L'ímpuls de l'ingrés mínim vital és, sens dubte, una bona notícia i una urgència social. En un moment de precarietat i desigualtats tan elevades, estableix una nova xarxa de seguretat per evitar que milers de persones caiguin a la pobresa. Tant és així que fins i tot els sectors més convervadors han desistit finalment d'oposar-s'hi i, en el primer pas pel Congrés, no ha rebut ni un sol vot en contra. El consens social al carrer per garantir uns mínims de dignitat impossibilitava un rebuig frontal per part de la dreta més rància.

Malgrat la valoració positiva en termes genèrics, però, aquesta no era l'opció prioritària ni definitiva de la Intersindical-CSC per fer front a la pobresa, així com també presenta deficiències evidents i greus. L'excés de condicionalitat i les limitades quantitats ofertes converteixen l'ingrés mínim vital en una prestació insuficient per erradicar la pobresa com ho seria la renda bàsica universal o simplement una renda mínima ambiciosa.

Tot i això, des de la Intersindical-CSC, s'entén com un primer pas que val la pena explorar i perfeccionar per situar un primer pedaç i posteriorment avançar cap a una xarxa de seguretat més sòlida contra la pobresa. En aquest sentit, insta als partits catalans i amb sensibilitat social i nacional que corregeixin, durant el procés parlamentari, algunes de les principals limitacions de l'ingrés i, en especial, la manca de concepció plural de l'Estat en el seu disseny o l'exclusió de milers de persones sense papers:

• Un dels errors més greus es troba en la fixació de llindars i quantitats iguals a tot l'Estat, quan el cost de la vida és molt divers i, amb ell, els llindar de risc de pobresa. Excloure de la prestació a tots els potencials beneficiaris a partir dels mateixos llindars d'ingressos arreu suposa un greuge per a les persones amb escassos recursos de territoris més cars, com ho és Catalunya. Segons els mateixos càlculs del govern espanyol, només 100.000 llars catalanes rebran aquesta prestació, un 11,8% del total, mentre que la població catalana representa prop del 16% de la del conjunt de l’Estat, i això no es deu a que hi hagi menys gent pobra. Cal adaptar aquests llindars al cost de la vida de cada territori -o fins i tot, a l'específic de les grans ciutats-, així com també la quantitat que aporta, atès que l'ingrés mínim per sortir de la pobresa és també diferent en funció del cost de la vida. Una visió uniformitzadora de l'Estat perjudica clarament les persones pobres dels territoris més cars, els quals necessiten més recursos per cobrir les mateixes necessitats mínimes. I no n'hi ha prou amb apel·lar a la complementarietat de les rendes autonòmiques, ja que això suposaria un nou greuge en el finançament, atès que s'abocaria la Generalitat a abonar parcialment amb recursos propis, a través de retallades a altres partides, unes necessitats que l'Estat ja garanteix a altres territoris.
• Cal també blindar que la gestió de la renda sigui traspassada des del primer moment als governs català, valencià i balear, en els respectius territoris. La nefasta gestió de les prestacions d'atur els darrers mesos, així com la complementarietat amb les prestacions autonòmiques existents, fa imprescindible aquesta gestió descentralitzada que ja es preveu per als territoris forals.
• És imprescindible també esmenar l'exclusió prevista a les persones en situació irregular. Desenes de milers de ciutadanes i ciutadans que, a causa de la racista llei d'estrangeria, es veuen abocades a la precarietat i la pobresa en major mesura que les persones amb papers i que, en canvi, veuran vetat l'accés a l'ingrés mínim vital. És injustificable criticar el racisme als EUA i, a la vegada, aprofundir en la diferència entre ciutadanes i ciutadans de primera i segona a l'Estat i als Països Catalans.
• Finalment, cal que la gestió de la prestació sigui el menys burocratitzada possible i, sobretot, que arribi amb rapidesa i el mínim de traves a les persones que la necessiten. En concret, cal esmenar el requeriment conforme els ingressos que determinin la possibilitat de percebre-la abracin totes les rendes de l'any anterior, ja que això obligaria a conviure tot un any amb la pobresa abans de poder optar a l'ingrés mínim vital. Cal replantejar aquest barem i fixar una aprovació inicial de la prestació, amb el mínim de requeriments, i analitzar posteriorment el seu compliment, per evitar eternitzar els processos de concessió.