Una baralla a les portes d’un bar, de matinada. Els implicats: uns quants joves, dos agents de la Guàrdia Civil i les seves parelles. En menys de 24 hores, el poble esdevé un plató de TV. I tot seguit, Rajoy diu que no hi haurà impunitat i la Guàrdia Civil li pren la investigació dels fets a la Policia Foral. És el cas Altsasu, pel qual 7 joves compleixen penes de presó de 13, 12, 10 i 9 anys.

Ni la jutgessa ni el fiscal del Jutjat d’Instrucció nº3 de Pamplona van veure res més que uns possibles delictes de lesions i d’atemptat a l’autoritat. Per això van resoldre la llibertat amb càrrecs dels detinguts. Però el que hauria d’haver estat un més dels 9.571 casos d’atemptat a l’autoritat que es van produir aquell any 2016, en un gir extraordinari de la mà de Covite, el Col·lectiu de víctimes del terrorisme al País Basc, es transforma en una acusació de terrorisme i una denúncia a l’Audiència Nacional. Després de la intervenció de Fernández de Mesa, director de la Guàrdia Civil, per impedir que els agents declaressin a la Policia Foral i assegurar-se el control de la investigació, la jutgessa Carmen Lamela, des del jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional, li arrabassa el cas al jutjat de Pamplona. A partir d’aquí, el despropòsit jurídic, polític i social es dispara fins a extrems espaordidors. Els mateixos fets, en els primers dies, havien fet dir al ministre de l’Interior, Fernández Díaz, que es tractava d’“un fet puntual, un delicte d’odi i no de kale borroka”. Però amb la denúncia de Covite, amb la investigació per part de la Guàrdia Civil i amb la instrucció del cas en mans de Lamela a l’Audiència Nacional, el que el mateix ministre del PP no havia considerat ni “kale borroka” ara esdevenia un cas de terrorisme.

Per al jurista José Antonio Martín Pallín, l’acusació de terrorisme era una acusació “radicalment absurda”. De la mateixa forma ho veien 216 juristes i professors de dret de la Universitat del País Basc. El ressò internacional del cas també va deixar en evidència el muntatge que s’estava orquestrant. The Guardian i The Washington Post se’n van fer ressò. També el The Financial Times, que assenyalava les ingerències polítiques sobre els jutges. La denegació per part del tribunal de testimonis i de documents sol·licitats per les defenses també van cridar l’atenció dels periodistes i dels observadors.  Però més enllà de ressaltar les inaudites i greus decisions judicials, que conculcaven greument el dret a una defensa amb garanties, és interessant la conclusió en un sentit més ampli que va expressar Lydia Vicente, presidenta de Rights International Spain: “Els casos d’Altsasu i Catalunya són delicats i per això han esdevingut focus d’interès. El que m’agradaria emfatitzar és que només ressalten els problemes preexistents del sistema judicial espanyol: inquietud sobre la falta d’independència, el procés polititzat d’elecció de jutges, etc.”

És evident que mai s’hauria d’haver investigat com a terrorisme aquells fets. I de la mateixa forma, no es pot negar que el fet que es fes així ha tingut un impacte en el desenvolupament de la investigació i la sentència. L’acusació de terrorisme va caure, però les condemnes han estat igualment molt llargues, de 13 a 9 anys. Cal un revisió immediata del cas i la posada en llibertat dels 7 joves, alguns dels quals porten ja prop de 900 dies a la presó. La lluita dels familiars i de les plataformes de suport als joves d’Altsasu és una lluita pel drets democràtics de totes. Com en el procés a dirigents polítics i socials independentistes catalans, no hi ha democràcia, per a tothom, si es conculquen els drets democràtics, encara que sigui els d’unes poques persones. Si es conculca greument el dret a una defensa amb garanties, si es persegueix unes determinades idees, uns posicionaments polítics, més que uns presumptes fets delictius. No hi ha llibertat, per a ningú, si un muntatge polític tanca a la presó durant llargs anys als joves d’Altsasu.