No, els conflictes polítics no sempre troben una sortida ràpida. A vegades es cronifiquen, s'enquisten durant anys o dècades sense que ningú sigui capaç de desactivar-los amb el triomf més o menys definitiu d'un dels bàndols o a través d'algun acord que deixi mig content a tothom. Sovint, el conflicte es manté obert de forma prolongada en el temps perquè la solució és molt complicada o perquè a un dels contendents ja li va bé per així assolir determinats objectius que d'altra manera, amb estabilitat i acord, no podria. És el cas evident de l'Estat d'Israel, que aprofita l'excepcionalitat derivada d'un enfrontament que, amb alts i baixos, es remonta a l'any 1948 per ampliar el territori que domina i colonitza. Però n'hi ha mes, de conflictes enquistats: Xipre, dividit provisionalment l'any 1963, Nagorno-Karabakh , en situació estranya des de 1991, Absajia, amb una indepedència sense reconeixement internacional l'any 1992, o el Donetsk, en guerra calenta o tèbia des del 2014. 

Per sort, l'actual conflicte entre Catalunya i el Regne d'Espanya és molt menys cruent i està molt lluny de tots aquest dramàtics casos. No obstant això, algunes de les coses que ens han passat i ens poden passar si que mantenen un cert paral·lelisme amb el què ha succeït en aquests altres països. D'entrada, aquí també hi ha un cert empat que impedeix a l'estat derrotar l'independentisme i a l'independentisme fer realitat el seu objectiu. I aquí tampoc hi ha cap acord en prespectiva perquè, ara per ara, els mínims acceptables per  cada un dels bàndols estan encara molt lluny. I aquí -i és on volia anar- també hi ha qui voldria  convertir el conflicte en un enfrontament civil entre dues comunitats separades per plantejaments irreconciliables. De fet, és evident que l'actual estratègia de l'espanyolisme passa, precisament, per partir la societat catalana en dues meitats estanques i incapaces de conviure plegades. Per això Ciutadans i el PP sobre-actuen al Parlament i escenifiquen una tensió que al carrer no existeix; per això el PSOE  repeteix incansablement el mantra de la fractura social; i per això determinats sectors dels Comuns promocionen una suposada txarneguitat  oposada (no ho diuen però s'entén perfectament) a la catalanitat. 

I si l'estratègia de l'Estat i el nacionalisme espanyol passa per trencar la societat, sembla evident que la de l'independentisme ha de ser precisament la contrària: evitar-la, cosir, mantenir ponts. I per fer-ho l'èpica i el tirar pel dret no sempre funcionen. Perquè és cert que el que vam fer l'octubre del 2017 va acostar molts indecisos a l'independentisme, però també ho és que va portar a més d'un milió de catalans i catalanes a  votar el partit més obertament hostil als consensos previs. I per evitar aquesta polarització que ens porta a l'estancament i la cronificació del conflicte calen mesures i actituds de distensió i empatia. Cal, per exemple, rebaixar l'emotivitat del discurs per fer-lo més racional i realista, evitant, per exemple, la hipèrbole que reconforta els convençuts però allunya els escèptics. Ens cal també ser més sincers, per desfer malentesos, i explicar el què tothom en realitat ja sap, que això va de democràcia i de república, sí, però també va de salvar la llengua i de mantenir una legitima (complexa compatible i inclusiva) dimensió identitària. I cal -ho sento- contemplar pactes municipals que incloguin fins i tot el PSC si així podem trencar la dinàmica de blocs. 

Ja sé que tot això  no és el què ens demana el cos (ni el Twitter) però és allò què cal fer ara si volem parar els peus als qui pretenen trencar la societat i podrir la situació per així evitar una solució democràtica i referendària i poder avançar en el vell projecte centralitzador i assimilacionista.