Al meu parer, aquest tribunal número 13, ni el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, ni les fonts de la guàrdia civil, no estan capacitats per judicar cap català vinculat al procés per a fer el referèndum de l’1-O perquè han demostrat abundantment, tots plegats i l’estat espanyol en ple, la seua absoluta animadversió, parcialitat, odi i acusacions falses, insultants i infamants contra representants socials i polítics que només feren que complir el seu programa electoral com a deure ètic i polític contret amb la majoria de la ciutadania catalana.
Els invite a llegir «La noche de Tejero» de José Oneto, 1981, com posa en una de els tapes és un llibre sobre el colp d’estat del 23-f, textualment «el 29 de gerner de 1981 Adolfo Suárez presentava la seva dimissió com a president del Govern, i vint-i-cinc dies més tard, el dilluns 23 de febrer, quan al Congrés es procedia a la votació que havia de conduir a la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez, es va produir el fallit i espectacular colp d’estat del tinent coronel Tejero. Entre aquestes dues dates, que ja pertanyen a la Història, es situa el centre de la crisi més greu que ha sacsejat la democràcia espanyola»... «Història» i «democràcia espanyola» que hauria de posar-se entre cometes perquè és una contradicció que repugna posar ‘democràcia’ al costat d’espanyola. En aquest llibre Oneto no esmenta res del que es comentarà en altres llibres posteriors sobre aquest colp d’estat, posem per cas, a «Anatomia d’un instant» on Cercas tot i que elogia a Suárez i Carrillo com a factòtums de la «transició» i herois, també acusa el monarca posat pel dictador Franco de ser l’instigador del colp d’estat per garantir-se la durabilitat del seu tron donava la seva extrema feblesa de legitimitat; al contrari, Oneto fa una lloança i un elogi desmesurat del monarca i del seu fill, el Príncep llavors i actual monarca, amb escenes idíliques d’aquell dia on el monarca li acaronava la cara al seu fill i li exigia que es fixara com estava «salvant Espanya» i assegurant el seu futur... Igual com el monarca actual, el 3 d’Octubre del 2017, Felip Vié, el Borbó, va creure que era la seva oportunitat consolidar-se, profitosament, com el rei que «salva Espanya» contra la Catalunya díscola i dissident que pretenia deixar de ser súbdita d’un monarca i esdevenir una República Catalana independent si així ho vol la majoria, com sol passar a tots els països democràtic i no despòtics. Aquest monarca de tradició absolutament jacobina, centralista, antidemocràtica i anticatalanista, en la línia de l’extrema dreta, va voler consolidar-se, però no va aconseguir fer els enganys del seu pare, i en compte de consolidar-se s’ha enfonsat primer a Catalunya i després a la resta de tot l’estat pel fet d’enviar un missatge institucional de «l’A por ellos» via judicial i política, assenyalant els líders independentistes com a reus per aconseguir «legitimar-se» davant de la «Història» que més els convé als monàrquics unionistes per continuar la corrupció de l’estat espanyol, espoliant, maltractant, reprimint, sotmeten i agredint a Catalunya a a tots els Països Catalans.
Malgrat no m’abellia llegir un llibre del colp d’estat del 23-F, escrit de manera sovint acrítica des del monàrquisme i el nacionalisme espanyol, ho fet perquè la seva lectura ens fa adonar-nos, de la diferència abismal que hi ha entre aquest típic colp d’estat de manual (de Primo de Rivera, Franco, Tejero...) i més encara de la farsa de judici que s’està planificant per banda de les més altres instàncies de l’estat per escarmentar a la majoria de Catalunya. La lectura d’aquest llibre i d’altres sobre colps d’estat ens serveix per comprovar ‘in situ’ l’enorme diferència que hi ha entre un colp d’estat, com el de Tejero (assaltar el parlament amb armes, treure els tancs a València, amenaçar en matar a tots els diputats i diputades, insults greus, llenguatge militarot, terrorista i violent, segrests de centenars de persones apuntades amb metralletes i del parlament de l’estat per la força...) i el que van fer els líders independentistes, que fou posar les urnes perquè la catalana gent pogués votar i expressar-se lliurement, tant a favor com en contra. Al llibre d’’Oneto es recull, l’Operació Galaxia, uns mesos abans del 23-F, on hi estava involucrat Tejero, quan l’enxamparen en aquest intent de colp d’estat, a penes fou condemnat a uns pocs mesos per «sedició» i immediatament fou alliberat i li proposaren altres càrrecs militars, sense treure’l del cos militar, després del 23-F, fou acusat de «sedició» i «rebel·lió» pel gravíssim colp d’estat que va fer, a punt de causar una guerra, però abans de lliurar-se va fer signar tot un seguit de condicions que li van respectar del tot (presó militar, no acusar de tinent cap avall...) inclús el propi monarca, que estava ficat fins al coll en aquest colp, els defensava als militars colpistes durant el judici i després per justificar les seves accions violentes i per exigir al Govern perquè els indultaren.
Una de les «perles» que he trobat al llibre d’Oneto, quan tots els diputats i diputades estan segrestats al parlament espanyol de Madrid, el diputat del PSOE Felipe González, junt a d’altres representants polítics, com Suárez, Abril Martorell, Santiago Carrillo, Alfonso Guerra, han sigut apartats de l’hemicicle i els han portat a la sala dels rellotges, considera que es significatiu que passe la nit i que no arribe cap «autoritat militar competent», per una banda creia que podien ser símptomes de fracàs d’aquest colp d’estat, per l’altra banda «Felipe pensà, que tractaven de tenir varis ostatges de luxe i que, sobretot, volien descapçar qualsevol moviment en tenir controlats als que ells creien que podrien ser els «cabecillas», provocant simultàniament un sentiment de temor en la Càmera». En llegir aquesta frase, em vaig adonar que és exactament el que ha fet l’estat espanyol contra Catalunya, segrestar a uns quants ostatges polítics de luxe, tenir-los controlats a les presons en considerar-los «cabecillas» en la terminologia tan castellana i espanyola, que en català es fa difícil de traduir i més val deixar-la en la seva forma original i atemorint el parlament i el poble de Catalunya sense respectar els resultats de les passades eleccions en violentar-los per la força bruta. La Catalunya que anaven a heretar després de la repressió de l’estat, seria un País que hauria de començar de nou de zero, per això suspengueren l’autonomia aplicant el 155, dimitiren el Govern legítim i el parlament català i donaren, des de l’estat espanyol, un colp d’estat de manual contra Catalunya, tant suspenent articles bàsics de la reforma de l’Estatut com aplicant el 155 i no respectant els resultats electorals i amenaçant dia sí dia també de tornar-los aplicar, com amenacen les extremes dretes i sectors importants del PSOE, cosa que, evidentment, fa que augmenten les nostres ànsies legítimes i el nombre d’independentistes per fugir d’un estat-enemic del que només podem esperar l’espant i la barbàrie.
Una característica bàsica dels colps d’estat es fer-los de sobte i secretament, els líders independentistes, van anunciar anys abans que volien fer el referèndum de l’1-0, es va consensuar al parlament català entre diferents forces polítiques (CiU, ERC, Iniciativa per Catalunya...) van anar al parlament de Madrid a demanar que s’autoritzés fer el referèndum, van sol·licitar diàleg i negociació multitud de vegades i el Govern de Rajoy va optar per la unilateralitat total en negar-se a acceptar cap proposta que es feia des de la majoria absoluta del parlament Catalunya perquè consideraven que en tenir les armes i els ressorts de l’estat, tots el tribunals suprems d’injustícia i l’aplicació del 155, eren les armes adequades, saltant-se les pròpies lleis «constitucionals», per poder derrotar a Catalunya i vèncer-la indefinidament. Per això, ara volen endur-se els ostatges a Madrid, per judicar-los amb acusacions del tot falses i inventades i condemnar-los per escarnir a la majoria de la societat catalana. No ho hauríem de consentir; hauríem d’organitzar, de la manera més adient i pacífica, des de la unitat dels partits, entitats i societat combativa, una resistència popular estratègica a l’alçada de les circumstàncies , com proposava el senyor Romeva, perquè si se’ls emporten a Madrid, ja veurem quan els tornem a veure lliures i alliberats... Tot i que si se’ls emporten, com a mínim hauria de ser amb el màxim suport i sabent que aquesta gent de la justícia, són una banda molt semblant als jutges de la dictadura i de la «democràcia» que han permès i han mirat cap a un altra banda davant els maltractament, els assassinats, les tortures i la vulneració de drets fonamentals si del que es tractava era de «defensar» la seva concepció d’Espanya. Perquè per aquest jutges, hereus del franquisme, qualsevol violació de drets humans i vulneració de les lleis internacionals, de la mateixa «democràcia» de mínima qualitat i de «l’estat de dret» és excel·lent si del que es tracta és impedir que es qüestione la «sagrada», «eterna» i «indivisible» unitat d’Espanya. Des de Catalunya i els Països Catalans, no podem sinó rebutjar, resistir i protestar, de forma pacífica i no violenta, contra un judici farsa que és una vergonya mundial i una vulneració sistemàtica dels drets humans i de les lleis internacionals que legitimen el dret a l’autodeterminació; la lluita pel propi alliberament de Catalunya per salvar llengua, cultura, dignitat, economia, justícia social, drets i llibertats.