L’octubre del 17 l’independentisme hagués pogut agafar el camí de la confrontació. S’hagués pogut proclamar (de veritat) la independència el dia 3 i defensar-la posant-hi el cos, s’hagués pogut resistir el 155 negant-se, diputats i diputades, a abandonar el Parlament o s’hagués pogut negar legitimitat i validesa a les eleccions autonòmiques convocades per Mariano Rajoy. Si s’hagués fet això, si s’hagués optat per la confrontació, potser ara el país i el mateix moviment republicà estarien en millor situació. No ho crec, però no ho sabem.
El que si que sabem, però, és que el gruix per no dir la totalitat de l’independentisme, tant el polític com el social, va acceptar la derrota (parcial, però derrota) renunciant al mandat de l’1 d’octubre i continuant endavant amb les regles de joc que imposava l’adversari: eleccions espanyoles, legalitat espanyola i institucions espanyoles. Qualsevol defensa o proclama a favor de la confrontació que obviï aquesta fets objectius és –crec- pura entelèquia.
Dit això, és evident que l’independentisme i allò que proposa, la creació de la República Catalana a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació, és incompatible amb el marge d’actuació que permet ara per ara el Regne d’Espanya. I és evident també que aquesta incompatibilitat i les seves conseqüències, en forma de repressió, presó i exili, generen molta tensió i que aquesta tensió cal saber-la gestionar de forma intel·ligent i pro-activa a favor de la pròpia causa.
Tensió -que no confrontació- són moltes coses. Tensió és desobeir, ni que sigui una estona, una ordre de la Junta Electoral, tensió és treure un milió de persones al carrer, tensió és tallar una carretera, tensió és omplir l’esplanada de Lledoners cada setmana, tensió pot ser votar en contra d’uns pressupostos, tensió és Urquinaona, tensió són declaracions contundents o males cares, tensió és omplir els carrers de groc, tensió és acudir als tribunals internacionals, tensió és, en definitiva, tot allò que permet visualitzar que hi ha un greu problema polític pendent de resoldre’s. De quina mena, quan i com s’ha de generar aquesta tensió és tema bastant més complex. Dues, però, serien les condicions mínimes indispensables: primer, que l’objectiu a tensionar sigui l’adversari polític, l’Estat espanyol, no l’aliat independentista; segon, que l’efecte aconseguit compensi el preu a pagar (perquè sempre hi ha un preu a pagar). A partir d’aquestes dues elementals premisses, cadascú que valori i actuï com millor cregui convenient.