Ara que l’independentisme celebra el seu èxit electoral, despenjar-se amb consideracions crítiques no serà gaire ben rebut, però m’estimo més l’escarni dels fanàtics que no pas les fantasies dels innocents. L’anàlisi —la simple comparació— de les dades hauria d’obrir un debat seriós al si de les formacions independentistes, tot i que em temo que l’eufòria i els jocs de mans a què es lliuraran els diferents partits per aconseguir formar un govern autonòmic més —un govern sotmès a la fiscalització de la judicatura espanyola— postergarà indefinidament aquesta reflexió.
La primera constatació que ens mostren les xifres és la pèrdua de gairebé vuit-cents mil vots independentistes respecte a les eleccions del 21 de desembre del 17. Ja sabem que la causa és, en part, l’epidèmia; però atribuir a aquesta crisi sanitària tota la responsabilitat de l’abstenció seria una veritable insensatesa. No és creïble que en poblacions com Bescanó i Olot, per exemple, la por al contagi hagi deixat a casa, respectivament, 568 i 3.780 votants de Junts per Catalunya, o 232 i 1.452 d’Esquerra Republicana. I el petit augment de la CUP en aquestes dues poblacions —8 i 179— deixa clar que no hi ha hagut cap migració significativa del vot independentista. He triat aquests dos exemples gironins perquè, en aquesta circumscripció, l’independentisme sempre ha fet un bon paper, però s’observen fenòmens semblants en altres zones del territori. I les xifres globals són escandalosament indiscutibles: Junts per Catalunya ha perdut 380.231 vots, i Esquerra Republicana, 332.254... Una barbaritat.
Experts i tertulians passen de puntetes sobre la qüestió i, gairebé unànimement, no dubten a assenyalar la Covid-19 com l’única causa destacable d’aquesta reducció del vot. Però fóra bo que dins les organitzacions independentistes es comencés a discutir seriosament l’altra realitat que revelen els resultats electorals: la decepció. Probablement, l’eufemisme espanyolista que proclama la necessitat de “passar pàgina” (l’expressió “girar full”, més idiomàtica, ni els ha passat pel cap) a fi de poder tenir un govern sòlid deu haver calat en sectors fins ara proclius a la formació republicana, i pot haver transvasat algunes paperetes cap al PSC. Però també és força probable que molts independentistes comencin a evidenciar el seu rebuig a la política de replegament que des del Primer d’Octubre del 17 fan els seus representants parlamentaris.
Encara que costi d’admetre, la policromia política que exhibeixen magistralment politòlegs i mitjans de comunicació no reflecteix cap recorregut viable per al moviment d’alliberament nacional. L’estat espanyol ja ens ha ensenyat, per activa i per passiva, l’únic trumfo que està disposat a jugar: la repressió; així que l’independentisme ha d’acceptar definitivament que la seva legitimitat no té opcions dins la legalitat monàrquica. Només una estratègia capaç d’assumir aquesta realitat podria evitar l’increment del desencís que també reflecteixen les xifres de l’abstenció independentista d’aquests últims comicis. I aquesta estratègia, que passa, necessàriament, per la mobilització contínua, difícilment sorgirà de cap institució autonòmica, encara que aparenti la fortalesa parlamentària que li proporciona el gairebé 51% del vot sobiranista.
Ignasi Farinyes Gasalla