La fi de la dispersió penitenciària, recentment aconseguit per als presos independentistes galegos, suposa un assoliment de valor incalculable per al moviment solidari i per a les famílies dels repressors, que ve a alleujar la sagnia econòmica i el balafiament de temps provocats pels llargs viatges a Espanya. No obstant això, com recordava fa dies l'associació Que Voltem!, el retorn a la seva terra dels independentistes no suposa la suspensió de les polítiques d'excepcionalitat penitenciària, com demostra l'actual situació d'Eduardo: sense una sanció disciplinària específica, i després d'anys de condemna dedicats a la formació i l'estudi (línia habitual de preses i presos polítics), Institucions Penitenciàries dóna una nova volta de rosca i endureix àdhuc més les condicions de reclusió d'Eduardo Vigo Dominguez.
Càstig sense matisos.
En cap lloc com en els mòduls d'aïllament es posa tan al descobert la buida consigna de la «reinserció» que l'Estat espanyol pregona als quatre vents; els resultats de tal política són absolutament nuls ‒com recullen les estadístiques oficials‒, i l'exemple del «règim tancat» ajuda, entre altres elements, a entendre per què.
Eduardo Vigo, que porta els seus gairebé vuit anys de condemna en primer grau (sense un sol minut de la seva jornada en l'anomenat «règim de vida ordinària»), viu ara mateix en una galeria amb un màxim de vuit presos. Un màxim de quatre hores de pati al dia. En una cel·la orientada a un pati mort que ni permet veure el cel. Les seves úniques sortides es produeixen en un espai d'aproximadament 15×7 metres... En aquestes circumstàncies, en les quals la principal eina d'aprofitament del temps és la formació intel·lectual i l'esport, la direcció de la presó de Teixeiro encara aposta per privar a Eduardo de part de les seves pertinences; d'aquesta manera, mancada dels mínims materials necessaris, el pres està incapacitat per a continuar amb el seu treball de fi de carrera, segons denúncia Que Voltem!
L'excepcionalitat com a norma.
Al llarg dels últims 40 anys, l'excepcionalitat contra preses i presos independentistes galegos ha estat, paradoxalment, la norma de la política penitenciària espanyola. Des de 1975, l'Estat espanyol escomet un pla perfectament dissenyat per a doblegar la seva consciència militant, desgastar a les seves famílies i acabar amb la dignitat de la militància a l'altre costat dels murs. Amb una política de pal i pastanaga molt calculada, premia amb petites concessions les mostres de submissió i ambigüitat, mentre que descarrega tota la força del seu engranatge repressiu contra qui manté la integritat dels seus principis.
A pesar que existeixen exemples de vacil·lació i renúncia, la majoria dels presoners i presoneres independentistes de Galiza han apostat al llarg d'aquestes dècades per deslegitimar obertament el règim d'excepció carcerari, legalment codificat en els anomenats FIES. A la política de sistemàtic enduriment de les condicions de vida, l'Estat suma el control directe del dia a dia dels presos i preses, a través del seguiment total de les seves comunicacions i de les seves relacions humanes en la presó.
En aquest últim procés contra els presos i preses independentistes en les presons espanyoles ‒iniciat fa 14 anys‒, l'aplicació de l'aïllament, els ocasionals escorcolls integrals (sense roba i sense bata), i la contínua obstaculització per a la realització d'activitats normalitzades a la presó (esports, formació...) han estat les notes dominants. Només el treball del moviment solidari d'organismes com Ceivar o Que Voltem!, a través de la denúncia pública i l'assistència, ha pogut exercir com a dic de contenció contra l'estratègia de desgast.