«Rata de la més mala delinqüència, t’esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d’aquell juliol» diu el poema de Joan Brossa que Miguel Poveda canta a Desglaç amb convenciment i passió. Un text evident i no per això menys contundent. Franco havia mort i nosaltres ho celebràvem. Poca celebració la que es pot fer en la mort d’un dictador autoritari i assassí, dretà i conservador, espanyolista i militar... El franquisme continua essent present enmig de la ja no tan jove democràcia estatal espanyola, present en la dreta i també en l’esquerra, en la mediàtica i en la dissident. Continuem pensat i parlant del 39, dels morts que tenim colgats en centenars o milers de fosses comunes o clots individuals, morts a l’exili o afusellats per «auxili a la rebel·lió.» El 39 de la desfeta, el 75 de la mort del dictador o el 1707 de la desfeta d’Almansa. Hem oblidat les mil i una revoltes que no van suposar ni derrotes ni claudicacions, hem desaprès els noms i les dates dels somnis fets realitat, o simplement dels somnis somiats. No sabem ni 1868, ni 1936, ni 1931, ni 1640, ni... Ignorem que repetim passes ja donades i les fem, massa sovint, com si inauguréssim camins que són trillats de fa temps. I de la trilla n’hem de treure ensenyaments, començant per reconèixer els errors, el nostre propi autoritarisme, els nostres vells dogmes, les nostres negres nits... els nostres propis botxins, que malgrat compartir colors i símbols em repugnen tant com el «podrit botxí» de què parla la cançó.