De “gobiernos” en funcions a “gobiernos” en funcions. De prepotència garrula a prepotència garrula, Espanya fa de Catalunya la seva insípida bandera en política buida.

Refusen la UP i després els van al darrere, ara que ja els tenen, van per aconseguir la garantia d'una ERC callada i ERC segons sembla, es recolza en la llibertat dels presos deixant de banda els DDHH, la repressió, i el dret a l’autodeterminació.

Coincidim molts i moltes que abracen el neoautonomisme en què et prometen que complir l’estatut sigui una condició. Allò que mai van complir i que és una obligació legal per als diferents governs de l’estat borbònic i que sempre han utilitzat per aconseguir allò que volen, per seguir en un status quo de dominació i espoli.

Esperar, esperar segons els polítics, a veure que hi fan del que mai han fet ni mai han aconseguit, però pacíficament, perquè l’amo espanyol no tingui més arguments que nosaltres, víctimes inermes.

La novel·la dels vots a favor, de les abstencions, el cloqueig de la dreta de sempre i al final perquè tornin a fer el que vulguin és el desenvolupament del serial.

Mai han complert res que no hagi estat en els seus plans particulars i pactes interburgesos durant l’època del peix al cove. L’imperialisme mai pacta amb els seus súbdits vençuts i desorganitzats.

Ara hi han capítols dispersos, a veure què diu Bèlgica, a veure què passa a Escòcia i amb la demanda contra Llarena…, com allargant el serial fins a nous fets concrets de governs en funcions o l’engendrament del PSOE  amb el nou PSOE amb coleta.

Segueixen fins l’avorriment les teòriques crides unitàries. Com quan Mas, i les restes convergents distribuint els llocs a la taula de Nadal. Des de Waterloo juguen diferent o està coordinat?

El Consell per la República, tan elitista com la política burgesa, l’Assemblea de càrrecs electes que no dicta res. Un govern autonòmic que ara parla de benefici per a la classe treballadora!

El motor de la historia segueix sent l’únic concret i els elements que en formen part no acaben d’aconseguir plantar-se a un pol clar i conseqüent.

És el poble i la iniciativa popular amb diferents pràctiques l’únic que es mou amb veritable força. No és constant i repetitiva després d’una anàlisi, però, la veu tàctica d’un referent reconeixible.

Les nostres mirades eren posades en una altra posició (CUP) per si sortien del conformisme oportunista i tant de bo m’equivoqui, però deixant-los sols, regalant-los la feina feta, si no hi ha cap alternativa forta i clara, ens dispersem més encara.

No sóc un politòleg ni analista, sinó simplement un ciutadà amb unes concepcions definides i unes eines tan rudimentàries com d’altres, però que he trobat diferents coincidències d’anàlisi, i sí, entre totes les petites organitzacions marxistes no existeix el nucli ample del partit proletari.

Plataformes que podrien ser la base al final acaben fent política burgesa.

Si una persona individual amb pensament de projecció universal arriba després de 42 anys des de la darrera expressió concreta per a posar la qüestió del poder sobre la taula viscuda, passant per una il·lusòria possibilitat de concretar una independència sobirana frustrada per les mancances que qualsevol direcció vacil·lant hereva de la burgesia i amb pensament petit burgés que no ha aportat la resolució de tirar endavant la voluntat popular, sinó que allò que va fer va ser desarmar el poble, desmobilitzar-lo; es troba (aquesta persona) en aquest mar de confuses senyals i ocultes intensions. Em pregunto, i amb dret, com es podrà sentir el conjunt massiu d’un poble portat sense una fèrria direcció a la més abstracta de les confusions.

Avui, el centre del discerniment polític és el que facin els espoliadors a Madrid amb la seva direcció de l’aparell estatal i un clàssic del futbol demà a Barcelona.

L’únic que es mou és el poble amb creativitat i iniciativa, però sense un horitzó tangible.

No puc sinó desitjar claredat els grans lluitadors que han arribat fins aquí. Temeritat mesurada i decisió conscient, que si volem alguna cosa, per més impossible que sembli. Si va ser possible i no es va fer per prejudicis burgesos, ni el 9N, ni el 1-0 i 2 i 3 en endavant, i molt abans també quan encara no havien omplert la geografia catalana d’uniformats amb mentalitat de tropes imperials per esclafar els súbdits que ja van ser vençuts el 1714, quan estarem en condicions, quan ho farem?

Una veueta em diu: “Innocent, sense la classe treballadora, res tindrà prou força ni serà conseqüent”, i el que ningú es veia fa uns pocs anys, avui en dia es diu Intersindical, i la integració i no la disgregació, podrà ser el gran pas endavant que sigui catalitzador d’un procés que si no és revolucionari fins a les darreres conseqüències, sempre pujarà i baixarà provocant dolors que no podrem contenir ni consolar.

Tots els arguments del S.XXI, d’Europa, del món, són com per a recordar què va fer la Gran Bretanya de Churchill durant la sublevació i l’accionar militar del colpistes del 1936. O ara mateix l’actitud de xinesos i russos envers Bolívia.

Els interessos els mouen, si tenim resolució els mourem nosaltres al nostre favor, aquells interessos. No només els morals o ètics, sinó també els econòmics.

Farem públic el primer programa de la República Catalana Independent, on quedin amb els ulls com plats els productors, també espanyols. A tots els donarem feina i els comprarem matèries primeres. L’únic que no voldrem seran tropes estrangeres dins les nostres terres, ni delegats ni virreis, i tindrem un poble en forma, en condicions de defensar fronteres i patrimonis, i el qui no vegi la realitat, que el lliri no el porti a la màa, que el col·loqui on més adient li sembli.

Bones festes per a tothom

Visca la República Catalana Independent i concreta

Visca la Terra!