Els furibunds atacs que estan rebent els articles i tuits del president Quim Torra, ens ha portat a fer aquest article, on entendrem que qui uneix el triangle i l’estel de les primeres organitzacions independentistes, és indefectiblement Daniel Cardona.

D’Estat Català, cap a Nosaltres Sols, i d’aquestes dues cap al Front Nacional de Catalunya. La línea de continuïtat pel que fa a la lluita per la llibertat és clara i concisa.

No hem de deixar que cap mitjà de comunicació o opinador, infecti les primeres organitzacions independentistes com a nazis, feixistes, supremacistes, quant els valors que representaven des de la creació eren just al contrari. No hem de callar! Hem de respondre clar i alt.

Les tres puntes del triangle:

Estat Català (EC)

Estat Català (EC) va ser el primer partit separatista català de caire insurreccional.

Es va crear al CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) el 18 de juliol de l’any 1922 i defensava unes tesis d’inspiració totalment a l’estil irlandès, segons les quals Catalunya s’havia d’independitzar de l’Estat espanyol.

EC no va ser concebut estrictament com un partit, sinó com una plataforma militar i cívica de defensa, amb Francesc Macià com a cap per la seva experiència (era tinent coronel d’enginyers retirat). Treballava per la unitat de tots els sectors catalans i per la preparació d’un exèrcit català, imprescindible per a defensar el nou règim un cop proclamat.

Per tots aquests motius, EC es va convertir en l’organització més combativa a Catalunya contra la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia espanyola.

Del novembre del 1922 al setembre del 1923, va publicar un butlletí quinzenal, Estat Català. El gener del 1923, EC va establir relacions amb la Unió Socialista de Catalunya i amb el sector «militarista» d’Acció Catalana i, a través d’aquesta via, amb els nacionalistes bascos i gallecs (la Triple Aliança).

 El cop d’estat de Primo de Rivera portà a EC a la clandestinitat. Macià va ser proclamat president de l’Estat Català a l’exili, alhora que s’anaven buscant voluntaris per a l’exèrcit de Catalunya a l’Estat francès i a l’interior.

Amb els diners de Macià, de la seva dona, i gran part dels estalvis de separatistes catalans de Cuba, l’Argentina, l’Uruguai,i els Estats Units d’Amèrica es finança la compra d’armes i es constitueix l’exèrcit català. El 4 de novembre de 1926, la policia francesa comença a detenir els escamots de lluitadors catalans que havien de passar de l’Estat francès cap a Catalunya, per tal d’alliberar-la. Aquests fets van ser coneguts com els Fets de Prats de Molló. Per aquest motiu, Macià i el seu estol de lluitadors van ser jutjats a París, de manera que el fet català va ser totalment internacionalitzat.

Macià va tornar a l’atac i l’any 1928 va fer un periple per totes les comunitats catalanes de l’Amèrica Central i de l’Amèrica del Sud, que tant havien ajudat en el projecte de Prats de Molló. A Cuba es va aprovar una constitució de Catalunya que s’aplicaria el dia de la victòria, i un projecte per tal de transformar Estat Català en el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Aquest canvi de nom no fou acceptat per Estat Català de l’interior.

Macià va tornar, finalment, a Catalunya l’any 1931. EC era, llavors, un partit sense gaire definició orgànica, però amb el prestigi d’haver combatut a tort i a dret la dictadura de Primo de Rivera. Tant Macià com la seva gent es van acabar sumant a un gran projecte d’esquerres catalanes que s’anomenaria Esquerra Republicana de Catalunya.

L’any 1931, una part de la gent que formava EC va començar a rebre grans influències marxistes, sense perdre la lluita nacional i social; aleshores es va crear el partit Estat Català - Força Separatista d’Extrema Esquerra, encapçalat per Jaume Compte. Aquest sector d’EC va editar el seu setmanari, L’Insurgent, des de l’abril del 1932 fins a les eleccions catalanes d’aquella tardor.

L’octubre del 1932, el partit va ser rebatejat com a Estat Català - Partit Proletari. L’últim canvi de nom que va tenir va ser quan va passar a anomenar-se Partit Català Proletari. La força del seu missatge nacional i social es va perdre quan el seu màxim dirigent, Jaume Compte, i Manuel González Alba van ser morts per l’exèrcit espanyol durant els Fets d’Octubre del 1934 a la seu del CADCI.

Més endavant, amb la proclamació i posteriorment la pèrdua al cap de tres dies de la República Catalana del 14 d’abril de 1931, l’assassinat a mans d’uns anarquistes dels caps de les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català (els germans Miquel i Josep Badia), i els Fets d’Octubre del 1934, veuen la necessitat de marxar d’ERC. Així, del 22 al 25 de maig de 1936, durant el congrés de les JEREC, es constitueix Estat Català.

Al juny s’afegeixen al projecte els patriotes de Nosaltres Sols!, pocs dies després els del Partit Nacionalista Català i, sense tant protocol, altres entitats juvenils, com Palestra, en van esdevenir «satèl·lits».

El 19 de juliol de 1936, va esclatar la revolta feixista arreu del l’Estat espanyol. Malgrat la derrota dels feixistes a Catalunya, el partit va esdevenir incòmode. Josep Dencàs, líder d’Estat Català, va ser amenaçat de mort, per la qual cosa es va haver d’exiliar. Cal destacar que fins al juliol del 1937 EC va tenir en el seu poder el Diari de Barcelona.

Una vegada acabada la guerra dels tres anys (1936-1939), molts dels elements separatistes que havien format part de totes aquelles organitzacions es va trobar en l’organització patriòtica Front Nacional de Catalunya.

 

Nosaltres Sols! (NS!)

La idea de formar aquest grup es remunta a l’any 1916 i a un dels personatges menys coneguts de l’independentisme insurreccional català: Daniel Cardona i Civit. Just aquell any va tenir lloc a Dublín l’Aixecament de Pasqua. Aquell exemple de ferms patriotes irlandesos contra els opressors britànics, ajudats per col·laboracionistes, va deixar petjada en més d’un català, sobretot en els més lligats a la Unió Catalanista.

D’aquesta manera, el 1922 diversos militants van començar a col·laborar en la creació d’Estat Català. Entre ells hi havia Daniel Cardona. Era gent que tenia clar en la seva actuació la necessitat del sacrifici a vida o mort per tal de guanyar la llibertat.

Per encarregar-se de la lluita armada a l’interior de Catalunya, Cardona va passar a la clandestinitat, mentre Francesc Macià dirigiria la causa independentista des de l’exili. L’any 1923, Cardona publicà La Batalla, recull d’articles seus apareguts a la Tralla i a Estat Català, prologat pel seu amic Joan Salvat-Papasseit.

Arran de la descoberta de les connexions entre Cardona i el grup Bandera Negra (els qui van preparar el Complot del Garraf per tal d’atemptar contra el rei Alfons XIII) i la xarxa de la Societat d’Estudis Militars muntada per Miquel A. Baltà, s’ha d’exiliar a Perpinyà. Allà connectarà amb el sector Aberriak de l’independentisme basc, liderat per Eli Gallastegui.

Com que ell i la seva gent insisteixen en la creació de nous nuclis d’insurrecció arreu de la nació i veuen que tot el moviment d’alliberament nacional avança a poc a poc, s’enfronta amb Macià i és expulsat d’Estat Català.

El 1926, arran del Complot de Prats de Molló, Cardona ha d’afluixar una mica els seus comentaris contra Macià. Aquell mateix any s’ajunta amb Manuel Massó Llorens (que provenia de l’ala militar d’Acció Catalana) i, un des de l’Estat francès i l’altre des d’Amèrica, comencen a criticar Macià i obtenen la col·laboració dels grups de catalans d’Amèrica que desconfiaven de la política de Macià.

Des de Perpinyà, on roman exiliat, reivindica el nom de Bandera Negra (adoptat pel grup de l’atemptat de Garraf), que a l’interior de Catalunya havia estat un projecte que ajuntava des de gent provinent d’Estat Català fins a alguns elements d’Acció Catalana.

L’any 1930, torna a Catalunya, i prossegueixen els enfrontaments amb Macià. Aquest volia col·laborar amb els republicans, mentre que Cardona s’hi negava.

Al cap de poc temps, forma el grup anomenat L’Estel, tot aprofitant els locals de la Unió Catalanista, que donarà pas a l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols! (traducció del gaèlic Sinn Féin). El 5 de desembre de 1930 s’aproven uns estatuts en una sessió formal tot defensant els ideals de la Unió Catalanista.

Aprofitant que és el secretari de propaganda de la Unió Catalanista, publica un manifest en el qual denuncia les cooperacions foranes i demana un enfocament militar per aconseguir la reconstrucció de la personalitat catalana. Els seus objectius eren clars: enfrontar-se amb els enemics de la pàtria de la manera com ho havien fet els irlandesos amb els ocupants britànics.

El primer número del setmanari Nosaltres Sols! va ser publicat el mes de març del 1931. Van aconseguir que la revista tingués molt ressò, sobretot des de la crítica de què era objecte per part dels sectors espanyolistes. L’últim número legal de Nosaltres Sols!, ja força censurat, és datat el 6 d’octubre de 1934.

NS! va col·laborar amb Macià quan es va proclamar la República Catalana. Tot seguit, va ser l’única organització que s’oposà a l’Estatut de Núria, ja que consideraven que era una claudicació.

Es va crear l’Organització Militar Nosaltres Sols! (OMNS), igual que Batista i Roca va fer al seu torn amb l’Organització Militar Catalana (ORMICA) i amb Palestra.

El 1932, militants de NS! comencen a col·laborar amb el Partit Nacionalista Català, però finalment la col·laboració queda en no-res, ja que els elements de NS! volien continuar sent apolítics.

Cardona publica Res de nou al Pirineu, on critica Macià i la seva gent a causa de la falta d’activitat durant els fets de Prats de Molló.

L’any 1934, NS! publica un llibret, sense nom d’autor però escrit per Cardona, titulat Per la Pàtria i per la llibertat, que és un clar exemple de resposta catalana a tots els «ismes» que venien de fora. Cardona critica el feixisme i intenta desvincular l’independentisme insurreccional català de malentesos i d’extremismes forans.

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, l’aparell paramilitar de Nosaltres Sols!, el de l’ORMICA i el del PNC es mostren disposats a defensar l’Estat Català proclamat pel president Companys i es posen sota les ordres del conseller de Governació de la Generalitat, Josep Dencàs, i del cap de la Comissaria General d’Ordre Públic, Miquel Badia. Aquell mateix dia, Cardona va passar la jornada revisant els seus homes, esperant unes ordres que mai no van arribar.

Com molts d’altres que havien participat activament en els fets del 6 d’octubre, Cardona va haver de passar a la clandestinitat. Amb dos amics de Sant Just, va provar de constituir un focus guerriller al Pirineu, però va ser detingut a Ponts (Noguera) i empresonat a Lleida. Finalment, va aconseguir fugar-se de la presó i exiliar-se, mentre l’organització quedava dispersa i ell passava a la clandestinitat.

El juny del 1936, NS! va entrar al nou Estat Català, ja que s’havia escindit d’ERC. Al cap de poc temps, ja en plena guerra, Cardona va tornar a exiliar-se, ja que els anarquistes van descobrir que salvava religiosos a Aragó.

Acabada la guerra, Cardona, juntament amb Jaume Martínez Vendrell i Joan Massot, per part de Nosaltres Sols!, van ser l’ànima de la fundació de l’FNC.

Cardona va organitzar passos de muntanya, feia de guia, passava gent que s’escapava dels nazis, i tot i que el seu estat de salut no era gaire bo, no va aturar les seves activitats fins que el 13 de març de 1942 va tornar al seu mas de Sant Just Desvern.

Finalment, el 7 de març de 1943 va morir i van embolcallar el seu cos amb la bandera estelada. Per evitar que hi hagués incidents, la Guàrdia Civil va ocupar tot el poble i va castigar els metges que el van atendre.

Front Nacional de Catalunya (FNC)

A l’interior de la Catalunya derrotada pel desenllaç de la guerra de 1936-1939, alguns joves que provenien d’Estat Català, de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya) i del BEN (Bloc Escolar Nacionalista) van anar contactant amb antics militants de NS!. D’aquesta manera és com es va formar el que van anomenar Front de la Joventut i, organitzats clandestinament, van començar a fer les seves primeres accions, consistents a facilitar documentació falsa i amagar companys perseguits.

Més tard es va fundar a París l’«Organització», per part de Joan Cornudella Barberà i Antoni Andreu Abelló en nom d’Estat Català, sector dissident; per Manuel Cruells, com a exmilitant de les Joventuts d’Estat Català; per Enric Pagès, en nom dels militants de l’interior, i per Jaume Martínez Vendrell, en nom de NS!

Aquests militants pensaven que si les tropes aliades vencien els exèrcits feixistes ajudarien obertament els resistents catalans. Aquest contacte amb els Aliats feia pensar que la fi de la Segona Guerra Mundial reportaria grans avantatges per a Catalunya i les seves ànsies de llibertat. Es va intentar establir converses amb les potències aliades per crear una unitat combatent catalana al costat dels Aliats contra les tropes alemanyes i italianes. A canvi, es demanaria el reconeixement internacional de Catalunya. Òbviament, aquestes gestions no van tenir èxit.

 

Més tard, però, es van començar a organitzar cadenes d’evasió per als aviadors aliats a través de la frontera pirinenca, es van establir contactes amb els serveis francesos, britànics i polonesos, amb el Deuxième Bureau francès i amb els canals d’evasió francesos, i es va muntar una xarxa d’informació que va arribar fins a Cartagena. En total, van existir quaranta-tres grups de cinc persones que passaven la informació, que era centralitzada a Figueres i des d’allà arribava a Perpinyà.

La informació que passaven era d’on estaven estacionades les tropes franquistes, on tenien els dipòsits d’armes, com eren les seves comunicacions, etc. En definitiva, es tractava de facilitar el desembarcament aliat per Catalunya, que finalment es va fer per Sicília i Provença.

Per les línies d’evasió muntades per l’FNC a Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el coll de Banyuls arribaren a passar uns vuit-cents aviadors de les forces aliades. L’itinerari era fins a Gibraltar o Lisboa; la xarxa es deia Maurice-Alibi i hi va participar Jacques Chaban Delmas que, posteriorment, va ser primer ministre francès sota la presidència de De Gaulle. La col·laboració dels catalans amb la causa aliada fins i tot va reportar l’atorgament de la màxima medalla de la Resistència francesa i del Deuxième Bureau a Jaume Cornudella, un dels responsables de l’FNC.

L’any 1944, Jaume Cornudella des de Perpinyà i Andreu Abelló i altres que van retornar a Catalunya des de l’interior van recostruir l’FNC.

L’any 1947, Estat Català es va separar de l’FNC i el mes de novembre del mateix any es va celebrar la I Conferència del Front Nacional de Barcelona-ciutat.

A causa de la detenció d’un membre d’un escamot de l’FNC que tenia com a missió penjar unes grans banderes catalanes a l’estadi de Montjuïc i arran de les tortures que sofreix, van caure detinguts gran part de la secció militar. Les condemnes anaven des dels vint anys de Jaume Martínez fins als sis mesos i un dia de presó menor per a Joan Iranzo. Per la seva banda, Ferran Marull, Manuel Camps –que de fet era el nom suposat de Manuel Viusà‑, Manuel Caballeria i Josep Oriol Palà, també membres de l’FNC, van ser declarats en rebel·lia.

La darrera acció propagandística important de l’FNC en aquella època va ser el 27 d’abril de 1947. Aquell dia se celebrava l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. On autoritzat pel governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba. Es van aplegar a Montserrat entre setanta mil i cent mil persones. Enmig de l’acte es van llançar octavetes, unes de signades per l’FNC i unes altres sense signar. I, en el moment culminant, una immensa senyera va ser desplegada a la muntanya, sobre la roca anomenada la Gorra Frígia, que va ser col·locada per Joan Espinet i Manuel Fontic. A causa d’aquesta acció de l’FNC va ser destituït el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba, substituït per Eduardo Baeza Alegría.

El reconeixement del Govern de Franco per part de les potències aliades, acabada la guerra mundial, va desmoralitzar els resistents independentistes. L’FNC va aturar la seva política d’accions armades i va restar com un partit clandestí.

Per la seva història i pel moment en què va realitzar les seves primeres accions, a la immediata postguerra, el Front Nacional de Catalunya va patir brutalment la repressió.

L’Estel que uneix les tres organitzacions: Estat Català, Nosaltres Sols! i Front Nacional de Catalunya.

 

Daniel Cardona i Civit

Cardona neix a Barcelona l’any 1890.

De petit ja el trobem passant grans estades a la casa pairal dels Cardona a Sant Just Desvern i la de Piera, ben aviat trobem algun article seu a la publicació Cucut.

Una vegada acabat el període d’ensenyament obligatori, treballarà a la merceria Borràs del carrer Ferran de Barcelona, on passarà a ser un més dels saltataulells que engruixien les botigues i comerços de la ciutat comtal.

Tot aquest gruix de joves dependents del comerç, oficinistes o pixatinters, seran qui nodriran les primeres organitzacions catalanistes, enquadrant-se molts d’ells amb el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), i també a l’amalgama de grups nacionalistes radicals (La Reixa, l’Associació Catalanista la Falç, l’Associació Popular Catalanista) que s’organitzaven a l’ombra de la Unió Catalanista.

Després de diferents oficis, la mort del seu oncle, acabarà reportant-li una gran fortuna, dedicant bona part d’ella a col·laborar amb la construcció del naixent independentisme.

Influït per les idees del doctor Domènec Martí i Julià, i a partir de l’aixecament de Pasqua Irlandès de 1916, es decantà per tal de construir a Catalunya una via insurreccional, per tal d’aconseguir la Independència. La seva afirmació d’acció per sobre de la política, i la pràctica d’un independentisme interclassista marcaren la seva manera d’actuar.

L’any 1918 creava el seu primer nucli d’acció junt amb Jaume Compte, Lluís Escaler, Daniel López, Manuel Pagès i Daniel Roig i Pruna, el mateix any editava l’Estat Català – Setmanari d’Intransigència Nacionalista.

Junt amb Francesc Macià, participà a la Federació Democràtica Nacionalista i finalment l’any 1922 Estat Català, essent a més alcalde de Sant Just Desvern (Baix Llobregat).

L’any 1923 amb pròleg del seu amic Salvat Papasseit, publica La Batalla.

Al cap de dos anys (1925), enfrontat amb Macià per la falta d’acció, i exiliat a l’Estat Francès, recolza el grup d’acció Bandera Negra que intenta assassinar el rei espanyol Alfons XIII sense èxit, en el conegut com a Complot del Garraf.

El 1926 distanciat de Macià, observarà com el líder i els seus voluntaris son detinguts després dels fets de Prats de Molló (intent d’alliberament de Catalunya des dels Pirineus).

A partir de 1930 impulsarà l’organització patriòtica Estel, i al cap d’un any Nosaltres Sols (la traducció homònima del Sinn Féin irlandès), finalment empresonat arran dels fets de la proclamació de l’Estat Català de l’octubre de 1934, serà empresonat, acabant exiliant-se a França, d’on tornarà l’any 1936 una vegada amnistiat.

Arran del fets de maig de 1937, s’exiliarà a Catalunya Nord, i una vegada acabada la Guerra dels 3 anys (1936-1939), serà l’encarregat de segellar el 4 de maig de 1940 a París, l’acord entre les diferents famílies del separatisme català, que donarien pas a l’Organització que a partir de 1942 esdevindria el Front Nacional de Catalunya.

La naixent organització ajudaria als aliats a lluitar contra el nazi-feixisme entre d’altres moltes accions a lluitar contra el règim i a favor de la llibertat de Catalunya.

Cardona, vell i malalt retorna clandestinament a Catalunya, on morí el 7 de març de 1943 a la seva casa pairal de Sant Just Desvern, el seu funeral es va celebrar de bon matí, i amb una gran presència policial per evitar que esdevingués un acte propagandístic.