La figura del President Lluís Companys és la d’un Cap de Govern que morí de forma heroica, davant l’escamot d’execució de l’exèrcit d’ocupació. Cal recordar que fou l’únic President de Govern afusellat durant la Segona Guerra Mundial.
Malgrat tot, el President ha estat i ho segueix essent una figura incòmoda en els cenacles de la política autonòmica i la dreta històrica. Ell és el defensor dels treballadors de la CNT en el període del pistolerisme de la patronal (1917-1923); és l’impulsor del sindicat de pagesos Unió de Rabassaires (1922); proclama la República el 14 d’abril del 1931; l’Estat català de la República Federal, l’octubre del 1934.
Ell és un mirall d’aquella Generalitat republicana que, enmig d’una doble situació de guerra i revolució, legislà a favor de les classes populars, aconseguiren així, notables conquestes nacionals i socials. El Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços (24/10/1936), de la Conselleria d’Economia, que instaurà un socialisme autogestionari, la Comissió d’indústries de Guerra (07/08/1936) (CIG), la Conselleria de Defensa (02/08/1936). Tots aquests avenços permeteren assolir una situació de gairebé independència de l’Estat espanyol. Tot aquest procés es realitzà amb Governs presidits pel President Lluís Companys, per això, ell és el símbol d’aquestes conquestes de les classes populars.
Creiem que cal veure, darrere l’home, el polític i els objectius pels quals va viure, va lluitar i fou executat.
La coincidència en el temps dels dos vuitantenaris, el de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC) i de l’afusellament del President Ll. Companys, és la prova de la voluntat de lluita del nostre poble, des del 1714 fins l’octubre de 2017, en defensa de la nostra llibertat nacional i social. Amb l’afusellament del President del Govern català, es volia eliminar el símbol de la Catalunya Republicana i treballadora. Al llarg de la història hem superat molts intents de genocidi,d’anorrear-nos com a nació i com a classe treballadora però, com a nova au Fènix Catalunya, reneix sempre de les suposades cendres en les quals la volien colgar els seus il·lusos enterradors.