Fa anys però ho recordo perfectament. Al vestíbul de l’Ajuntament de Manresa una parella de presumptes turistes observa la cartellera amb les notificacions i convocatòries públiques. Al cap d’uns segons, l’home exclama “Incredibile, tutto in catalano!”.

Molts forasters arriben als Països Catalans pensant que el català es una més d’aquestes llengües regionals de tercera categoria, parlades bàsicament en l’àmbit familiar i rural, amb un parell de prestatges en un racó de les llibreries, unes cançons tradicionals que es canten en dies senyalats, un programa infantil a la televisió pública, toponímia més o menys ben conservada i poca cosa més. Quan fa uns dies que són per aquí s’adonen que això no és ben bé així, que el català és la llengua habitual de l’escola, de bona part dels actes socials i de la majoria d’administracions públiques i que genera una producció cultural molt superior a la de qualsevol altra llengua considerada minoritària. Finalment, però, quan s’estableixen entre noslatres i comencen a conèixer-nos una mica més s’adonen que la realitat és força més complexa, que el català és oficial en molts dels territoris on es parla però que la llengua indispensable i obligatòria és, en realitat, l’altra. Comproven que l’estatus i la salut del català a Catalunya és superior al del friülès al Veneto, el Plattdeutsch al Nord d’Alemanya o el gal·lès a Gal·les però inferior, clarament inferior, al del danès a Dinamarca, el neerlandès als Països baixos i a Flandes o l’hongarès a Hongria. I s’adonen, finalment, que els mateixos catalano-parlants tenim un comportament contradictori, que en determinats àmbits actuem com si aquesta fos la llengua normal i habitual del país i en altres com si es tractés d’una  nosa vergonyant i prescindible.

Un d’aquests espais on la desconsideració pel català (i per altres llengües peninsulars) és més evident i significativa no és altre que el Congrés de Diputats. Que el reglament d’aquesta cambra prohibeixi, encara ara, parlar-hi cap altra llengua que la castellana és senzillament  inacceptable. En primer lloc perquè aquesta norma s’oposa a la promoció de la diversitat lingüística defensada per Nacions Unides, el Consell d’Europa o la mateixa Unió Europea; en segon lloc perquè de parlaments multilingües n’hi ha molts al món i funcionen amb perfecte normalitat democràtica, en tercer lloc perquè s’impedeix que els electors i electores puguin sentir els seus representants en la mateixa llengua que els han demanat el vot; i en quart lloc perquè representa una vulneració del principi d’igualtat en obligar a uns diputats i diputades a explicar-se i debatre en una llengua que no és la seva habitual.

I no, no em digueu que això no té importància perquè nosaltres el què volem és la independència i no haver-hi de tornar mai, al Congrés. Segur que amb República catalana motes coses aniran millor però, mentrestant, té cap sentit renunciar a cap avenç en cap camp? Al capdavall, n’hi hauria prou amb una vintena de diputats i diputades -per anar bé de candidatures i orígens geogràfics diversos- emprant des de la tribuna i de forma continuada una d’aquestes llengües prohibides per convertir aquesta injustícia flagrant en un problema polític ineludible.