consegüent pèrdua de legitimitat de les elits nacionals i internacionals. Al costat d'això un cert sentiment solidari amb altres societats que, llunyanes, s'enfrontaven a la dominació imperialista (Cuba, Algèria, Vietnam, Laos, Cambodja, Burkina Faso, Namíbia, Angola, Moçambic, Colòmbia, Nicaragua, Guatemala...,) trencant el consens anterior que tancava els ulls davant la depredació colonial.
Als Estats Units l'auge de la lluita pels drets civils contra la segregació, la rebel·lió de Watts (Los Angeles) en 1965, (3) l'assassinat de MalcolmX (1965); Martin Luther King (1968) i els dos germans Kennedy (1963 i 1968); l'escàndol Watergate (1972). I l'augment de la protesta contra la intervenció a Vietnam que des de 1963 es va anar incrementant mitjançant manifestacions cada vegada més nombroses amb sabotatges als transports i unes certes produccions, ocupacions de centres universitaris, bloquejos de carreteres i la resistència a l'allistament militar amb milers de desercions, van obligar a suspendre a principis de 1973 la Llei de Servei i Entrenament Selectiu vigent des de 1940, un reclutament obligatori per a omplir les vacants en les Forces Armades dels Estats Units que no podien cobrir-se per mitjans voluntaris.
ÀSIA
Encara que el més conegut va ser sens dubte la intervenció dels Estats Units a Vietnam, Laos i Cambodja, a Àsia, durant els seixanta es produïa una mobilització social en diversos països fruit de diversos factors, però segurament el major d'ells va tenir a veure amb la guerra de Vietnam el moment culminant de la qual va coincidir en solidaritat amb l'Ofensiva del Tet del Front d'Alliberament de Vietnam en 1968 i en repulsa a la presència de les tropes nord-americanes en el sud-est asiàtic.
Al Japó, a principis de la dècada dels seixanta, un moviment popular i estudiantil va intentar evitar la ratificació del Tractat de Seguretat entre els Estats Units i el Japó i una organització estudiantil escindida del Partit Comunista del Japó va aconseguir el control de la Federació Japonesa d'Associacions Estudiantils. El 15 de gener de 1968, Dia de la Joventut, una gran marxa es va dirigir al port de Sasebo, en Negasaki, per a rebutjar l'escala del portaavions nord-americà "Enterprise". Aquest mateix any una gran manifestació va bloquejar l'aeroport de Tòquio per a impedir que el primer ministre fes un viatge oficial a Vietnam del Sud en plena ocupació militar estatunidenca. Camino Norisuke, estudiant de doctorat en pedagogia en la Universitat de Tòquio, va publicar un llibre titulat "Teoria de la revolució estudiantil" en el que descriu: "les lluites universitàries que es desenvolupen actualment en tot el Japó i el punt culminant del qual se situa en la lluita de Todai i Nichidai sobrepassen qualitativament, per la seva amplitud i el nivell de les seves reivindicacions, totes les lluites reformistes entaulades fins ara". (4)
El juny de 1968, els estudiants de la Universitat de Tòquio, la universitat més selecta del Japó, i la Universitat Nihon, la institució més gran d'educació superior del país, amb aproximadament una desena part de la població total d'estudiants universitaris, van crear els "Consells universitaris de lluita conjunta" (5). Segons el llibre de Dan Keisuke "el Japó Avui", (6) la policia en 1969 va prendre el control de la Universitat de Tòquio després de dos mesos d'ocupació de la mateixa pels estudiants exigint una transformació del sistema educatiu denunciant l'autoritarisme en les relacions professor-alumne i la vinculació entre universitats i les grans empreses.
A l'Índia, la creació del moviment Naxalita en el nord-oest de Bengala i iniciat en 1967 per Charu Majumdar, Kanu Sanyal i Jangal Santhal, en el qual van participar un gran nombre de pagesos, estudiants i joves indis en repulsa del latifundi, l'explotació feudal i la humiliació social per part de terratinents i prestadors. En 1970 es funda la Federació d'Estudiants de l'Índia per part del Partit Comunista de l'Índia (Marxista) que va organitzar als estudiants en defensa de millores al sistema educatiu.
A Turquia, en 1965 es va fundar la Federació de la Joventut Revolucionària de Turquia, aglutinant a una part important d'estudiants que va explotar en 1968 exigint major participació en la presa de decisions estudiantils. La Universitat Tècnica de Mitjà Orient (METU) a Ankara, va ser una de les més actives políticament manifestant una postura antiimperialista. En 1968, Robert Komer, qui va prestar assistència militar a Vietnam, va ser nomenat ambaixador dels Estats Units a Turquia; el 6 de gener de 1969, ja com a ambaixador, va visitar a la METU, provocant que el seu vehicle fos incendiat pels estudiants. A causa d'això la METU va estar tancada durant set mesos, i la Universitat d'Istanbul per quatre. Un altre fet rellevant va ser la revolta per l'arribada de la Sisena Flota dels Estats Units a Istanbul.
Al Pakistan, el Moviment de 1968 va ser part de la protesta contra el règim dictatorial d'Ayub Khan. Al febrer i març de 1968 es va produir una ona de vagues al país. El 13 de febrer, es va hissar la bandera vermella a Lahore, i més de 25.000 treballadors ferroviaris es van manifestar amb el lema "Solidaritat amb el poble xinès: Destrueix el capitalisme". En el districte industrial de Faisalabad, l'administració del districte va sol·licitar el permís d'un líder sindical local Mukhtar Granota per al funcionament del transport per carretera. Els trens portaven pancartes amb missatges revolucionaris per tot el país. Va ser una resposta a l'explotació i l'opressió que van eixamplar l'abisme entre rics i pobres. Les protestes van durar fins a març de 1969 durant les quals es van mobilitzar entre 10 i 15 milions de persones aconseguint la renúncia del govern d'Ayub Khan. (7)
A Filipines, com a resultat d'una ona de protestes per la política dictatorial de Ferdinan Marcos des de 1965 en què va assumir la presidència del país, en 1968 es funda el partit comunista de Filipines després del Congrés de Restabliment que trencava amb la tradició de l'antic partit comunista (PKP-Lava), i en 1969 es va crear el Nou Exèrcit del Poble.
A la Xina, durant l'onzena sessió del VIII Comitè Central del 8 d'agost de 1966, es va prendre la "Decisió del Comitè Central del Partit Comunista de la Xina sobre la Gran Revolució Proletària", el document de la qual guia (Declaració dels 16 punts), va partir del principi que la burgesia derrotada, es valia de les idees, de la cultura i els hàbits, per a tractar de corrompre a les masses i així, de nou, prendre el poder. Es va proclamar "no cal témer-li al desordre", incitant a aniquilar la dominació dels intel·lectuals burgesos i proposant transformar el sistema educatiu col·locant "l'ensenyament al servei de la política proletària i combinar l'estudi amb el treball productiu". Una revolució cultural que va esgarrifar no solament a les elits capitalistes, sinó també a l'anomenat socialisme real occidental.
AMÈRICA LLATINA
A Amèrica Llatina, l'assassinat d'Ernesto Guevara a Bolívia l'octubre de 1967 es converteix en un exemple que havia d'obrir consciències i atreure a més combatents. No és de menysprear el paper jugat pels canvis operats en el si de l'Església catòlica arran del Concili Vaticà II i l'impuls a l'anomenada teologia de l'alliberament. En 1968 Paulo Freire redacta el seu llibre 'Pedagogia de l'oprimit', que és la carta de naixement de l'educació popular i el sacerdot peruà Gustavo Gutiérrez pronuncia una conferència titulada “Cap a una teologia de l'alliberament”, amb la qual neix aquest corrent religiós. En el terreny del pensament crític, són els anys d'elaboració i difusió de la teoria marxista de la dependència pels brasilers Ruy Mauro Marini i Theotonio dos Santos, i de la formulació de la teoria de marginalitat per Anníbal Quijano, José Nun i Miguel Murmis.
En tota l'Amèrica Llatina, la lluita dels estudiants no és sinó la faç més visible del descontentament de les classes mitjanes i populars. Les protestes obrer-pageses tenien com a base el tema de la distribució de la terra i les supressions d'alguns beneficis de què disposaven els obrers industrials. La rebel·lió estudiantil expressava el descontentament de les classes mitjanes i urbanes empobrides.
A Mèxic, els moviments estudiantils de 1968 van ser el punt d'arribada de més d'una dècada de canvis socials particulars a Mèxic que van anar confluint amb les mobilitzacions internacionals. Va ser una voràgine de mobilitzacions en resposta a les formes culturals i institucionals vigents en les quals a més d'estudiants universitaris, escoles preparatòries i professionals, es van unir professors, obrers, mestresses de casa, sindicats i intel·lectuals tant de la Ciutat de Mèxic com de l'interior de la república. (8)
En un moment culminant de les protestes socials, el 2 d'octubre de 1968, a Mèxic capital, en la plaça de les Tres Cultures es va produir una matança de més de 300 persones que va representar el zenit de les detencions massives, arbitràries i il·legals que es van realitzar durant els mesos anteriors, i per la planificació detallada d'una massacre comesa per l'Exèrcit Mexicà i el grup paramilitar Batalló Olímpia, creat per a garantir la seguretat dels Jocs Olímpics, integrat per més de mil cinc-cents elements de diferents institucions policials i militars que es van infiltrar vestits de civils en Tlatelolco. (9)
A Xile, s'estava en vespres de la campanya electoral que portaria en 1970 a la victòria del candidat de la Unitat Popular, Allende. Ja en 1967, any de la Reforma Universitària, l'11 d'agost va començar el dia amb una pancarta en el frontis del edifici central de la Universitat de Santiago en el qual es llegia, referint al diari conservador: "El Mercurio miente" en una gran campanya de denúncia del paper que jugaven els mitjans de comunicació.
A l'Argentina, partir de 1964, la CGT va augmentar la seva combativitat ocupant fàbriques. El 15 març 1969, els estudiants van ocupar els carrers de Corrientes, on un d'ells va ser assassinat per la policia. En Rosario, un jove obrer i un estudiant van morir dels tirs de la policia el que va provocar l'alçament de la població. Després de la supressió de diversos beneficis dels quals gaudien els obrers cordovesos, el 15 de maig, la població de Còrdoba es va enfrontar a la policia en una multitudinària protesta que l'endemà es va transformar en vaga general. El 29 i 30 de maig va ocórrer el “Cordobazo”: obrers i estudiants van ocupar el centre de la ciutat.
A Colòmbia, l'enfrontament armat estava ja consolidat i la mort en combat del sacerdot Camilo Torres Restrepo, el febrer de 1966, va atreure nombrosos integrants cap a les diferents guerrilles. Al mateix temps una part important de la pagesia va apartar-se de la tutela del Govern reformista de Lleras. En una clara ruptura amb els terratinents i també amb el Govern que intentava conciliar interessos antagònics, es van ocupar 645 finques de grans propietaris durant 1970.
A l'Uruguai, en els cinc mesos que van transcórrer entre la marxa de l'1 de Maig del 68 i la clausura dels cursos en la Universitat de la República, la Universitat del Treball i els col·legis secundaris, decretada per Jorge Pacheco Areco el diumenge de 22 setembre, es van produir: 56 vagues, 40 ocupacions, 220 manifestacions i 433 atemptats amb còctels Molotov, segons xifres aportades per Jorge Landinelli en el seu llibre “1968: la revolta estudiantil”. Al maig hi havia 10 liceus ocupats, dos tancats per vaga, tres tancats pel Govern per a evitar ocupacions i els enfrontaments amb la policia eren gairebé diaris. Al juliol el Govern va decretar la militarització dels funcionaris estatals d'electricitat, aigua, petroli i telecomunicacions que estaven en vaga i es va produir una confluència entre obrers i estudiants.
Aquest, a grans trets és el panorama del "món occidental" perifèric on ja s'aveïnava el que posteriorment es va denominar la "crisi del petroli" de 1975. L'octubre de 1973, els països àrabs van decidir bloquejar les seves exportacions de cru a aquells països que havien fet costat a Israel en l'anomenada guerra del Yom Kipur, que havia tingut lloc en aquest mateix mes. Aquesta estratègia, unida a un control de la producció, va fer pujar el preu del petroli d'una forma espectacular al llarg dels mesos següents. Si abans del conflicte un barril valia, aproximadament, 1,65 dòlars, en 1974 el mateix barril cotitzava per sobre dels 9 dòlars.
Aquest augment, i els desequilibris que l'economia nord-americana i europea anaven arrossegant, van deslligar una crisi econòmica caracteritzada per l'existència simultània d'estancament i inflació. Encara que l'embargament petrolier només va durar sis mesos, amb la finalitat de fer front al fenomen inflacionista es va desencadenar una epidèmia d'alces de taxes d'interès dels bancs centrals que va encarir els crèdits, va provocar una reducció en el creixement econòmic i va augmentar la desocupació a Occident.
Respecte a Espanya, una detallada anàlisi del paper de la Trilateral en la denominada transició, va ser publicat per Aquilí González Neira en 1983 en el monogràfic núm. 17 de "Espanya Crítica" amb el nom de. "El supergobierno del mundo. La Trilateral manda en España".
Les crisis econòmiques no són per si mateixes suficients perquè el capitalisme s'esfondri. La mortalitat del sistema no vindrà imposada per les forces derivades de les seves crisis. Cal tenir en compte la capacitat de resposta que exhibeix el capitalisme, amb la seva aptitud i la seva disposició – diverses vegades demostrades- de captar l'ensenyament dels seus revessos i contratemps, per a així perfeccionar la seva estratègia de conservació aplicant diverses solucions a problemes derivats de la seva essència i funcionament.
"D'acord amb una estratègia fundada en l'asimetria que exhibeix el mateix sistema globalment: les tendències de les crisis en les economies centrals són rescabalades o atenuades per les contratendèncias de les crisis exportades a les economies perifèriques, segons els moviments d'un intercanvi desigual el balanç del qual afavoreix sempre a les economies del pol dominant" (10)
LA TRILATERAL EN MARXA
En aquest context, és quan la Trilateral publica l'informe al·ludit "La crisi de la democràcia" fruit d'una escrupolosa anàlisi de la situació mundial, encara que en ell no es fa esment a cap dels conflictes a Àsia (amb l'excepció del Japó) a Amèrica Llatina o a Àfrica. La qual cosa no significa que no s'hagin analitzat al detall, però la diferència consisteix en el fet que les solucions per a aquests entorns geopolítics serien estrictament militars (cops d'estat, dictadures sagnants, fraus electorals, etc.) i en el centre del sistema les solucions anirien encaminades en primer lloc a la cooptació dels moviments socials, canvis legislatius, acaparament dels mitjans de comunicació i grans modificacions en els sistemes educatius. Tot això mitjançant una mescla de repressió i tolerància.
El gran canvi econòmic, polític, cultural i militar a partir de l'ona conservadora mundial en els anys 80, personificada per Margaret Tatcher i Ronald Reagan va ser el primer resultat de l'aplicació de les conclusions de l'Informe de la Trilateral, posteriorment anomenat neoliberalisme, tan al centre del sistema com a la perifèria (a la perifèria ja havia començat abans amb el cop d’estat a Xile), el qual podem aventurar que és plenament vigent encara que hagi mutat a institucions com el Fòrum Econòmic Mundial, G-7, Open Society, Fundacions multinacionals i pel que hem viscut aquest any passat podríem incorporar també l'OMS.
AVUI, ESTÀ PREOCUPAT EL CAPITAL?
Fruit de l'experiència passada en la dècada dels seixanta del segle passat, per la qual va haver de realitzar un diagnòstic a posteriori per a establir un nou tipus de contracte social, de dramàtiques conseqüències per a la majoria de la humanitat, en l'actualitat el diagnòstic i les mesures derivades d'aquest, s'ha realitzat amb anterioritat a la possibilitat, encara que remota, d'esclats socials a escala mundial.
Els dissenys i metamorfosis realitzats a partir de la dècada dels vuitanta en posar en pràctica un nou patró tecnològic basat en l'aplicació microelectrònica al procés industrial i de serveis, la qual cosa van denominar tercera revolució industrial, van estar acompanyats d'un ampli desplegament de promeses per a tots els gustos. Per a netejar la consciència de la classe mitjana, l'invent, la creació i finançament de les anomenades organitzacions no governamentals a través de les quals van enrolar als fills de la classe mitjana que, sense aclaparadors problemes econòmics podien "ser solidaris" amb els pobres de la terra. Reflexió que va dur a terme Gustau Nerín en el llibre "Blanco bueno busca negro pobre".
Com a mesura preventiva, analitzats els antecedents de la dècada dels seixanta, en els quals la reivindicació de llibertat sexual, que trencava amb els motlles d'una societat caracteritzada pel puritanisme i que establia un paral·lelisme entre llibertat sexual i llibertat política i econòmica, en els anys vuitanta una altra creació d'abast mundial fragmentava les possibles derives comunicatives entre les persones: La SIDA, que mitjançant una campanya propagandística mundial sense precedents, s'encoratjava a l'individualisme, al recel cap als semblants, es propagava la por, diàriament apareixien en les capçaleres dels noticiaris els morts, els infectats, les fotos esborronadores, la majoria falses, però amb un consens global davant un suposat virus del qual fins avui, estan buscant la seva cadena proteínica.
Una gran ofensiva de desmembrament d'alguns sindicats una mica rebels, i la cooptació dels mateixos en altres països a base de suculentes subvencions a canvi de no entorpir el procés de canvi de patró tecnològic. La privatització del públic, uns canvis radicals en els contractes de treball i les anomenades deslocalitzacions de les indústries cap a països amb molt baixos salaris i nul·la sindicació.
Tot aquest embull va encobrir les anomenades reestructuracions industrials amb el tancament de milers d'empreses i milions d'assalariats enviats a la desocupació.
Avui, en la segona dècada del segle XXI, el capital està immers en una nova remodelació a escala global per a mantenir la seva taxa de guany. El que denominen quarta revolució industrial, basada en les noves tecnologies de la comunicació, la intel·ligència artificial, la robòtica, el treball a distància o a domicili, amb unes conseqüències sobre els assalariats similars o pitjors a les dels anys vuitanta.
També, s'han posat en pràctica un manoll de mesures d'índole diversa per a imposar un nou contracte social que accepti, sense més, els futurs canvis. Dins d'aquestes mesures, tal vegada la de gran importància, ha estat l'experiment en l'àmbit mundial d'aïllaments i reclusions, prohibició de reunions, de manifestacions, de mobilitat..., utilitzant a semblança dels anys vuitanta un perill invisible atribuït a la maldat d'un virus, com el VIH-SIDA.
Així com en els anys 80 els paladins i caps visibles dels canvis estructurals van ser els dirigents polítics, ja l'any 2008, primera fase de la nova desfeta, van aparèixer els "experts" en economia els qui a l'estil dels antics endevins auguraven dissorts per a molts i alegries per a uns pocs. Aquests experts ens parlaven de crisis, de desequilibris financers, de dèficit, etc., i el gran vel que pretenia ocultar tot l'entramat despòtic del capital el van caracteritzar culpabilitzant a la banca pels seus mals hàbits. Però cada vegada el discurs era menys creïble i feia l'efecte en uns certs moments que podrien produir-se revoltes ocasionades pels centenars de milers de desnonats de les seves cases. Els "experts" econòmics queien en desgràcia als ulls de les poblacions.
QUÈ FER?
Els polítics cada vegada més deslegitimats, els dirigents sindicals menjant de la mà de la patronal, els "experts" en economia desautoritzats, l'aparició de formacions d'extrema dreta en multitud de països, i una "esquerra" amb la mirada posada solament en els espectacles electorals.
Espectacles als quals cada vegada assisteix menys públic, un petit exemple d'això han estat les recents eleccions al Parlament de Catalunya del 2021 en les quals la suma de l'abstenció, el vot nul i el vot en blanc ha suposat el 50,98% de l'electorat. Majoria absoluta! Però no és privatiu de Catalunya, ja que és una tendència que es generalitza a Europa a excepció dels cinc països que tenen el vot obligatori. Dóna el mateix, les butaques es mantenen en el mateix número i amb el mateix sou, encara que només es diposités un sol vot.
"Les dues raons principals per a no votar en les últimes eleccions de la UE, observades en l'àmbit de la Unió, són la falta de confiança en la política o el descontentament amb la política en general" (11)
"El fenomen de la creixent abstenció existeix des de fa diverses dècades i concerneix en certa manera a totes les eleccions. Fins a 1979, a Itàlia, l'afluència dels electors a les urnes superava el 90%. Des de llavors ha començat a baixar i mai ha deixat de disminuir: en els últims comicis europeus, només el 57% va acudir a les urnes. Excloent les eleccions locals, una de les dades més baixes va ser el de les eleccions regionals a Emília Romanya, en les quals només el 38% va votar. La decisió de no anar a votar si es converteix en una decisió generalitzada acaba per perjudicar la legitimitat de les institucions democràtiques i dels partits polítics, i afavoreix una evolució cap a models no sempre liberals. En 2019,segons l'Eurobaròmetre, l'organisme de la Comissió Europea que mesura i analitza les tendències de l'opinió pública, la confiança dels ciutadans en les institucions és baixa en tota Europa: des de fa uns deu anys, menys de la meitat de la població europea confia en les institucions polítiques del seu país". (12)
Si els polítics estan cada vegada més desautoritzats, si els "experts" econòmics han demostrat àmpliament que les seves receptes condueixen a una depauperació d'àmplies capes de la població, si les Esglésies, mig buides, no tenen la potestat de condemnar a l'infern als heretges, i el recurs a la repressió implacable pot fer decaure encara més el desencantament en les institucions, els cervells pensants han encimbellat a una altra mena d'experts: "els científics" que al costat dels filantrops s'han erigit en una nova elit aparentment allunyada dels "polítics" i dels "economistes".
Amb la mirada posada en el pròxim decenni, han articulat, igual que van fer a partir de les revoltes de 1968, unes noves modalitats d'acció política encapçalades pels portaveus del gran capital mundial que es caracteritza en aquests moments en el conglomerat cibernètic, el químic-farmacèutic i la indústria militar. Com a novetat en aquesta estratègia del capital han fet aparèixer als directius de l'Organització Mundial de la Salut com els nous salvadors de la humanitat mitjançant una campanya de terror, que ha estat posada en dubte per milers de científics de tot el món. (13)
I sota la cobertura dels nous "experts" estan transformant el teixit productiu, la concepció de la ciència, les relacions socials, la cultura, l'educació, en un nou intent de sumir a la població mundial en un estat de pànic, davant el qual s'intenta que acceptin els grans canvis tecnològics previstos.
La crisi de la democràcia de la Comissió Trilateral ha de ser interpretada com el suplement ideològic de l'atac neoliberal dels anys vuitanta. I dins d'aquest suplement cal destacar la necessitat del capitalisme d'estructurar una metamorfosi cultural.
Com a part de la cultura, la representació del planeta, des del segle XVI a través de la cartografia de Mercator, realitzada des del "primer món", ha representat en el subconscient una visió del món en la qual l'anomenat nord és enorme enfront d'un sud decrèpit. Quan els mapamundis més populars estan deformats, la nostra visió del món està falsejada. Falsedats que s'utilitzen sistemàticament en qualsevol àmbit de la comunicació de masses. Que ara podem establir un paral·lelisme amb la divulgació gràfica i de dades respecte dels motius de la pandèmia i del «daltabaix mundial», començant per la reproducció caricaturesca d'un patogen, que s'ha nomenat SARS-Cov-2 o Covid-19, que es divulgaven com l'expressió «del mal», com «dimoni medieval», amb reiterades reproduccions i atribucions mancades de rigor científic, sense plantejar ni la realitat del seu origen, ni molt menys les causes reals d'on es poden establir el perquè de la patologia que està afectant determinats sectors de la població, especialment dels països predominantment «rics».
Patogen, que per a mantenir aquestes inconcrecions, els van caracteritzant com un «ser mutant», canviant-ho de nom amb cognoms de variants, que si la Britànica, Brasilera, Sud-africana, Californiana, Britànica-2, etc., en un relat novel·lesc sobre «enemics autorreplicants», amb explicacions oficials mancades de rigor, quan no de pura mentida, amagant l'evidència respecte del que és la tradicional modificació o mutació dels organismes microscòpics i silenciant altres factors tòxics, ambientals o de forma de vida que també intervenen en la generació de patologies en la salut humana.
Però tot això serveix en pro de mantenir el pànic davant el depredador invisible, símil a l'alienígena, amb l'únic propòsit d'estendre un estat de terror social i així sumir a la població no sols en el desconcert, sinó en una alienació que el desactivi socialment.
Si solament ens parem a mirar un arbre, podem perdre de vista el bosc.
Així, està ocorrent amb la nomenada pandèmia, els nostres ulls enfoquen i veuen xifres: de morts, d'infectats, de vacunats, d'aturats, de prestacions econòmiques, d'augment de la pobresa, de tancaments d'entitats productives, de nombre d'alumnes per aula, de pressupostos en l'ensenyament, de nombre de mestres, de quantitat de sanitaris, de pressupostos de sanitat..., xifres, xifres, xifres, però al voltant hi ha tot un bosc de canvis que queden difuminats, o aparentment sense cap relació amb les xifres.
De la mateixa manera que "l'operació pandèmia" s'ha organitzat des de molt abans de la data de la seva proclamació pública, altres aspectes, relacionats amb el canvi cultural necessari per al capital en aquesta nova "gran transformació", parafrasejant a Polanyi, també se n'han anat organitzant en els últims anys grans canvis culturals, inserits mitjançant grans campanyes publicitàries i avalats per "experts" de totes les disciplines provinents del món acadèmic subvencionat. Al seu costat la confecció de figures "mediàtiques" de tall popular perquè el missatge arribés a un ampli ventall social.
"A mesura que s'intensifiquin les incomoditats, l'ordre social es farà més problemàtic i augmentarà el perill que els líders polítics busquin distreure el descontentament amb bocs expiatoris interns o externs". Així ho anuncia Fred Block en la introducció del llibre de Polanyi La Gran Transformació (2a reimpressió. Fons de cultura econòmica. 2011). La qual cosa ha estat tinguda en compte pels dissenyadors de la "nova normalitat" que ens anuncien. Segons Milton Friedman, només una crisi produeix un veritable canvi. Quan aquesta ocorre, "les accions per a la reconstrucció depenen d'un conjunt d'idees preelaborades en l'àmbit polític-cultural". (14)
"En la clandestinitat de la vida social neixen noves aspiracions, visions de la societat desitjable; el pensament alternatiu proposa una solució totalment diferent: Aquestes forces de la negació i de l'esperança són incertes i confuses, heterogènies i variables. Però aquestes forces són la vida que neix... cal posar en dubte l'actitud general que progrés i desenvolupament hagin de mesurar-se amb índexs tecnològics i econòmics que estan molt allunyats del context humà i social." (15). Aquestes reflexions de Suchodolski ens conviden a pensar sobre els temes culturals tant referent a l'ètica com a l'educació, les relacions personals, els entorns socials i la relació amb la naturalesa.
Per a Gramsci, el projecte educatiu ha de tenir com a principi fonamental educar a la persona integral perquè sigui capaç de comprendre, acceptar o criticar la política, la cultura i la societat. No la concepció d'educar a les masses com a especialistes, tecnòcrates i altres experts professionals. Tenint aquest concepte com a referència, hem de recordar-nos del Pla Bolonya de 1999 que precisament reemplaça el coneixement integral per una amorfa especialitat fragmentada. La Declaració de Bolonya, de 1999 i l'Estratègia de Lisboa de 2001 va formar part de la negociació en el si d'OMC de l'Acord General de Comerç i Serveis i en aquest acord l'educació universitària passa a ser un d'aquests "serveis".
"En 2003 la Comissió Europea va finançar i va publicar un document que es va denominar "Tuning Educational Structures", que estableix la sincronització de les estructures educatives, on s'afirma que els empresaris dins i fora d'Europa exigiran informació de confiança sobre el que significa en la pràctica una capacitació o un títol determinat. Abans de publicar l'informe es va dur a terme un qüestionari per a seleccionar 85 competències considerades pertinents per companyies privades i institucions d'educació superior. Van participar en l'estudi 150 graduats, 30 grans empresaris i 15 acadèmics, tots ells vinculats amb els governs i les grans companyies, i comença a parlar-se de la necessitat d'adquirir "competències", deixant en un segon pla els continguts substantius propis de cada matèria. Amb base en aquestes competències demandades per l'empresariat, es van establir els actuals "estàndards educatius". (16)
De la mateixa manera que s'ha exacerbat la individualitat i la competència en tots els ordres educatius, a escala social la cultura de l'individualisme ha penetrat amb així mateix amb força. Daniel Bernabé ha realitzat una radiografia en el seu llibre El parany de la Diversitat en el qual Pascual Serrano en la presentació diu: "Hem de donar una resposta urgent a aquestes preguntes, si no volem que la força del col·lectiu s'acabi diluint en l'irremeiable individualisme de l'identitari... Ja no es busca un gran relat que uneixi a persones diferents en un objectiu comú, sinó exagerar les nostres especificitats per a satisfer l'angoixa d'un present sense identitat de classe..."
Paral·lelament cal situar tot l'entramat de deshumanització, la teoria dels "transhumanistes" en la qual la reproducció de la societat ja no ha de ser el fruit afectiu de la relació entre dues persones de diferent sexe, sinó una sèrie de variants en les quals "la ciència" intervé en els cossos humans femenins per a convertir-los en màquines reproductores, que igual que en el treball assalariat, el fruit del seu treball és alienat i posat a la venda en supermercats de criatures per a aquelles persones que disposin de recursos suficients per a comprar-los. Aquestes persones-màquines reproductores no són membres de la classe dominant i els seus acòlits, sinó el proletariat femení mundial. L'edició de criatures amb característiques al gust del comprador, òvuls fecundats inserits en úters de dones proletàries per a proveir de successors a les classes dominants i la possibilitat d'edició de fetus amb característiques de submissió per a mantenir un proletariat dòcil.
Tot això és possible avui, no solament possible, sinó ja experimentat i llorejat amb el premi Nobel de química 2020.
I al voltant d'aquesta nova Gran Transformació, el discurs ecològic encunyat per les grans corporacions forma part de l'entramat cultural amb els seus discursos, pors, pronòstics catastròfics i figures mediàtiques al seu servei com la de Greta Thunberg passejant-la per les catedrals polítiques del món i a imatge i semblança del flautista d'Hamelin arrossegant darrere seu milers d'adolescents de tot el món.
Els grans contaminants mundials pertanyen al complex químic-farmacèutic-militar, així com la indústria automobilística de consum individual i la indústria tèxtil. Uns 80.000 milions anuals de peces de roba impulsats per la cultura del "fast-fashion", la qual consisteix en una producció i consum massiu de roba en un temps reduït. Aquest sector produeix el 20% de les aigües residuals mundials i el 10% de les emissions globals de carboni. Però no apareix en perspectiva la reducció del consum ni militar, ni químic-farmacèutic, ni automobilístic individual, ni tèxtil, ni energètic. De què es tracta doncs?
Ekai Journal es fa una pregunta: la transició ecològica és progressista o reaccionària? "... La financerització de l'activitat econòmica, la dificultat de rendibilitzar les inversions productives, el context geopolític, han portat a l'oligarquia financera occidental a una aposta creixent pels models neomalthusians ja anunciats en els anys setanta pel Club de Roma, l'informe Kissinger i l'informe Rockefeller. Aquests models apunten a una aposta de les grans corporacions per assegurar el control polític d'Occident en un context de decreixement econòmic i a una cerca de la rendibilitat a través de la transferència de fons públics cap a sectors d'activitat específics, com el de les energies renovables.". (17) Fons que aniran a compensar la caiguda de la taxa de guany de les grans corporacions.
La Comissió Europea d'Ursula von der Leyen va presentar el desembre de 2019 el denominat "Pacte Verd Europeu", i el 14 de gener de 2020, la Comissió va completar aquesta iniciativa amb un pla de finançament que busca mobilitzar un bilió d'euros de fons públics durant la dècada vinent, (18) que aniran a parar a la butxaca dels mateixos causants dels desastres ecològics.
I pròximament a la porta de les oficines d'ocupació apareixerà un rètol que dirà: "Els que entreu aquí, perdeu tota esperança". (Advertiment escrit en el llindar de la porta de "L'Infern", en La Divina Comèdia de Dante Alighieri).
Josep Cónsola
Abril 2021
REFERÈNCIES
(1) (http://trilateral.org/file.showdirectory&list=Triangle-Papers)
(2) (http://www.trilateral.org/download/doc/crisis_of_democracy.pdf)
(3) (http://crdl.usg.edu/events/watts_riots/?Welcome)
(4) (http://www.sociologicamexico.azc.uam.mx)
(6) (https://books.google.es/books/about/Jap%C3%B3n_hoy.html?id=fYJtSwAACAAJ&redir_esc=y)
(7) (https://es.qaz.wiki/wiki/1968_movement_in_Pakistan)
(8) (http://ciencia.unam.mx/contenido/infografia/49/especial-mexico-68-estallido-de-movimientos-sociales-)
(9) (https://www.cndh.org.mx/noticia/matanza-de-tlatelolco)
(10) (Comercio Exterior. vol. 32, núm. 8, México, agosto de 1982, pp. 864-875)
(12) https://www.internazionale.it/notizie/jacopo-ottaviani/2019/05/16/elezioni-europee-astensionismo)
(13) (https://gbdeclaration.org/la-declaracion-de-great-barrington-sp/)
(14) (Miguel Ángel Contreras Natera El proyecto neoconservador y el 11 de septiembre (http://ve.scielo.org/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1012-25082008000100005)
(15) (Bogdan Suchodolski. Pedagogía de l’essència i pedagogía de l’existència. Eumo. 1986)
(16) (Antonio Valdecantos. El saldo del espíritu, capitalismo, cultura y valores. 2013)