Seguint els esdeveniments quotidians i superflus d’aquests temps convulsos, esperant, perquè ni hom mateix sap on serà o què farà en aquell mateix precís moment.

Evidentment, estan els qui saben que faran una contra-mani feixista, o algun acte puntual que ja tenen decidit, sense inculpar ni implicar a ningú més que a ells i per ells mateixos. Desvinculats i sense vocació de poder.

Però el fet que serà crucial serà la resposta unificada i milionària del poble català que per força no podrà ser frenada, desviada, ni reprimida triomfalment.

L’estat de maduresa del teixit social ens tornarà a contagiar aquell sentiment que ens porta a coll travessant l’aire, per més forces uniformades i armades que ens posin davant. Un poble armat de la raó és imparable.

El que estimo és una crida ferma, responsable, concreta i pública a donar una passada que superi en qualitat aquest esglaó del moment.

Avui les forces repressives han constituït el seu estat major d’ocupació i nosaltres no hem decidit amb rotunditat que no responem ni al govern dels sistema borbònic autonomista ni a càrrecs uniformats a prop de la jubilació que venen a la Nostra Terra a pretendre reviure l’entrada franquista del gener del 1939 a Barcelona, sinó que tenim un Govern Provisional per tal de disputar-los-hi el poder.

L’experiència de segles ens demostra que l’esperar “a veure què fan” ens porta a patir allò que faran. No en tinc, de paraules, el que calen són fets.

Una nova crida als qui tenen la capacitat i el domini major de les idees, i les eines orgàniques previstes per decidir d’una vegada, a assumir el compromís no personal, que el tenen i és honest, com a organització que la situació actual requereix.

Totes les modernitats i girs idiomàtics i lingüístics estan superats pels fets concrets, la realitat és tossuda.

És la lluita de classes i, com a tal, ens posicionem en un bàndol o en l’altre, no n’hi ha de punts intermedis ni terceres posicions, ni torres de guaita per veure des de lluny i discursejar. Accionem en un sentit sense deixar de sentir l’alè del poble al clatell.

Cal una direcció absent fins ara, la que es va deixar en mans dels partits burgesos reconvertits al sobiranisme; no s’han superat en aquests nivells els horitzons programàtics ni les obediències degudes al capital financer, a l’IBEX 35 i als seus representants més reconeguts oficialment.

No ens podem tornar a trobar com quan la República va durar només 8 segons. Pitjor encara, els qui havien de ser l’alternativa de futur, s’han plegat sense cap gràcia en la falda del poder borbònic. Unes eleccions repetides fins a l’atipament és l’excusa dels oportunistes.

Rectificar és de savis i així ho han fet les CUP’s, però fora de l’entramat d’organitzacions heterogènies ha d’haver-hi l’embrió de l’organització cabdal. I no discursejar dins la transversalitat d’un moviment assembleari.

El partit de l’esquerra independentista revolucionària: Mentre no ho assumeixi algú, estarem en mans de la lògica formal burgesa i dels vents que bufin. La part oposada, per a no dir l’enemic de classe, identificat amb el centralisme borbònic i feixista, compta amb molts mitjans.

Per la nostra banda, però, tenim una idea que oneja per sobre tots els caps cercant i esperant la idea i la proposta més lúcida sense subterfugis.  Vingui d’un front, d’un artefacte o del que històricament calgui.

Si aquesta idea es materialitza, aquesta serà la idea de la direcció cap al futur més proper.