He llegit, fa poc, "Franco. Caudillo de España" de Paul Preston on en síntesi refuta la visió de Franco com una figura "providencial" i esdevé una biografia molt completa i apassionant de l'home que va regir l'Estat espanyol durant 40 anys, on es mostra el militar ambiciós, fred i implacable per implantar el terror i els assassinats durant la guerra i després fins a la seua mort al llit, contat admirablement per Preston a "L'holocaust espanyol"; a l'admirador de Hitler i Mussolini, al dirigent polític cada vegada més satisfet del seu propi paper, però incapaç de comprendre la complexitat de l'Estat i de l'economia moderna.

Al llibre de Preston "Franco" resta l'home visceralment ultraconservador, tan caut com ambiciós, hàbil en el maneig de les persones i dels contrapesos del poder. No obstant, aquest llibre caldria complementar-lo, entre d'altres, amb l'estudi de la corrupció de Franco i la seua família, "La otra cara del Caudillo" d'Ángel Viñas, on s'analitza l'enriquiment desvergonyit del dictador que, al meu parer, també s'allarga en el temps i fonamenta el subsòl on es reprodueix el caciquisme, les màfies i la corrupció del bipartidisme i als partits "perifèrics" que sostenien la governança de l'estat en la "democràcia" postfranquista on no s'ha fet un relat mínimament democràtic, antifeixista i respectuós de la pluriculturalitat, el plurilingüísme, la plurinacionalitat i el dret a decidir.  No hi hagut conreu de la cultura democràtica, al contrari s'ha continuat exaltant el franquisme amb el memorial feixista de Cuelgamuros, el Valle de los Caídos, les subvencions a la Fundación Franco, el respecte als robatoris, donacions, okupacions i vendes tramposes realitzades durant la dictadura (Pazo de Meirás, xalet del ministre Mariano Rubio a Xàbia darrere del parador 'nacional' fet per Fraga...) i s'ha fomentat estructuralment, jurídicament i en continguts polítics un nacionalisme estatal espanyol fonamentat en el relat franquista cultivat inclús per historiadors crítics amb Franco, com Viñas, que explicita una retòrica anticatalanista que defensa el 155 i ataca els independentistes com si fos salvador de la pàtria i portaveu dels fonaments nacionals de la ideologia franquista que transpuen les lleis espanyoles .

Efectívament, el de Preston, un llibre clau per comprendre la història recent de l'Estat espanyol i la d'ara perquè al postfranquisme, després de 40 anys de dictadura criminal i "democràcia" postfranquista, els usos i costums de l'estat espanyol semblen reproduir moltes pràctiques franquistes pel que fa a la barbàrie permanent de l'estat espanyol en l'intent de destruir la cultura i la llengua catalana i de la resta de nacions que hi ha a l'estat espanyol, sobretot els Països Catalans, Euskalherria i Galiza, que la Constitució i el règim del 78 ha perpetuat, com podem observar quan s'afirma que les "comunitats autònomes no podran federar-se ni confederar-se", quan subordina les llengües distintes al castellà al supremacisme lingüístic i nacional espanyol, sense reconèixer-les en igualtat i equitat, quan s'impedeix 'constitucionalment' el dret a l'autodeterminació perquè es menysprea la legislació internacional favorable al dret a decidir o quan s'imposa un hereu del dictador com a monarca i cap d'estat posat a dit i sense cap votació. 

Reflexionant sobre el nou consell de dones i homes ministres del Govern de Pedro Sánchez pense que alguns ministres com Borrell, Grande-Marlaska, Màxim Huertas (cal un ministre de cultura a l'estat de Madrid quan totes les competències en matèria cultural estan descentralitzades?), etc. potser hagueren sigut molt bons ministres de Franco perquè aquests i altres ministres del Govern socialista reprodueixen la ideologia nacional-espanyolista i centralista del dictador; la "progressista", Margarita Robles, passa revista a l'exèrcit a la presa de possessió i es sent obligada a reiterar que l'exèrcit, la força bruta (sentida als Països Catalans com a força d'ocupació i des de l'antimilitarisme com aliats del terrorisme global en la venda d'armes a Aràbia Saudi amb la complicitat del monarca passat i actual) és el garant de la unitat inqüestionable de la pàtria comuna i indivisible... La portaveu del Govern i l'ultra jacobí Borrell amb una arquitectura física i mental molt semblant a la del franquisme repeteixen, com a lloros, la necessitat de defensar "la integritat territorial", "la normalització", etc mentre hi ha "presos polítics catalanes i catalans" a les presons de Madrid, mentre la justícia a la majoria de països d'Europa deixen en llibertat als exiliats catalans, però a l'estat espanyol resten en mans d'uns jutges i tribunals espanyols que, des d'un nacionalisme franquista, sembla que perpetuen i reprodueixen les consignes del TOP quan l'estat espanyol s'agermanava amb Hitler i Mussolini, tot i que l'exvicepresident del Govern "socialista" de Felipe González, Alfonso Guerra, sense cap escrúpol ni vergonya acusa i insulta els independentistes de 'nazis', quan ell reprodueix la ideologia criminal del dictador Franco i expressa el text bàsic de la formació militar pre-franquista com fou el "Reglamento provisional para la instrucción teórica de las tropas de infantería", on es remarcava la disciplina, la història militar per mantenir les colònies interiors i del nord d'Àfrica, després de la pèrdua de Cuba, i les virtuts morals: el valor front a l'enemic, la fe inqüestionable en les ordenances militars, l'obediència militar i la lleialtat absolutes als oficials 'superiors'. Els cadets quan va estudiar militarisme criminal Franco desenvolupaven un enorme sentit de la responsabilitat moral de l'exèrcit com a 'guardià' i custodi de les essències de la nació. Per extensió, quan un govern portaven el país al descrèdit en permetre el desordre, el deure de l'oficial patriòtic era alçar-se en armes contra l'estat en defensa de la pàtria...

Escoltant alguns polítics 'nacionalistes' de l'Estat espanyol, fills i nets de policies, militars, guàrdies civils i aparell de l'estat franquista, veiem com reiteren i reprodueixen aquest discurs franquista amb abrandats insults, agressions i atacs estatalistes i nacional-espanyolisme contra el sobiranisme i l'independentisme de Catalunya i els Països Catalans observem com s'allarga el relat franquista de l'Estat espanyol que reprodueix una genealogia, com diria Michel Foucault, i un discurs basat en l'imperialisme, el colonialisme,  l'exterminisme i un racisme institucional anticatalanista. Per això, em sembla que el canvi de Govern a l'estat espanyol sembla més un "afer d'estat" davant la crisi de legitimació i confiança en la qualitat i solidesa democràtica de l'estat espanyol a Europa per tal d'oferir una imatge instrumental de "feminisme" i de "modernitat" que no es correspon amb la realitat, al contrari, quan més aprofundeixen en reproduir el nacionalisme franquista i espanyolista de l'eix del 155, més desenvolupen la crisi de deslegitimació i desconfiança antidemocràtica. 

Els governs espanyols, amb possibilitat de majoria, semblen intercanviables, PP-PSOE-Ciudadanos; si el Govern "socialista" no aconsegueix canviar radicalment aquest relat nacionalista espanyol hereu de la dictadura que s'ha reproduït a la Constitució fins ara, en la barbàrie contra Catalunya i els Països Catalans, en la continuïtat de les tortures, els maltractaments i les arbitrarietats policials, militars i judicials, amb lleis com la llei mordassa, precarietats i contra-reformes laborals, premis als torturadors de la dictadura i la "democràcia" postfranquista, la impunitat a les bandes nazi-feixistes, la protecció i la no extradició de criminals nazis residents a Espanya i els Països Catalans des del franquisme fins ara, no judicar els crims franquistes, etc. tot plegat mostra un dèficits democràtics enormes que invaliden i posen en qüestió que hi haja un estat de dret realment democràtic perquè el que s'imposa és l'arbitrarietat, la corrupció sistèmica i l'imperi d'una "llei" que vulnera les lleis internacionals que admeten el dret a decidir dels pobles, el dret a l'autodeterminació i el drets fonamentals de la ciutadania catalana (valenciana, baleàrica i nordcatalànica) que l'estat espanyol i francés vulneren sistemàticament perquè ens tracten com a enemics a exterminar o a mantenir sota dominació jacobina, centralista i anticatalana. Sense el respecte al desig i les aspiracions pacífiques i democràtiques de la immensa majoria de Catalunya per recuperar la sobirania i autodeterminar-se, no hi haurà cap solució política a la situació actual en el conflicte de l'Estat espanyol contra Catalunya. L'estat espanyol es salta les lleis internacionals i viola els drets humans en no reconèixer els drets dels catalànics (Catalunya, País Valencià i les Illes) per expressar-se en català al Congrés i Senat, en no deixar-nos parlar en català als parlaments europeus, en no reconèixer el dret a decidir el nostre propi futur, com han fet estat molt més consolidats democràticament com el Canadà amb el referèndum al Quebec i a Gran Bretanya a Escòcia, entre d'altres. Negar el dret a decidir és negar l'estat de dret i la democràcia a l'Estat espanyol que explicita un relat que roman lligat a l'arquitectura de la dictadura de Franco.

Em sembla absolutament insuficient la demanda de Errejón, de Podemos, a Catalunya ràdio, el 10 de juny, sobre el trasllat a les presons catalanes dels presos polítics que han esdevingut ostatges de l'estat; el que cal és exigir la seua llibertat immediata, la restitució dels seus drets polítics i el reconeixement del dret de Catalunya i dels Països Catalans a l'autodeterminació o a decidir el nostre futur com proclamava el monarca actual a Girona abans de substituir al seu progenitor i fer un discurs a l'"A por ellos!!!" contra la cívica i pacífica ciutadania catalana per voler votar l'1-O i proclamar des de la majoria del parlament que es vol la independència per tenir un estat propi com tenen tots els països del món; qualsevol altra cosa que no siga tenir estat propi per protegir la nostra llengua, cultura i sobirania és mantenir el relat franquista i antidemocràtic infestat al nucli dur del text constitucional del règim del 78 i apuntalat per les greus amenaces de l'exèrcit de Franco advertint que si no s'acceptava la seua formulació militarista, unitarista, uniformista i antidemocràtica, no hi hauria cap democràcia ni tal sols entrecometes i romandríem en el franquisme pur i dur; el que s'ha vist amb les agressions de l'estat contra Catalunya és que el que hi hagué fou una concessió autonòmica graciable i atorgada, això del café per a tots, des de la "superioritat" militar i nacional de l'entramat de l'estat madrileny, la Llotja del Bernabeu extractiva i les submises "sucursals" autonòmiques des de llavors fins ara, només així és possible entendre l'apallisament de l'1-O, l'aplicació del 155 per banda del PP-PSOE-C's per suprimir el govern de la Generalitat, la injustícia de la sentència de la Manada i la d'Altsasu i les falses acusacions i l'empresonament dels líders independentistes, socials i culturals de Catalunya a les garjoles de Madrid pel fet de complir el programa electoral i desobeir les lleis i normes feixistes d'un estat anticatalà que ens maltracta com els seus principals enemics a batre. No obstant, aquest terrorisme estructural i sistemàtic de l'estat espanyol contra els Països Catalans amb l'espoliació, la negació de llibertats i drets bàsics i d'infraestructures de l'eix mediterrani, les divisions provincianes, les censures, els tancaments i les amenaces sobre els mitjans de comunicació en català encara sense cap coordinació i inte-relació després de 41 any de "democràcia", etc. ens esperona a tota la ciutadania catalana (i catalànica) per tal de no fer marxa enrere i avançar en el mandat de l'1 d'octubre per implementar la República Catalana des de la societat civil i des de les institucions que cal democratitzar. Sense el suport, l'organització i l'exigència des de baix, res no canviarà dalt. Així com no es pot fer una truita sense trencar els ous, no hi haurà república catalana ni molt menys dels Països Catalans, sense desobeir els dictats de barbàrie que emanen de la dictadura de Franco i han arribat al moll de l'os de l'estat espanyol fins al'actualitat sobretot si del que es tracta d'anihilar Catalunya i els Països Catalans. No hi ha "xoc de trens", expressió enormement cínica i repugnant dels nacionalistes estatals i els seus corifeus "periférics", el que hi ha és un xoc d'un estat político-militar, armat milionàriament i estructuralment per aixafar-nos, per terra mar i aire, contra un poble indefens que vol ser lliure, per vies democràtiques, pacífiques i cíviques i que té tot el dret a ser-ho.  Per a l'estat espanyol abans la "unitat" que la veritat, la democràcia i el respecte als drets humans. Allò de "todo por la pátria".