Va fugir d’una Lleida on la guerra, en forma de  bombardejos cada cop més freqüents, picava a la porta venint des de Ponent. Amb els seus germans, la mare, el pare, i les poques pertinences que van aconseguir arreplegar van emprendre un camí incert encalçats per l'aviació feixista.

Del carrer baró de casa Fleix, al cor del carrer Major, just davant del Segre cap a Cardedeu i d'allí a Girona en una fugida cap al nord, un exili barreja d'esperança i tristesa. I enmig de la multitud, entre espentes i preses la Carmeta de 9 anys, va quedar sola agafada de la mà de la seva germana, la Pepita de 5.

No recordava com però va travessar la frontera transportada enmig d'una serp humana que pensava només a fugir i en fer-ho el més de pressa millor. Amb les sabates destrossades ella, la seva germana i d'altres nenes i nens es van trobar en uns baixos del poble d'acollida de la Catalunya Nord. En un magatzem annex, convenientment vigilat, queviures, roba i sabates.

Petita com era es va colar per un dels forats i va aconseguir sabates per totes les nenes i nens assolint un èxit efímer. Que aquells pollosos amb parracs, mal vestits, despentinats, bruts i deixats tinguessin sabates noves i lluentes les va delatar de manera immediata. La sort, en aquell cas, va estar de la seva part i enlloc d'una expulsió a l'Espanya de Franco, les van portar a un orfenat on van passar-hi més d’un any.

Aquella menor no acompanyada (de fet sí, de la seva germana petita) va trobar refugi i calor en una França on el Feixisme entraria ben aviat.

Avui, 80 anys després i també empesos per la misèria, la que procura un sistema econòmic desigual i injust i per la guerra que assola una bona part de l'Orient Mitjà, d’altres nens i nenes deixen les seves famílies inicien una llarga ruta de penúries cap una Europa que els promet seguretat i benestar.

Els infants que França, Mèxic o la URSS van acollir amb les braços oberts són avui rebutjats pels qui estructuren el seu projecte polític en l'odi a la diferència i als nouvinguts com a eina de cohesió nacional, com a una mena pa i circ per fer oblidar que la desigualtat econòmica te noms i cognoms.

I ho fan contra la baula més dèbil que no té eines per defensar-se, contra els menors i nouvinguts, deshumanitzant-los sota les sigles MENA, personalitzant en elles i ells tota la ràbia de les classes populars i mitjanes devastades per una crisi que les ha precaritzat encara més i que no s’atura.

Una ràbia que, d’altra manera, podria mirar cap dalt enlloc de mirar cap a baix, esdevenint una força real de transformació amb capacitat d’organitzar-se i crear canvis estructurals i econòmics. És llavors quan les elits activen les seves defenses on, la ultradreta, com sempre, es el fusible del sistema.

No hi ha res més indefens que un infant al món i no hi ha res més cruel i pueril que girar-los l’esquena com si no anés amb nosaltres, com si la seva explotació, abusos o el menyspreu social fos menys greu per no ser autòctons. Ningú, al 1938, es va plantejar que la Carmeta o la Pepita no fossin filles de França. Avui l’Aisha o la Fatumata mereixen la mateixa empara d'una societat que es vol avançada, oberta i lliure perquè una societat que deshumanitza la infància és una societat sense futur.

Cal assenyalar els veritables responsables de la misèria i aquells que s'emparen en els més vulnerables per dirigir la ràbia cap a la diferència, cap a les nouvingudes i nouvinguts enlloc de contra els qui provoquen i mantenen les desigualtats. Cal denunciar-ho, combatre el racisme abans que faci llavor, plantar cara a la xenofòbia, amb memòria, discurs i contundència.