A les passades eleccions a l’Estat Espanyol, mentre feia cua per votar, una dona de mitjana edat em va demanar ajuda. Era el primer cop que votava en tota la seva vida i volia que li expliqués quin era el mecanisme per fer-ho al senat. Li vaig agafar el paper i li vaig explicar i em va dir:

-       M’ho pots marcar tu, si us plau, vull votar a VOX.

A l’altra mà, la papereta blanca del Congreso era, efectivament, d’aquesta formació d’ultradreta.

Aquest maig fa 75 anys de l’alliberament del camp d’extermini nazi de Mauthausen. El 16 de juny de l’any passat al Vilosell, Llibert Tarragó, fill d’un  dels supervivents, deia en un acte públic que l'ús del terme 'nazi', que es pot llegir últimament en pintades i que segons ell volia dir "adversari o enemic", era per ell una "derrota de l'ensenyament de la història". El Llibert va donar algunes definicions del terme 'nazi' explicant algunes de les vivències que el seu pare va veure, com l'assassinat d'una dona embarassada. "Això és un nazi", va aclarir. 

I és que si volem combatre el feixisme haurem de desterrar la imatge del cap rapat amb un tatuatge d’un 88 al pit amb tirants i un bat de beisbol i preguntar-nos mes aviat per què persones que podem considerar dins d’una certa “normalitat” aposten per opcions d’ultradreta.

Perquè el nostre veí de replà que somriu als nens o la veïna que ens obre la porta cada dia els voten, perquè aquestes persones, que no són monstres i no són caricaturitzables sota clixés mes o menys afortunats, donen suport a opcions marcadament feixistes.

Aquests dies l’Adam Majó i l’editorial Pagès han publicat un llibre que va en aquest sentit: “Set de Mal, desxifrant el feixisme del segle XXI”, un text que hauria d’ésser de lectura obligada per entendre aquest feixisme quotidià, que pot condemnar el nazisme, els camps d’extermini i el totalitarisme explícit però que reivindica moltes de les mesures que, per exemple, VOX defensa.

Adam defineix el que ell entén els tres eixos del feixisme: legitimació de la desigualtat, populisme i apologia de la violència però, com s’encarrega de dir, “els feixistes no són zombis, que ho ets o no ho ets”, sinó que poden ser persones amb virtuts i qualitats notables i que poden, per raons diverses, sentir-se atretes per una gran part o petita del discurs feixista. El feixisme és relatiu, gradual i reversible.

La feina doncs de l’antifeixisme no es recórrer a la simplificació, la testosterona o la violència per combatre el feixisme petit o gran, que acaba alimentant-lo sinó treballar allí on creix amb debat i confrontació però també aportant, des de l’esquerra, propostes entenedores i potents, des de la integritat però també explicant les limitacions i els tempos necessaris per dur les transformacions a terme, amb claredat i transparència.

I entendre que (no tots ) els feixistes son monstres.