Tot just fa 3 anys, molts de nosaltres passaven la nit defensant uns espais a cada municipi del Principat per poder votar l’endemà, sense saber encara si haurien urnes i papeletes. En aquests espais ens van trobar molts veïns i veïnes que mai ens havíem saludat pel carrer. Aquella nit va ser veritablement un retrobament. Gairebé ens havíem autoconvocat, per viure una jornada històrica sobre el futur del nostre país. Tot i així, ens preguntàvem, què fem aquí defensant un espai, si votar és dret? També ens preguntàvem on eren les urnes? I què farien els piolins?

Passaven les hores, uns intentaven dormir, altres donant voltes a les preguntes i altres jugaven a jocs de taula...

Cap les 6 del matí, hem d’abandonar l’escola, però no ho podem fer del tot, ja que arriben més veïns i veïnes. Tothom s’emociona... Comença a ploure. Els més pessimistes diuen que ens oblidem de la jornada històrica. Pels mòbils veiem que els piolins surten motoritzats dels vaixells... Crits entre la gent per tancar les portes i fer una filera per evitar que entrin a l’escola.

A tot això les primeres alegries, no para de venir gent i també les urnes. Aquell pessimisme inicial es va esvaint. Més alegries, es fa saber a tothom que hi haurà en cens universal...i deixa de ploure.

Es preparen les urnes i les taules, i es fa una filera per començar la votació. Arriben notícies de les primeres actuacions dels piolins i la gent tot d’una crida “Volem votar”...

No puc escriure més... m’emociono! Tanco els ulls i em venen a la memòria tot el que ha passat durant aquests 3 anys i no acabo d’entendre del tot, de com encara no hem enllestit la feina... Si tenim la força d’aquell 1 d’Octubre, com fa molts anys ens va deixar escrit Joan Brossa:

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que les lleis que
imposen no són necessàries.