Dissabte passat, 14 de desembre, es va dur a terme la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista, C14D, una iniciativa queva aplegar més de 350 persones i 24 ponents de diferents tradicions polítiques i socials amb el denominador comú de la lluita per l’autodeterminació, l’amnistia, i la República Catalana.

L’objectiu era debatre sobre continguts i estratègies per al moviment republicà català, cercant elements que permetin desplegar una acció coordinada i mínimament unitària entre els diferents agents que conformen el moviment per encarar el camí de la ruptura democratica i la construcció republicana.

Pel que fa als continguts, la C14D va servir per constatar de nou un consens -si més no formal- en el sentit que el moviment republicà, per esdevenir hegemònic, necessita urgentment demostrar el seu caràcter social: la República no pot ser tan sols un projecte de radicalitat democràtica contraposat a l’autoritarisme de l’estat i l’onada feixista que recorre el planeta, sinó que tan sols tindrà sentit per a amplis sectors populars en la mesura que signifiqui un projecte d’igualtat, justícia social i plenitud de drets fonamentals i de ciutadania.

No hi ha República sense ciutadans lliures, i no es pot parlar de cuitadania lliure en un sistema econòmic que condemna a la precarietat, a l’explotació extrema i/o a  l’exclusió bona part de la població, mentre blinda els beneficis i el saqueig de recursos per part de l’oligarquia. Les polítiques de transformació i igualació social, indestriablement unides a les de radicalitat democràtica en el sentit d’empoderar la ciutadania davant el capital financer han de situar-se, doncs, en l’eix central del projecte republicà.

Fins aquí, tots d’acord. El problema ve, però, a l’hora de definir i concretar l’estratègia més adient per avançar, ja que és aquí on es va fer palesa una discrepància d’arrel, que parteix fins i tot d’anàlisi divergents respecte l’estat opressor, les seves eines i els seus agents.

Així, per exemple, diferents intervencions (entre altres la del nostre company Albert Botran) denunciaven la fal·làcia que pretén dissociar l’acumuació de forces amb la confrontació, quan és evident que l’independentisme tan sols creix quan es confronta a un estat autoritari, corrupte i oligàrquic. Nora Sànchez (Comunistes) i Albert Botran (PL) coincidien en què la crisi territorial-nacional és la baula feble del règim monàrquic espanyol, i que tota estratègia de ruptura ha de passar per incidir en aquesta contradicció, mantenir el conflicte i afeblir el règim.  

Ambdós coincidien també, junt amb altres ponents, en la necessitat d’entendre l’acció a les institucions com una pota més de l’acció política, que ha de sustentar-se en un augment dels nivells de consciència, organització i mobilització populars. Remarcaven la necessitat, doncs, de desplegar una acció coordinada des del carrer, les institucions i els centres de treball.

Alhora, tant Botran com Aurora Madaula (AxR) van fer referència a la necessitat de desplegar eines d’institucionalitat i representativitat pròpies, com l’Assemblea d’Electes o els Consells per la República, que poguessin desplegar la lluita més enllà de la cotilla que suposa la intervenció dins les institucions del règim monàrquic i autonòmic.

Per contra, la intervenció d’en Joan Tardà (ERC) va consistir en vendre com a estratègia republicana el que no és res més que un pla per governar les engrunes de l’autonomisme. Partint de la consideració del PSC (i del PSC actual!) com a un “element central del catalanisme”, Tardà es va limitar a propugnar un avançament de les eleccions autonòmiques per articular “un govern d’ERC, Comuns i la CUP amb suport del nacionalisme de centre-dreta i fins i tot del PSC.”

Va fiar el futur del moviment a la creació d’un “Front Ampli” social-demòcrata a l’estil uruguaià, obviant una petita diferència: Uruguai és un estat, i els Països Catalans una nació ocupada per un estat; i obviant també una trista realitat: la derrota dels fronts amplis llatino-americans precisament per no haver previst la necessitat d’eines per confrontar amb les oligarquies i els poder econòmics, mediàtics i judicials.

…I es va quedar tan ample, tot reblant la seva intervenció amb insults vers els qui, a diferència del seu blanquejament del partit de la LOAPA, del GAL i del 155, sempre hem fet palesa una realitat, que pel que es veu cou molt als qui tenen pressa per substituir el pujolisme com a gestors de l’autonomia: que el PSOE no es res més que el pilar central del règim a Catalunya.

L’altre pilar, que era CiU, per si algú no s’ha adonat, s’ha esquerdat en la mesura que la reestructuració capitalista i dels espais de poder a l’estat espanyol i la UE han acabat amb l’idili  entre l’oligarquia (la que defensen el PSOE, El Periódico, El País i La Vanguardia) i la petita i mitjana burgesies que veient amenaçades la seva supervivència com a classe han emprès el camí del sobiranisme.

D’això, i de res més, van les lluites entre PDCAT, Junts per Catalunya, La Crida… i ERC, que per molt que vulgui revestir-se d’un discurs esquerranista, comparteix amb l’espai post-convergent no tan sols el gruix del seu target electoral, sinó també les seves propostes programàtiques i polítiques concretes a nivell econòmic i social (com, per exemple, en l’àmbit de la gestió privada de serveis públics o, més en concret, en el de l’educació, com a principals valedors i aplicadors -excepte pel que fa al finançament, of course- de la LEC).

L’estratègia republicana ha de ser necessàriament una estratègia de ruptura, i no perquè ens faci gràcia, sinó perquè l’oligarquia i el seu estat hereu i portador de les essències víriques del franquisme ens han demostrat que tan sols contemplen una “reforma”: la involució autoritària i la retallada de drets i llibertats. Cal, per tant, explotar al màxim les contradiccions i fugir d’escenaris d’estabilitat que permetin la recomposició de les forces d’ordre.

Convindria, doncs, que no ens féssim trampes al solitari, i que no confonguéssim una de les necessitats imperants del moviment com és l’hegemonia cultural i política de l’esquerra en el més estricte sentit gramscià, amb la simple substitució dels gestors d’una institucionalitat degradada i amb escassos marges d’intervenció.

Certament, ens calen un Govern i uns Ajuntaments que forcin al màxim les polítiques d’igualació i justícia social, entre altres coses per desemmascarar el caràcter oligàrquic de l’estat i mostrar la impossibilitat de garantir els drets socials més bàsics dins el marc del règim monàrquic espanyol. Però, alhora (i d’això se’n va parlar ben poc en el capítol d’estratègia, però molt en el de llibertats republicanes) ens cal assumir l’empoderament popular i el paper central de la ciutadania organitzada i mobilitzada en la construcció del projecte republicà.

Una estratègia de ruptura ha de contemplar l’acció coordinada a tres nivells: un és el del marc institucional fixat pel règim, però històricament sabem que juguen un paper fonamental el de la mobilització popular i la resistència civil no-violenta, i el de la construcció d’eines de contra-poder republicà. 

Cal fugir de calendaris, perquè el contrari també juga, però cal centrar-se en dues qüestions: afeblir l’enemic (l’estat espanyol i l’oligarquia) tot accentuant-ne les contradiccions per forçar una nova finestra d’oportunitat, i acumular el màxim de forces i d’eines d’intervenció per guanyar el proper embat.

Sigui com sigui, cal tenir en compte i valorar positivament la diversitat i la disparitat d’opinions (sovint entre persones que compartixen un mateix espai de militància o una mateixa referència electoral) expressades en la convenció. Caldrà, per descomptat, aprofundir en els debats i baixar a les concrecions per saber quins camins -esperem que molts- estem disposat a recórrer junts.

I, en tot cas, segur que aquesta iniciativa ajudarà a clarificar i repintar un mapa polític que encara avui pivota a l’entorn del règim monàrquic, oligàrquic i autonòmic, ja sigui per crítica o per defensa. Les organitzacions polítiques, socials, sindicals són només eines, i ara ens calen eines i idees per a la deconstrucció de l’estat i la construcció d’una República Catalana socialment justa i radicalment democràtica.